Des de petita he volgut saber el futur. En buscava auguris a les cartes, als miralls, a les restes del cafè preparat a la turca. ¡Quin cafè més deliciós era, quines imatges més fantasiosos amagaven les tasses girades! Hi havia muntanyes i mars, deserts i alegries, ocells negres de becs grocs, i dragons que feien volar la imaginació, amb força, sense por, amb una seguretat de poder-ho fer tot, conservar-ho tot o canviar-ho tot si calia. El futur existia, i era bo.
Ara han passat els anys, i ja no vaig a cap vident ni m'aficiono a l'espiritisme; en canvi, tinc molts amics que cada vegada que s'apropen les eleccions, acostumen fer allò que anomenen porres. No s'equivoquen gaire. Es guien per les tendències de vot, avaluen el possible impacte de les campanyes electorals, sumen les nostres creences amb les debilitats, i encerten, inevitablement encerten fins i tot aquells resultats que ells mateixos qualifiquen com a desastrosos. Coneixen el món, i passen més temps analitzant-lo que somiant amb fer-lo millor.
No he viscut mai a Catalunya, naturalment no hi voto, i he sigut pujolista durant molts anys. Però quan Antònia Escoda m'ha parlat de l'Ecosocialisme, inesperadament m'ha agradat la idea que «el futur no està escrit». No està escrit per forces intangibles i incontrolables. No hauria d'imperar-hi la previsible lògica dels grans que es mengen als petits. El dia 28, per a les eleccions al Parlament de Catalunya, voteu per aquells a qui considereu més justos. Voteu per aquells a qui considereu més preparats. És una obvietat, però aquells a qui escollireu legislaran el vostre futur. Escriuran, literalment, aquell futur que avui en dia, podem preveure, però encara no podem saber del cert. Vosaltres mateixos.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 17 de novembre del 2010)
dimecres, 17 de novembre del 2010
divendres, 12 de novembre del 2010
He pujat a Encamp i m'he recordat de tu
Tinc un amic que viatja molt. No sé fins a quin punt és la seva obligació, però suposo que tots ens creem les nostres obligacions, o si més no, que ell sí que les crea i les controla. Repeteix l’obvi – “les muntanyes no ens deixen veure l’horitzó”, - i se’n va, sovint i lluny, deixant-me amb les ganes de parlar de les terres llunyanes. D’aquelles terres, me’n envia missatges curts i secs, que quedarien la mar de bé en una postal, endolcits per les vistes.
La hipotètica imatge, segons les circumstàncies, reflectiria pics perillosos, aigües massa blaves o quilòmetres de sorra ondulada, però a l’època de les noves tecnologies, les paraules arriben soles, sovint en majúscules: RECORDS DE TAL LLOC. Intento competir-hi, en la matèria dels missatges; gairebé li envio un “vaig pujar a Encamp i em vaig recordar de tu”. La frase descriuria la coincidència de dues veritats (dos fets inconnexos que tingueren lloc ahir al vespre), i sembla, i és, una d’aquestes sentències que apareixen a les samarretes que compren – o no compren – els turistes.
Té molt sentit, viatjar per obrir la ment... però com es pot obrir allò que està per dins, movent allò que està per fora? En el passat, viatjar era pràcticament l'única manera de saber com vivia l’altra gent. Però ara, a l’època globalitzada, ja sabem com viu, i si veiem quatre documentals, tal vegada ho sabrem millor que visitant-los... Sempre he vist les terres a través de les persones. Els llocs que més he estimat a la meva vida me’ls havien explicat abans que els hagi pogut visitar. Així que intento conèixer els països que visita, de Les Bons estant. M’apropo a la finestra, miro la boirosa muntanya que es veu a la llunyania i intento imaginar-me cap a on es desplaça.
Deu sentir-se molt còmode quan va de viatge. Somriu poc, no té una cara d’aquelles que semblen desprendre alegria sense voler, i es passa desapercebut entre la gent. A l’estranger, això no és tan evident com sembla, se’ns sol identificar fàcilment com a forans, un possible objecte de guany o víctima d’engany, però ell s’hi dilueix. Arriba a llocs on ningú el coneix, s’asseu al banc de la plaça del poble, i sembla que sempre hi havia viscut, i els passants pensen que és algú que hi ve cada dia. Potser d’entrada es compra el primer barret que hi troba, perquè és clar, a les terres llunyanes si no hi fa fred hi fa calor, i sempre més val protegir el cap de qualsevol assalt atmosfèric. Es compra un entrepà d’aquells que es fan allà, un entrepà barat i bo, i potser llegeix la premsa, premsa europea o premsa local, si n’entén la llengua. Veu la gent passar, i s’hi queda sol mitja hora, quaranta minuts, i els nens autòctons li vénen a ensenyar, de passada, els seus cotxes petits.
Agafa el cotxe i puja als llocs més alts. Si hi pot arribar a peu, s’alegra de poder-hi anar caminant. No ho sembla, però és tan bon caminant com si vingués del segle XIX, com el mossèn Cinto Verdaguer o aquells personatges de Thomas Hardy. Les bordes solitàries penjades als penya-segats l’omplen de satisfacció perquè troba que la soledat escau a una casa antiga; també admira la glòria claustrofòbica de les ciutats. Alguna vegada visita ruïnes. Més que el seu valor artístic, l’atreu el seu valor històric; no en sap, d’art, i prefereix la vida. Ensuma els boscos: el bosc era el seu bressol, i se li obre en els seus detalls quotidians, colors de cada dia, sabors habituals. S’impregna del món. No m’ho explica, m’ho estic imaginant. Tinc un amic que viatja a terres llunyanes.
(Publicat al Fòrum.ad el 12 de novembre del 20109
La hipotètica imatge, segons les circumstàncies, reflectiria pics perillosos, aigües massa blaves o quilòmetres de sorra ondulada, però a l’època de les noves tecnologies, les paraules arriben soles, sovint en majúscules: RECORDS DE TAL LLOC. Intento competir-hi, en la matèria dels missatges; gairebé li envio un “vaig pujar a Encamp i em vaig recordar de tu”. La frase descriuria la coincidència de dues veritats (dos fets inconnexos que tingueren lloc ahir al vespre), i sembla, i és, una d’aquestes sentències que apareixen a les samarretes que compren – o no compren – els turistes.
Té molt sentit, viatjar per obrir la ment... però com es pot obrir allò que està per dins, movent allò que està per fora? En el passat, viatjar era pràcticament l'única manera de saber com vivia l’altra gent. Però ara, a l’època globalitzada, ja sabem com viu, i si veiem quatre documentals, tal vegada ho sabrem millor que visitant-los... Sempre he vist les terres a través de les persones. Els llocs que més he estimat a la meva vida me’ls havien explicat abans que els hagi pogut visitar. Així que intento conèixer els països que visita, de Les Bons estant. M’apropo a la finestra, miro la boirosa muntanya que es veu a la llunyania i intento imaginar-me cap a on es desplaça.
Deu sentir-se molt còmode quan va de viatge. Somriu poc, no té una cara d’aquelles que semblen desprendre alegria sense voler, i es passa desapercebut entre la gent. A l’estranger, això no és tan evident com sembla, se’ns sol identificar fàcilment com a forans, un possible objecte de guany o víctima d’engany, però ell s’hi dilueix. Arriba a llocs on ningú el coneix, s’asseu al banc de la plaça del poble, i sembla que sempre hi havia viscut, i els passants pensen que és algú que hi ve cada dia. Potser d’entrada es compra el primer barret que hi troba, perquè és clar, a les terres llunyanes si no hi fa fred hi fa calor, i sempre més val protegir el cap de qualsevol assalt atmosfèric. Es compra un entrepà d’aquells que es fan allà, un entrepà barat i bo, i potser llegeix la premsa, premsa europea o premsa local, si n’entén la llengua. Veu la gent passar, i s’hi queda sol mitja hora, quaranta minuts, i els nens autòctons li vénen a ensenyar, de passada, els seus cotxes petits.
Agafa el cotxe i puja als llocs més alts. Si hi pot arribar a peu, s’alegra de poder-hi anar caminant. No ho sembla, però és tan bon caminant com si vingués del segle XIX, com el mossèn Cinto Verdaguer o aquells personatges de Thomas Hardy. Les bordes solitàries penjades als penya-segats l’omplen de satisfacció perquè troba que la soledat escau a una casa antiga; també admira la glòria claustrofòbica de les ciutats. Alguna vegada visita ruïnes. Més que el seu valor artístic, l’atreu el seu valor històric; no en sap, d’art, i prefereix la vida. Ensuma els boscos: el bosc era el seu bressol, i se li obre en els seus detalls quotidians, colors de cada dia, sabors habituals. S’impregna del món. No m’ho explica, m’ho estic imaginant. Tinc un amic que viatja a terres llunyanes.
(Publicat al Fòrum.ad el 12 de novembre del 20109
dimecres, 10 de novembre del 2010
La veu de la consciència
Tinc molta gent a la llista de contactes de Facebook. Naturalment, podia tenir-ne menys, però des que publico sempre sospito que cada nom per a mi desconegut amaga un lector anònim. Després escriuen “què guapa eeets”, i em decebo, però sóc d’idees fixes i continuo amb la mateixa convicció. En conseqüència, qualsevol catalanoparlant, encara que no sigui d’Andorra, normalment l’accepto “com a amic”, en vana esperança que em llegirà. El resultat és que de vegades acabo xatejant amb la gent que no conec de res, o dubto si els conec, o possiblement els conec però no acabo d’entendre de què.
L’altre dia un d’ells, i no us dic el nom per si resulta que és un nom real, es connecta i comença: “HOLA”. Com bona gent, retorno la salutació. No sé si és aquell que parla del Bustamante, em sembla que no, és l’altre. La gent que no posa la foto es presta a confusió: a primera vista semblen tots iguals. I em diu (més o menys, no me’n recordo com exactament): “Et vaig veure ahir al concert del grup folklòric rus”. Jo potser també l’hi vaig veire, però entre que no sé qui és i que no posa foto, és impossible saber-ho, i li contesto: “Haver-me saludat”. Diu: “Molt bon concert”. “Sí.” “Avui també hi aniràs?” “On?” “Avui el mateix grup folklòric fa un altre concert.” “No, ja els he vist”. “I vas comprar el DVD?” “No.” “Per què?” “No ho sé”. “Digues-me una raó.” “No en tinc”. “Jo sí que el vaig comprar.” “Molt bé”. “Has de col•laborar més amb Casa Rússia”. “OK.” “Adéu”. “Adéu”.
Té tota la raó. El concert conjunt de l’Esbart Santa Anna i el grup Nadejda va ser preciós. Normalment prefereixo balls folklòrics que inclouen acrobàcies, dagues perilloses i foc encès (especialment recomano els balls georgians i els de la república del Daguestan), però tot i l’absència, prou natural, de foc i espases en l’actuació de les noies de Nijni Novgorod, la coreografia era impecable, els vestits, fantàstics, i hi regnava un ambient de festa. Va començar, i acabar, molt tard, i les dues nenes se’ns van adormir mirant-lo, però van tenir temps de veure tota la primera part, comprar-se nines de fusta i parlar rus amb les balladores.
També hi havia una exposició de fotografies amb diferents facetes del fascinant i estrany país d’on procedeixo. El desconec gairebé totalment. Com més anys transcorren des que me’n vaig allunyar, més clarament entenc que hauria de ser-ne digna, i més me’n oblido. Els amics presents em deien que els balls tradicionals devien haver-me arribat al cor. Crec que també m’haurien arribat al cor si fossin xinesos: no cal ser rus per apreciar coses belles.
L’amic desconegut del Facebook reclamava que fes més coses per fer conèixer meu país natal. Li ho he comentat al meu home, i opina que era la veu de la meva consciència. Com que no em trobava enlloc, va decidir contactar-me pel Facebook. Cosa que significa que tinc consciència, que la consciència que tinc és prou bona per trobar-me, i que a les xarxes socials, hi passo massa temps.
(Publicat al BONDIA el 10 de novembre del 2010)
L’altre dia un d’ells, i no us dic el nom per si resulta que és un nom real, es connecta i comença: “HOLA”. Com bona gent, retorno la salutació. No sé si és aquell que parla del Bustamante, em sembla que no, és l’altre. La gent que no posa la foto es presta a confusió: a primera vista semblen tots iguals. I em diu (més o menys, no me’n recordo com exactament): “Et vaig veure ahir al concert del grup folklòric rus”. Jo potser també l’hi vaig veire, però entre que no sé qui és i que no posa foto, és impossible saber-ho, i li contesto: “Haver-me saludat”. Diu: “Molt bon concert”. “Sí.” “Avui també hi aniràs?” “On?” “Avui el mateix grup folklòric fa un altre concert.” “No, ja els he vist”. “I vas comprar el DVD?” “No.” “Per què?” “No ho sé”. “Digues-me una raó.” “No en tinc”. “Jo sí que el vaig comprar.” “Molt bé”. “Has de col•laborar més amb Casa Rússia”. “OK.” “Adéu”. “Adéu”.
Té tota la raó. El concert conjunt de l’Esbart Santa Anna i el grup Nadejda va ser preciós. Normalment prefereixo balls folklòrics que inclouen acrobàcies, dagues perilloses i foc encès (especialment recomano els balls georgians i els de la república del Daguestan), però tot i l’absència, prou natural, de foc i espases en l’actuació de les noies de Nijni Novgorod, la coreografia era impecable, els vestits, fantàstics, i hi regnava un ambient de festa. Va començar, i acabar, molt tard, i les dues nenes se’ns van adormir mirant-lo, però van tenir temps de veure tota la primera part, comprar-se nines de fusta i parlar rus amb les balladores.
També hi havia una exposició de fotografies amb diferents facetes del fascinant i estrany país d’on procedeixo. El desconec gairebé totalment. Com més anys transcorren des que me’n vaig allunyar, més clarament entenc que hauria de ser-ne digna, i més me’n oblido. Els amics presents em deien que els balls tradicionals devien haver-me arribat al cor. Crec que també m’haurien arribat al cor si fossin xinesos: no cal ser rus per apreciar coses belles.
L’amic desconegut del Facebook reclamava que fes més coses per fer conèixer meu país natal. Li ho he comentat al meu home, i opina que era la veu de la meva consciència. Com que no em trobava enlloc, va decidir contactar-me pel Facebook. Cosa que significa que tinc consciència, que la consciència que tinc és prou bona per trobar-me, i que a les xarxes socials, hi passo massa temps.
(Publicat al BONDIA el 10 de novembre del 2010)
dimarts, 2 de novembre del 2010
La Fira segons en Jordi
Des que surto amb el meu home –o sigui, des que estem junts–, m’ha portat a la Fira d’Andorra. Si comptem que els primers anys, abans de conèixer-lo, també hi anava, per curiositat, o perquè els amics insistien que hi anés, o bé perquè inlingua Andorra, on vaig treballar durant molts anys, necessitava voluntaris per ser a l’estand, conclourem que cada any he anat a la Fira. Hi compràvem els forfets d’esquí, els anys que vam esquiar, hi vam fer el carnet del Club Piolet per a la filla... Però sempre he sentit – i aquí, de nou, es fa palès el fet que sóc de fora – que per a la gent d’aquí, la Fira d’Andorra és quelcom més important i més transcendent que una mena de “shopping mall” americà improvisat en un envelat.
Per a tu, ¿és gran o petita, la Fira?
És curiós que la gent que no és del país sol dir que és petita, i nosaltres diem que no, que la Fira es veu en una hora i mitja, com si la seva mida canviés segons si hi has anat tota la vida, o si ets de fora i la ves en deu minuts. Per a nosaltres és gairebé impossible passar-hi menys de dues hores, perquè és clar, hi trobes a tothom, saludes, parles. Hi ha gent que només veus a la Fira. Has d’anar-hi, perquè és visita obligada. De vegades hi ha gent que ha de viure fora d’Andorra i ve per a la Fira. Pot ser que hi hagi gent que no li agradi i se’n vagi aquests dies, bé, també hi ha aquesta opció, però no és l’habitual.
Al Diari d’Andorra, han fet una enquesta: “Li ha agradat la Fira d’Andorra la Vella?”, i molta gent ha dit que no.
“Però ¿oi que hi han anat? Per decidir si els ha agradat, havien d’anar-hi. És possible que no els hagi agradat l’envelat, o els estands, o el que sigui, però hi han anat. Jo crec que la Fira de les Cultures té molta gràcia. Realment hi ha diversitat a Andorra... I l’envelat m’ha semblat millor que els altres anys. Estava més tancat, i feia menys fred. I si compares el que tenim ara amb el que hi havia fa vint anys, que no hi havia ni envelat ni res, i feia un fred espantós, i estava tot ple de fang, i no ens importava...
T’agrada més la fira d’ara, o la d’abans?
A mi m’agradava més abans, perquè abans era un nen... Per als nens, la Fira tenia aquell encís d’aconseguir enganxines, globus, caramels, berenars gratuïts... Era un lloc per a passar-ho bé. Abans hi eren els animals també, que ara no hi són, i era bonic, veies els animals... Abans la Fira del Bestiar i la Fira d’Andorra estaven juntes al mateix lloc: la Fira d’Andorra tenia la part del bestiar.
Però s’han conservat altres coses bones...
Sempre hi ha hagut els cotxes que fan somiar el que t’agradaria comprar-te: ¿per a què has d’anar de concessionari a concessionari, si així t’estalvies una caminada i t’ensenyen els models més bons?.. Jo, a través dels anys, conservo el mateix concepte de la Fira: vas a veure la gent que coneixes, xerres i de pas, visites. El que fan els meus pares és anar a esmorzar sempre amb els mateixos amics, i van a la Fira, y van a dinar sempre al mateix lloc, a Can Benet, i així passen el dia de la Fira. Els expositors suposo que també en deuen treure algun rendiment, perquè si no, no anirien a la Fira...
Amb qui hi anaves, quan eres petit?
Quan eres petit, primer hi anaves amb els teus pares: com que al teu pare el coneixien a tot arreu, primer anaves amb ell, per tornar després amb els teus amics i per a que et donessin menjar, globus, enganxines. Hi anava amb en Raül, amb en Roger, amb l’Arnau, amb els de l’institut, i amb tota la gent de la colla... Ara també s’hi ven el menjar, però abans et donaven coca, et donaven magdalenes i et donaven coses. Si la meva mare no les ha tirat, encara he de tenir en algun lloc vint o trenta bosses de propaganda que anava a mirar al dia següent de la Fira, és clar... Cada any, tenia el mínim de dos o tres bosses.
Te’n recordes d’algun comerç d’anys enrere, la presència del qual a la Fira t’agradés especialment?
¿Tu et creus que jo em mirava el nom del comerç? Menjava tot el que em donaven sense preguntar. Quan ets petit, no te’n recordes de qui et dóna les coses. Quan van començar a sortir els sucs Granini, no sé quants litres de suc arribaves a beure en els tres dies de la Fira. Primer te’ls donaven a totes hores, i després solament en certs moments, perquè hi havia tants nens que en volien que als comerciants se’ls acabava el suc. I et preguntaven: “Però ¿com es diu el suc?” I tots els nens cridaven: “¡¡¡Granini!!!” I quan ja et sabies el nom, et donaven el suc. També hi havia magdalenes de xocolata, molt bones. No sé quin era, aquell comerç.
Ara també és interessant, per als nens...
Sí, sobretot el Piolet y la Violeta. L’estand de l’Andorra Televisió és un èxit. A la Laura, també li ha fet molta gràcia la foto amb la moto de la policia. Els cotxes no l’acaben d’impressionar, perquè el papa ja en té un. Bé, el primer any sí que m’havia demanat un Mercedes, no té pas mal gust... I li agrada qualsevol lloc on donin globus, està clar que ja comença a tenir l’esperit de la firaire andorrana: els globus, els caramels...
Per a tu, ¿és gran o petita, la Fira?
És curiós que la gent que no és del país sol dir que és petita, i nosaltres diem que no, que la Fira es veu en una hora i mitja, com si la seva mida canviés segons si hi has anat tota la vida, o si ets de fora i la ves en deu minuts. Per a nosaltres és gairebé impossible passar-hi menys de dues hores, perquè és clar, hi trobes a tothom, saludes, parles. Hi ha gent que només veus a la Fira. Has d’anar-hi, perquè és visita obligada. De vegades hi ha gent que ha de viure fora d’Andorra i ve per a la Fira. Pot ser que hi hagi gent que no li agradi i se’n vagi aquests dies, bé, també hi ha aquesta opció, però no és l’habitual.
Al Diari d’Andorra, han fet una enquesta: “Li ha agradat la Fira d’Andorra la Vella?”, i molta gent ha dit que no.
“Però ¿oi que hi han anat? Per decidir si els ha agradat, havien d’anar-hi. És possible que no els hagi agradat l’envelat, o els estands, o el que sigui, però hi han anat. Jo crec que la Fira de les Cultures té molta gràcia. Realment hi ha diversitat a Andorra... I l’envelat m’ha semblat millor que els altres anys. Estava més tancat, i feia menys fred. I si compares el que tenim ara amb el que hi havia fa vint anys, que no hi havia ni envelat ni res, i feia un fred espantós, i estava tot ple de fang, i no ens importava...
T’agrada més la fira d’ara, o la d’abans?
A mi m’agradava més abans, perquè abans era un nen... Per als nens, la Fira tenia aquell encís d’aconseguir enganxines, globus, caramels, berenars gratuïts... Era un lloc per a passar-ho bé. Abans hi eren els animals també, que ara no hi són, i era bonic, veies els animals... Abans la Fira del Bestiar i la Fira d’Andorra estaven juntes al mateix lloc: la Fira d’Andorra tenia la part del bestiar.
Però s’han conservat altres coses bones...
Sempre hi ha hagut els cotxes que fan somiar el que t’agradaria comprar-te: ¿per a què has d’anar de concessionari a concessionari, si així t’estalvies una caminada i t’ensenyen els models més bons?.. Jo, a través dels anys, conservo el mateix concepte de la Fira: vas a veure la gent que coneixes, xerres i de pas, visites. El que fan els meus pares és anar a esmorzar sempre amb els mateixos amics, i van a la Fira, y van a dinar sempre al mateix lloc, a Can Benet, i així passen el dia de la Fira. Els expositors suposo que també en deuen treure algun rendiment, perquè si no, no anirien a la Fira...
Amb qui hi anaves, quan eres petit?
Quan eres petit, primer hi anaves amb els teus pares: com que al teu pare el coneixien a tot arreu, primer anaves amb ell, per tornar després amb els teus amics i per a que et donessin menjar, globus, enganxines. Hi anava amb en Raül, amb en Roger, amb l’Arnau, amb els de l’institut, i amb tota la gent de la colla... Ara també s’hi ven el menjar, però abans et donaven coca, et donaven magdalenes i et donaven coses. Si la meva mare no les ha tirat, encara he de tenir en algun lloc vint o trenta bosses de propaganda que anava a mirar al dia següent de la Fira, és clar... Cada any, tenia el mínim de dos o tres bosses.
Te’n recordes d’algun comerç d’anys enrere, la presència del qual a la Fira t’agradés especialment?
¿Tu et creus que jo em mirava el nom del comerç? Menjava tot el que em donaven sense preguntar. Quan ets petit, no te’n recordes de qui et dóna les coses. Quan van començar a sortir els sucs Granini, no sé quants litres de suc arribaves a beure en els tres dies de la Fira. Primer te’ls donaven a totes hores, i després solament en certs moments, perquè hi havia tants nens que en volien que als comerciants se’ls acabava el suc. I et preguntaven: “Però ¿com es diu el suc?” I tots els nens cridaven: “¡¡¡Granini!!!” I quan ja et sabies el nom, et donaven el suc. També hi havia magdalenes de xocolata, molt bones. No sé quin era, aquell comerç.
Ara també és interessant, per als nens...
Sí, sobretot el Piolet y la Violeta. L’estand de l’Andorra Televisió és un èxit. A la Laura, també li ha fet molta gràcia la foto amb la moto de la policia. Els cotxes no l’acaben d’impressionar, perquè el papa ja en té un. Bé, el primer any sí que m’havia demanat un Mercedes, no té pas mal gust... I li agrada qualsevol lloc on donin globus, està clar que ja comença a tenir l’esperit de la firaire andorrana: els globus, els caramels...
dissabte, 16 d’octubre del 2010
Viure de pressa
Per a aquest article, he volgut utilitzar d’il·lustració la foto de Reinaldo Márquez sobre Ultra Trail a Andorra. Crec que aquesta competició ens dóna un dels exemples de les situacions on les persones se superen a si mateixes. Tot i així, no serà un article dedicat a les competicions o als esports. Sí que hi parlaré, però, de la superació d’un mateix. L’altre dia, amb una amiga, estàvem recordant els llibres preferits de la nostra adolescència. A les dues, ens en va venir a la ment un que no pertany al fons d’or de la literatura mundial. És un llibre comunista, d’aquests que formen part del curiós corrent literari conegut com a realisme social. No pot presumir d’un estil semblant al dels grans clàssics dels tres últims segles; és un llibre moralista, sentimental, didàctic. Les dues, però, recordàvem que ens havia omplert d’optimisme.
La història de la creació de “Com es forjava l’acer” és novel·lesca de per si. El seu autor estava terminalment malalt; quan tenia la novel·la mig escrita, se li va paralitzar la mà dreta –i la va continuar dictant als seus amics, els secretaris voluntaris, mans alienes que li funcionaven com a pròpies. L’autor va morir quan tenia trenta-dos anys, sense poder acabar la seva segona novel·la. La primera, però, es va publicar i va tenir gran èxit. La frase més famosa d’aquest llibre –el llibre preferit dels soldats russos durant la segona guerra mundial– es podria percebre com un lloc comú. Diu així: la cosa de més gran valor que té una persona és la seva vida. Se li dóna només una vegada. Per això s’ha de viure de tal manera que no et torturi el record dels anys viscuts en va, que no et cremi la vergonya per un passat mesquí i traïdor, perquè en morir, es pugui dir que totes les teves forces es van donar a la lluita per la cosa més bella del món. I s’ha de viure la vida de pressa, perquè en qualsevol moment una malaltia o un accident absurd poden acabar amb ella. “Com es forjava l’acer” de Nikolai Ostrovski és la història d’una refinació constant dels ideals i aspiracions autèntiques, honestes, oposades a tot el que no arribarà a tenir sentit a l’hora de morir.
La part curiosa és que la cosa més bella del món, segons aquell vell llibre, era l’alliberament de la humanitat. Tanmateix, no estem parlant d’un pamflet propagandista destinat a ajudar algú a aconseguir una bona part del poder polític, a enriquir-se a costa dels altres, a oprimir, dividir i imperar. Es tractava de viure una vida que tingués sentit, de l’afany de convertir el món en un lloc més bell, més just, més bo, a base d’anar més enllà de les teves limitacions, de morir orgullós, de superar-te.
Ningú més que nosaltres mateixos pot predir en què consistirà el repte de superar-nos. Hi ha persones que ho aconsegueixen en un afer tan summament poètic com l’esport, per a d’altres és un assumpte tan prosaic (i inexplicablement, condemnat per quasi tots els poetes que conec) com l’Administració pública i la lluita per accedir-hi, i per a uns quants, el tema, ja no sé si espiritual o animal, de l’amor. Però superem-nos, si és que volem morir orgullosos d’haver viscut! Tot i que jo mai arribo a creure seriosament que de veritat moriré. Diuen que cada poble es mereix els seus governants. Em sembla raonable: sempre he sospitat que els guanyadors de les eleccions sovint representen l’alternativa menys dolorosa comparant amb el que podia esperar el mateix poble en cas que guanyés algú altre. També és corrent, i potser encara més corrent, l’opinió que qualsevol qui perd a les eleccions, o mai no arriba a guanyar-les, o per alguna raó es troba desterrat del poder, és bo pel mer fet de perdre.
Igual que a les pel·lícules de Hollywood sabem del cert que guanyaran els bons, tenim un mite divertit relatiu a l’àmbit de la política que es podria resumir en la frase “sempre guanyen els dolents”, siguin qui siguin. Però gairebé tothom està d’acord que ens mereixem els nostres governants, perquè ens hem pres la responsabilitat d’escollir-los, canviar-los, o convertir-nos en ells. També diuen que tots ens mereixem la nostra vida. Si bé de vegades ens és difícil, si no pas impossible, esbrinar que és allò que hem fet per merèixer-nos el que ens passa, tant en el terreny privat com en el terreny polític, és cert que – segons sabem – la vida se’ns dóna una sola vegada. Superem-nos. Visquem de pressa.
(Publicat al Fòrum.ad el 16 d'octubre del 2010)
divendres, 15 d’octubre del 2010
Boris I
Avui, a El Periòdic d'Andorra, publiquem la segona contraportada de la sèrie d'entrevistes amb els vips de la història andorrana "Tête a tête": un treball conjunt amb en Iago Andreu. Aquesta vegada el nostre personatge és el monarca destronat de les Valls: Boris I.
"Si jo hagués seguit com a rei d'Andorra, avui Lauren Bacall seria andorrana"
"Si jo hagués seguit com a rei d'Andorra, avui Lauren Bacall seria andorrana"
dimecres, 6 d’octubre del 2010
Sota el sol que més escalfa
Les coses canvien. O potser només semblen estar canviant. Els nous votants imiten l’actitud dels votants d’abans. Els nous partits s’assemblen als vells. Repetim els errors dels nostres pares que probablement, ja emmirallaven els errors dels padrins, i així fins a l’infinit. Naturalment, també repetim els nostres propis errors d’antany, aquells que ja havíem comès i no recordàvem – o bé recordàvem – haver comès. Diuen que l’home és l’únic animal que rellisca dues vegades en la mateixa pedra, o potser és la mateixa pela, de plàtan. Hi ha una opinió qualificada, o si més no freqüentment citada, que no hi ha res de nou sota el sol. Això que ha passat, tornarà a passar; això que s’ha fet, tornarà a fer-se. Després es donen coses que semblen noves; ens perjudicaran? Ens beneficiaran?.
Les coses canvien, i ho patim. Mireu el canvi climàtic, si no em creieu. Cada any apugem el nivell de la necessària protecció solar. En el terreny personal, cada any som menys joves i prometedors. Al nivell públic – i desgraciadament, proper al personal, - cada dia hi ha més persones que es queden sense el lloc de treball. El deute creix, i no se’n veu cap sortida. Un dia mires al carrer, i et preguntes per què els turistes britànics (per posar un exemple) han deixat de venir. Persones decents i dignes de sobte es troben a bàndols oposats, i no s’entén com hi han acabat, separades de tal manera. Més de cinc cents anys després de la mort de Jorge Manrique, i uns sis cents anys després de la mort del seu pare, semblem guardar el parer que qualsevol temps passat fou millor que el dia d’avui. La vida es passa, la mort silenciosa li pren el lloc. El plaer se’n va ràpidament i el seu record ens porta dolor, aquell dolor incomprensible d’haver estat feliç en un moment donat, i ara i aquí, no ser-ho.
Les coses canvien, i no ho notem. Qualsevol canvi que implica una indiscutible millora no es percep com a canvi i s’assimila immediatament. Hi ha coses noves que semblen haver esdevingut tradicionals al cap d’un temps molt curt. Tot, començant per l’aigua calenta, continuant amb les pistes d’esquí i acabant amb la funció pública, sembla haver existit eternament. Nosaltres mateixos semblem haver existit eternament. Aquells que fumàvem, un dia vam deixar de fumar, i ara ni ens en recordem.
Des de fa temps hi ha una disputa entre juristes (en aquest cas, estic pensant en els juristes anglosaxons, per ser precisos, Devlin i Hart, però hi ha altres exemples als altres països) sobre la permissibilitat dels canvis profunds al nivell de la societat, principalment referents als seus valors. Hi ha uns que diuen que els valors que imperen en una societat constitueixen la base de la seva identitat. Per això, s’han d’imposar per sobre dels valors acceptats a escala més general, per sobre dels valors anomenats universals. N’hi ha d’altres que consideren que per molt que acceptem que qualsevol societat ha de tenir, necessàriament, uns valors, no hi ha exemples concrets que el canvi d’aquests valors portin a la destrucció de la societat. Per molt que hagin canviat els valors de la societat americana en els últims 200 anys, no podem considerar seriosament que aquesta, en algun moment d’aquests dos segles, s’hagi destruït.
Només un insensat diria que una certa posició social i els diners no confereixen cap poder. Hauríem de decidir fins a quin punt volem protegir a les persones que d’entrada es troben en la situació del desavantatge, fins a quin punt hem d’assegurar una certa igualtat en una societat de desiguals, i en cas d’haver-la d’assegurar, qui ho paga. A l’hora de votar se’ns hauria de quedar clar si apostem per una societat liberal, o per una societat de benestar, i si és la barreja de totes dues, fins a quin punt estem deixant que l’estat asseguri la nostra protecció, portant a terme unes mesures paternalistes. Segueixo pensant que un dels defectes de tots els partits polítics que hi ha és la falta d’una clara ideologia aplicada conseqüentment. Abans que arribin les properes eleccions, hauríem de tenir clar qui és qui en el món dels partits, per quin projecte de societat opten i si és ferm el seu compromís de seguir les seves pròpies pautes rigorosament. M’agradaria que les persones que formen part dels partits polítics en cada cas s’adscriguessin a una ideologia elaborada.
(Publicat al BONDIA el 6 d'octubre del 2010)
Les coses canvien, i ho patim. Mireu el canvi climàtic, si no em creieu. Cada any apugem el nivell de la necessària protecció solar. En el terreny personal, cada any som menys joves i prometedors. Al nivell públic – i desgraciadament, proper al personal, - cada dia hi ha més persones que es queden sense el lloc de treball. El deute creix, i no se’n veu cap sortida. Un dia mires al carrer, i et preguntes per què els turistes britànics (per posar un exemple) han deixat de venir. Persones decents i dignes de sobte es troben a bàndols oposats, i no s’entén com hi han acabat, separades de tal manera. Més de cinc cents anys després de la mort de Jorge Manrique, i uns sis cents anys després de la mort del seu pare, semblem guardar el parer que qualsevol temps passat fou millor que el dia d’avui. La vida es passa, la mort silenciosa li pren el lloc. El plaer se’n va ràpidament i el seu record ens porta dolor, aquell dolor incomprensible d’haver estat feliç en un moment donat, i ara i aquí, no ser-ho.
Les coses canvien, i no ho notem. Qualsevol canvi que implica una indiscutible millora no es percep com a canvi i s’assimila immediatament. Hi ha coses noves que semblen haver esdevingut tradicionals al cap d’un temps molt curt. Tot, començant per l’aigua calenta, continuant amb les pistes d’esquí i acabant amb la funció pública, sembla haver existit eternament. Nosaltres mateixos semblem haver existit eternament. Aquells que fumàvem, un dia vam deixar de fumar, i ara ni ens en recordem.
Des de fa temps hi ha una disputa entre juristes (en aquest cas, estic pensant en els juristes anglosaxons, per ser precisos, Devlin i Hart, però hi ha altres exemples als altres països) sobre la permissibilitat dels canvis profunds al nivell de la societat, principalment referents als seus valors. Hi ha uns que diuen que els valors que imperen en una societat constitueixen la base de la seva identitat. Per això, s’han d’imposar per sobre dels valors acceptats a escala més general, per sobre dels valors anomenats universals. N’hi ha d’altres que consideren que per molt que acceptem que qualsevol societat ha de tenir, necessàriament, uns valors, no hi ha exemples concrets que el canvi d’aquests valors portin a la destrucció de la societat. Per molt que hagin canviat els valors de la societat americana en els últims 200 anys, no podem considerar seriosament que aquesta, en algun moment d’aquests dos segles, s’hagi destruït.
Només un insensat diria que una certa posició social i els diners no confereixen cap poder. Hauríem de decidir fins a quin punt volem protegir a les persones que d’entrada es troben en la situació del desavantatge, fins a quin punt hem d’assegurar una certa igualtat en una societat de desiguals, i en cas d’haver-la d’assegurar, qui ho paga. A l’hora de votar se’ns hauria de quedar clar si apostem per una societat liberal, o per una societat de benestar, i si és la barreja de totes dues, fins a quin punt estem deixant que l’estat asseguri la nostra protecció, portant a terme unes mesures paternalistes. Segueixo pensant que un dels defectes de tots els partits polítics que hi ha és la falta d’una clara ideologia aplicada conseqüentment. Abans que arribin les properes eleccions, hauríem de tenir clar qui és qui en el món dels partits, per quin projecte de societat opten i si és ferm el seu compromís de seguir les seves pròpies pautes rigorosament. M’agradaria que les persones que formen part dels partits polítics en cada cas s’adscriguessin a una ideologia elaborada.
(Publicat al BONDIA el 6 d'octubre del 2010)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
