Vaixell petit de vela al mar llunyà

“Mai no navegarem pel mar atzur. No ens espera ni el Corn d’Or, ni els coloms que volen per la plaça de Sant Marc”,  escrivia un dels grans poetes de l’Edat de Plata de la poesia russa, Mikhaïl Kuzmin, fa poc més de cent anys, al cicle poètic Sol d’hivern. Segur que per a ell, que era aristòcrata, poeta i músic, fill de l’imperi rus, l’any 1911, la dolça imatge dels països càlids sota el sol d’hivern tenia un significat distint d’aquell que hi veia jo. Potser era una metàfora d’amor, per a Mikhaïl Kuzmin. Per a mi, en canvi, era una imatge pura d’un viatge que mai faria. Quan declamava aquests poemes, d’adolescent, res no em feia tanta il·lusió com imaginar-me els velers daurats a la llum de l’alba. Des del balcó del setè pis d’un bloc d’apartaments que s’erigia sobre un desert urbà ple de petits garatges en forma de casetes, ja quasi distingia a la llunyania de l’horitzó les cúpules rodones de la basílica de Sant Marc. Em desesperava no poder controlar el que em passaria a la vida. No sé si ho podeu entendre. Vaig créixer a l’altra banda del teló d’acer, darrere de tots els escenaris de la cultura europea. Vivia rodejada d’obres poètiques dedicades a la mítica ciutat de Venècia sabent que no l’aniria a veure mai.  Repetia els versos com una pregària, tant per afició a la seva estructura musical com per l’esperança que contenien: “Potser enganyaré el destí. Faré realitat la ruta alegre.”

És cert que podia haver viatjat. Res no m’impedia seguir la Ruta de la Seda per la vall de Ferganà. Podia haver vist els volcans de Kamtxatka, el taigà siberià, l’aurora boreal a Murmansk. Vivia a 1.000 quilòmetres del llac Balkhaix, el tresor del Kazakhstan i el segon llac d’aigua salada més gran del món després del Caspi. A 300 quilòmetres d’Ekaterinburg se situava la reserva natural Zyuratkul, amb les cadenes muntanyoses incloses en la llista del patrimoni de la humanitat de la Unesco; a 120 quilòmetres, les muntanyes Ilmenski, que també figuren en la mateixa llista, conegudes pels jaciments de pedres precioses, com esmaragdes i robins, i semiprecioses, sobretot aiguamarines, jades, rodonites, ametistes i cristall de roca. Un autobús de línia et portava a la ciutat de Txeliàbinsk, en la bandera de la qual des d’un temps immemorial apareixia un camell (i a l’escut de la comarca, un dromedari), per simbolitzar la bona situació del comerç del qual sempre ha viscut la ciutat. Els meus amics baixaven el riu Txusovaia en caiac, exploraven les coves del riu Sergà, feien ecoturisme als Urals Subàrtics. Avui, quan llegeixo sobre la regió que vaig deixar enrere als 16 anys, enyoro els llocs que mai no vaig arribar a veure. En aquell moment, però, ni tan sols m’ho arribava a plantejar: l’únic que m’importava era la llunyania del Corn d’Or, l’enormitat d’un Istanbul imaginari i la impossibilitat d’arribar a Venècia, i la fita inassolible, la plaça de Sant Marc, les seves pedres fabuloses.

D’adolescent, era, com també ho sóc ara, amant dels llibres, una noia que es movia més aviat poc, maldestra, mal coordinada i intensament protegida pels pares. Quan la meva filla m’explica com puja els pics amb els nens d’AINA i es mulla els peus als rius, o com salta les cornises i fa neu verge amb els esquís, l’envejo: són coses que jo, de petita, mai no vaig fer ni faré ja de gran.  Ja no us parlo de pujar l’Everest, amb oxigen o sense o a pota coixa (amb una abraçada a Domi Trastoy, que es veu que em segueix al Twitter: de veritat que us admiro a tots els qui ho feu; si no hi vaig és perquè sé que jo m’hi moriria, sens dubte i de veritat). I em temo que amb cada any que passa, tinc menys agilitat, menys força, menys coratge.

I tanmateix... Quan feia ioga amb la Déborah, ens deia que no era important no poder fer un moviment per alguna raó física: ja en teníem prou d’imaginar que l’estàvem fent perquè el cos el comencés a aprendre. Potser el meu cos, al cap d’uns anys, s’arribarà a dirigir als llocs llunyans que l’ànima enyora. Arribarem a Istanbul, i partirem a la Venècia d’ensomni. Donarem menjar als coloms, celebrarem la primavera i veurem vaixells petits de vela a la llum de l’alba, navegant pel mar atzur.

(Publicat al BONDIA el 1 d'abril de 2014) 

La tempesta de neu

Aquest any he tingut el plaer de tornar a treballar amb l’editorial valenciana El Toll, prologant i revisant la nova edició de La tempesta de neu, de Lev Tolstoi. El relat ha sortit en la col·lecció Miques, en una traducció de Loïç Miquel Pérez-Muñoz que ens fa sentir la bellesa del llenguatge del clàssic rus a través del temps, de les distàncies i les barreres lingüístiques.

El contingut del relat és simple. Un oficial de l’exèrcit rus (que té molt a veure amb el mateix Tolstoi) surt de viatge de nit malgrat un mal temps de tres parells de nassos. Els menadors de troiques, que són els taxistes de l’època, ja li deien que caldria esperar, però ja se sap com som els russos, uns inconscients de mena, i s’hi arrisca. Com era de preveure, es perden. Fan cinquanta mil voltes, es comencen a congelar, s’expliquen contes per animar-se, tenen al·lucinacions i somnis que transcorren a l’estiu, pensen que es moriran, però al final no es moren i prenen una mica de vi per celebrar-ho. Bàsicament és això. Ara bé, la imatge de la tempesta de neu com una metàfora perfecta de la realitat russa va ser utilitzada per molts autors, tant abans com després de Tolstoi i, en aquest cas, malgrat la relativa joventut de l’escriptor quan va escriure el relat (tenia 28 anys), tenim entre mans l’obra d’un veritable mestre.

Mig segle més tard, el poeta Aleksandr Blok en va dir: “Cadascun de nosaltres estima Tolstoi com a part de la seva ànima i part de la seva terra. El més gran i únic geni de l’Europa contemporània, l’orgull suprem de Rússia, el mateix nom del qual és tot aroma, l’escriptor de gran puresa i santedat, viu entre nosaltres.” A l’hora d’escriure La tempesta de neu, però, Tolstoi no tenia fama d’un escriptor de gran puresa i santedat. El vell de barba blanca, habitualment retratat llaurant els camps o rodejat de fills i néts, encara no existia. El que hi havia era un oficial d’artilleria, fill orfe d’una família noble, un jugador empedreït, addicte a l’ambient de les festes gitanes. Era solter, i les coquetes de la cort consideraven que la seva cara lletja amb ulls intel·ligents i expressius era capaç de conquistar les dames millor del que ho fa la bellesa exquisida. Tots els seus amics literats li retreien la falta de cultura general i lectures serioses (un defecte que corregiria amb el pas dels anys), però ja era una de les més grans promeses de la literatura del seu temps.

La tempesta de neu és un dels primers passos d’un escriptor fantàstic que encara no coneix la seva força, però no pot parar d’escriure. Comença a crear a partir del seu propi món, a partir de la pròpia experiència d’una mort que ja venia, que era a prop, però no se’l va emportar. La idea del relat se li havia acudit l’hivern de l’any 1854, quan marxava del Caucas i va passar tota la nit perdut en la tempesta de neu a prop de l’estació Belogorodtseva. La tempesta de neu és una bona entrada a l’univers de Tolstoi, no gaire diferent del nostre però vist a través d’unes ulleres que fan que els més petits detalls semblin enormes. Llegiu-lo, us ho passareu d’allò més bé. Encara sento el monòton xiulit del vent, i sonen les campanes. Les capes de neu, la clara boirina, la mort i el sol: tot és blanc.

(Publicat al BONDIA el 12 de març de 2014)

Liberal

La gent em sol estimar, i per seguir-me estimant sense traves, els meus amics russos prefereixen pensar que no tinc res a veure amb la política. En això ja tenen una mica de raó, no hi tinc cap connexió directa des que vaig deixar de ser representant de la classe cap al final de l’existència del règim comunista. A més a més, però, suposen que ni m’interessa la política si s’estén més enllà de la política lingüística de molt petits estats. Estan segurs que sempre preferiré una pregària silenciosa a un debat sobre un conflicte internacional, i un bon llibre de poesia a les dues coses.  S’ho han de prendre d’aquesta manera, perquè si no s’hauria de reconèixer que en la classificació dels meus amics russos se m’hauria d’anomenar “liberal”. No té res a veure amb cap partit liberal: simplement, en la Rússia actual, com a insult, serveix un milió de vegades millor que “demòcrata”, que segons com podria resultar una floreta.
Jo sé què sóc. He llegit les descripcions satíriques d’aquest fenomen diverses vegades. Un liberal rus és aquell qui té vergonya i pànic del nacionalisme ètnic del seu propi poble, però no jutja amb la mateixa vehemència el nacionalisme ètnic dels pobles que en alguna etapa de la història hem arribat a colonitzar. Un liberal rus és aquell qui no descarta la possibilitat que algun dia alguna república autònoma o regió pugui decidir separar-se del territori de Rússia, però se sent més aviat incòmode quan la gent del costat li explica que ens hem de tornar Crimea. (Per cert, sóc partidària d’un referèndum a Crimea, però crec que els mitjans d’aconseguir que es porti a terme haurien d’excloure la intervenció militar.) Un liberal rus és aquell qui calla i analitza la situació si l’Església ortodoxa és atacada pels representants d’altres esglésies, religions o cultes, incloent-hi els ateus, però s’escandalitza quan des de les posicions del cristianisme eslau s’ataquen les altres confessions. Entenc els arguments en contra d’aquesta posició però no hi puc fer res. Jo sóc aquella qui no pot desaprendre a respectar els drets de les minories, i amb qui associen aquesta noció tan estranya a l’esperit rus i tan criticada com la tolerància. “¿Per què els defenses –em diuen– si en realitat ni els estimes tant ni els coneixes gaire?” I el que no sóc capaç d’explicar és que el que estimo i conec no són “els altres”, som nosaltres. I el que defenso és la nostra obligació de ser humans, humans en el sentit de la imatge i semblança de Déu: no convertir-nos en agressors odiats, no ser dictadors temuts.
Ja fa una setmana que no puc parlar de res més. Només descanso quan segueixo els posts que analitzen els possibles escenaris de futur per a Rússia, Ucraïna i sobretot Crimea des d’un punt de vista teòric, sense emocions: el millor que li pot passar i el pitjor que li pot passar a la seva economia. Em fa respirar tranquil·la la literatura curiosa sobre la independència de Singapur de Malàisia i el rol dels anglesos i els israelites en el procés, les diferències que pot haver-hi entre Crimea i Singapur en aquest sentit. En un context de comparació històrica, es pot projectar un resultat positiu de diversos esdeveniments. Quan els analistes recorden Frederic Willem de Klerk, que fou president del Govern sud-africà abans de Nelson Mandela, la seva forma de deixar el poder i el seu premi Nobel de la pau, entens que tots els règims dictatorials tenen un possible camí democràtic, tenint en compte que fins i tot des de la tradició política de l’apartheid hi havia una via de les reformes i de la defensa dels drets humans.

(Publicat al BONDIA el 5 de març de 2014)

Crimea

Una de les discussions més llargues i corprenedores que tinc des de fa molts anys amb un dels meus andorrans més estimats és la qüestió del patriotisme. Com a qualsevol persona que ha hagut de prendre decisions de summa importància diverses vegades a la seva vida, té una fe inamovible en la intuïció i els sentiments, en tot el que ara s’anomena intel·ligència emocional. “Sigues russa per sempre” –em diu–, “siguin quins siguin els règims que t’ha tocat viure,” i li faig cas. Jo, que no he fet cas mai a ningú. La seva manera de decidir la veritable pertinença nacional és la de respondre el següent: “En cas de conflicte entre les dues cultures, ¿per quin costat s’inclinaria el teu cor independentment del teu cap?” Tot i que entenc la pregunta, mai he trobat la resposta. Tendeixo a desconfiar de les “raons del cor”. A mi m’han ensenyat a procedir refiant-me del meu cap. En un partit de futbol entre Rússia i Andorra, sempre estic amb Andorra: els petits que s’atreveixen a jugar contra els grans es mereixen tot el meu suport. I en un conflicte entre Rússia i Ucraïna –i no en sé gairebé res, d’Ucraïna–, m’inspira respecte i admiració el país que s’acaba de quedar sense una part del territori que li pertanyia, en virtut d’uns acords internacionals, a canvi del seu desarmament nuclear, i s’ha quedat sol entre els estats poderosos. A banda de tot això, trobo que ha fet molt mal la propaganda xovinista i antiucraïnesa que va emetre el primer canal de la televisió russa durant tot el mes de març. No sé com curarem la profunda divisió, la bretxa en la societat que va causar la decisió del parlament d’enviar l’exèrcit a Ucraïna. Ara ens diuen que mai s’hi van enviar més forces que les previstes pels acords internacionals, “no va haver-n’hi cap necessitat”. Però ja s’ha presentat el projecte de llei segons la qual la “propaganda antirussa” (Déu sap què és, això) es converteix en un crim. Ja s’ha començat a tractar a tothom que s’ha atrevit a solidaritzar-se amb la silenciosa, sorpresa Ucraïna com a traïdor de la Pàtria.
La superfície de Crimea és de 26.200 quilòmetres quadrats. Això són 55 vegades la superfície d’Andorra, o aproximadament el 0,8 de la superfície de Catalunya. Ahir se celebrava la seva annexió al territori de la Federació Russa. Segons he llegit en la crònica escrita per una periodista en la qual confio plenament, els habitants de Crimea ballaven a les places i demanaven l’himne rus al karaoke. La meva millor amiga de la universitat, llorejada de premis internacionals i escriptora de talent que estima Crimea com si fos una terra sagrada, donava les gràcies a sant Lluc de Crimea (que es veu que és el patró de la regió) i plorava d’alegria. El Consell de Federació aplaudia a peu dret el discurs del president Putin. Tinc un bon sentiment per aquell qui escriu els discursos a Putin. No sé qui és però ho fa molt bé. Tampoc no tinc cap aversió especial a Putin personalment: el trobo intel·ligent i divertit, té una intuïció de bon polític, esquia bé i fa judo. Llàstima que acabi de tancar la majoria dels mitjans de comunicació independents i els blogs personals dels seus adversaris polítics. Llàstima que s’hagi pronunciat a favor de la incarceració dels participants d’una recent protesta pacífica per les eleccions justes. Ara és, sense cap ombra de dubte, un heroi nacional per als seus votants. Ha “corregit un error històric”. Ha “reunit les terres disperses”.
La bella península de Crimea torna a ser russa. Em fa por el procediment que s’ha seguit per fer-ho possible: un referèndum preparat en dues setmanes i portat a terme malgrat la resolució de l’ONU. No em consola saber que la Federació Russa no es podia permetre que Ucraïna, algun dia, es fes membre de l’OTAN i/o de la Unió Europea, ni que decidís obligar tots els habitants del seu territori a parlar ucraïnès. M’agradaria que el meu país fomentés la cooperació i la solidaritat. M’agradaria que s’ocupés de les regions que ja té, on falten clíniques i escoles, on les pensions són míseres, on les carreteres consisteixen en una sèrie de forats, on hi ha més orfes ara que després de la Segona Guerra Mundial, en lloc de conquerir nous territoris. M’agradaria que desaparegués l’eterna, absoluta i omnipresent corrupció russa. Que la gent innocent no acabés a la presó. Que als periodistes no els matessin per fer la seva feina. Que s’anul·lés la prohibició a Aleksei Navalny, que es va presentar al lloc d’alcalde de Moscou i va quedar segon, d’utilitzar la internet i tots els mitjans de comunicació, i que com a mínim s’expliqui el seu arrest domiciliari. Mentrestant, els ciutadans de Crimea celebren els resultats del referèndum; no hi ha senyals que tinguin cap dubte de la seva legitimitat. El meu cor, el traïdor adversari de la raó, em diu que m’alegri per ells. I sobretot, com a russa, prego que es guardi la pau, costi el que costi.

(Publicat al BONDIA el 19 de març de 2014)

Pistatxo, la nou feliç

Sóc una bola que viu al seny d'una família d'esquelets. No sé com ha pogut passar. Quan vaig conèixer en Jordi, teníem el mateix pes. Bé, no excloc la possibilitat que jo pesés una mica més, perquè sóc força més alta, però en cap cas es tractava d'una diferència substancial. Vam continuar pesant el mateix durant la primera dècada de la nostra relació, menjant en família i engreixant-nos paral·lelament (és un cuiner excel·lent), fins a que no va arribar el dia quan va haver de fer una dieta estricta i va perdre 16 quilos. Glups. Ara es pot amagar darrera meu amb facilitat. La nostra filla també era un pesolet quan va néixer, un bebè ben rodó amb galtetes adorables, però la seva afició a tots els esports, especialment la gimnàstica artística, la natació i l'esquí, van fer que als seus vuit, gairebé nou, anys d'edat representi un cúmul de músculs que sembla de pedra i pesa menys que una motxilla d'un excursionista. Em mira amb ulls molt crítics i s'inclina a proposar una intervenció quirúrgica com a remei per corregir la meva presència física. No em sembla gens bona idea. La liposucció és cara, l'estància a l'hospital requereix un cert temps que no tinc, em podria morir, i a més a més, recuperaria el pes que ja tinc en un tres i no res. Tenint en compte que no em moc i m'alimento de croissants de xocolata i cafè amb llet, la part sorprenent de l'assumpte és que no m'hagués engreixat molt abans. En tot cas, ja hem arribat al moment quan em començo a fer la pregunta que ha turmentat les il·lustres ments de totes les èpoques i tots els pobles: ¿què puc menjar per aprimar-me?

La resposta d'uns certs sectors de la ciència són els pistatxos. Els nutricionistes americans van fer un experiment amb una sèrie de persones que volen perdre pes, i van veure que aquells qui menjaven uns quants pistatxos abans de dinar, després consumien 41% de calories menys que els altres voluntaris que no s'havien tret la gana amb pistatxos. Així, el fet de menjar pistatxos entre hores disminueix la quantitat total de calories consumides durant el dia un 23%. Tot això és ben curiós, perquè per l'altra banda, la consumpció de pistatxos també es recomana per recuperar-se de la desnutrició i ajudar a que el cos es recuperi després d'un gran esforç físic o mental (al cap i a la fi, 100 g de pistatxos contenen 550 kcal!) Els pistatxos ajuden a combatre la fatiga crònica, milloren el funcionament del fetge, del cervell, de l'estómac, i formen part de la llista interminable dels productes que se suposa que milloren la potència sexual (potser la gent s'hi obsessiona un gra massa). També contenen antioxidants i carotenoides que milloren la vista.

A l'antiguitat els pistatxos es consideraven un símbol d'èxit i riquesa, i fa dos mil cinc cents anys que s'utilitzen a la cuina. Els xinesos anomenaven el pistatxo «la nou feliç», probablement degut al fet que l'esquerda que té la closca de la llavor s'assembla a un somriure. S'ha d'emprar molt esforç en cultivar un pistatxer que doni fruits, ja que és un arbre que creix molt lentament, tot i que entre els avantatges que té s'ha de destacar que figura entre les plantes més resistents a la sequera. Des de fa segles, els pistatxos s'afegeixen a plats més exclusius d'alta cuina. Podem esmentar també el fet curiós que a Estocolm, s'ofereix el gelat de pistatxo als guardonats amb el premi Nobel.

Dibuix: Jordi Casamajor. Text: Alexandra Grebennikova

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 10 de febrer del 2014)

Terror Xperience

La meva filla diu que sóc una cagada. No ho diu per tocar la moral a la seva mare, sinó per constatar un fet. Bé, és cert, també, just una miqueta, per tocar els nassos. La raó per la qual ho diu és senzilla i justifica la solidesa de les premisses del seu argument: tinc por de tot. De tot vol dir de tot absolutament. Dels gossos i del poltergeist. De les arrugues i de ser covarda. De relliscar, de perdre el cap i de morir. De les altures, de deixar-me les claus, que no m’estimin, d’un atac de cor, de fer el ridícul, de perdre’m totes les coses bones que té la vida, d’oblidar-me d’una classe, d’anar al metge, de les fosques i del fons del mar. I és una llista força reduïda amb fins il·lustratius.
El dia que vam parlar d’anar a veure la Terror Xperience d’Encamp, vaig somiar amb uns esquelets que es posaven a dormir en unes fundes de contrabaix, entre espelmes i teranyines. Les fundes s’ajustaven als seus cossos per poder tancar-se bé. Per això, el dia següent, la Laura va concloure que m’havia d’enfrontar a les meves pors i fer-ho tot per vèncer-les. La veritat és que es moria de curiositat per saber com era. A mi, tot s’ha de dir, també em picava la curiositat, aquell interès saludable per les coses espantoses. Recordo com en una part del llibre preferit de la meva infància, la nena protagonista va anar al bosc sola a la nit per demostrar als seus amics que era valenta. Es va quedar enganxada a un arbust d’espinavessa i la van haver de rescatar al matí. Ja tinc 40 anys i encara me’n recordo. Així que, seguint la lògica imparable d’una nena que viu dins meu i adora les aventures, finalment m’hi vaig atrevir. El Jordi i la Laura m’hi van portar, em van comprar una entrada i em van deixar en companyia de dues noies molt simpàtiques de la Seu amb molta experiència en les visites a atraccions semblants. Després van arribar tres persones més. I vam entrar.
Érem sis. Em vaig agafar a l’abric d’una noia que es deia Marta. Hi havia vampirs bellíssims, zombis terrorífics, un ermità molt sospitós, una biblioteca viva i un munt d’éssers crepusculars tal com s’anuncia a la web. Crec que la majoria dels monstres coneixien la Marta perquè cridaven “Marta!” –o potser van aprendre el seu nom sobre la marxa–. Quan feien més por era quan sortien de les fosques inesperadament. M’encanta aquesta feina: si algun dia trobo unes hores a la meva vida per treballar encara més, podria treballar de morta vivent a temps parcial.  Cap al final del passeig, força llarg –vint minuts–, hi havia una part que havies de passar a soles. No em vaig morir de por per por de fer el ridícul. Unes instal·lacions molt ben fetes. Un vespre de dissabte ben emprat. Si us ve de gust, estan oberts cada vespre i part de la nit fins al proper dia 10 de febrer.

(Publicat al BONDIA el 4 de febrer del 2014)

Que si papallones

Llegeixo amb un cert desmai –en diferents llocs de la premsa– l’explicació de les misterioses targetes deixades als hotels que se suposa que oferien serveis de prostitució. Conec el contingut de les targetes perquè, abans de fer-lo públic, alguns dels mitjans de comunicació m’han consultat per saber què deien, així que em sento mig responsable del contingut de la informació presentada.

Anem a pams. El text –tant en la versió russa com en la traducció catalana– tenia la seva gràcia (per la qual raó hi va haver opinions que es podia tractar d’una broma). Tal com apareix a la premsa, era el següent: “Extreme rus! Descans per a homes de veritat! Billar, sauna, cervesa i... papallones.” Quan se’m va demanar sobre el possible significat de la paraula papallones, vaig comentar que es podia en- tendre –o no– com a dones (descrites amb el nom poètic de papallones de nit). Des d’aquest punt de vista, pot tenir una mica de doble sentit.

Ara bé, quan llegeixo que allò de les papallones, dit en rus, es podia entendre com a postura sexual: no i no (d’acord, us confesso que no tinc ni idea si existeix tal postura sexual, però tot i que no m’és difícil imaginar-ne la possible existència, sí que em costa imaginar que s’anunciï –digueu-me ingènua, però, seriosament, ¿qui anunciaria postures sexuals en un país on la prostitució està prohibida, amb un número de telèfon al qual segurament trucaria la policia?–). En tot cas, després d’emprendre una cerca bàsica a internet en una varietat d’idiomes, tinc la sensació que es tracta d’una expressió castellana, desconeguda del tot pels russos –ja deixant de banda el fet que de totes les postures sexuals susceptibles de ser anunciades, aquesta (tret que me la imagini incorrectament) és (des del meu modest punt de vista) gairebé la menys evident.

Vaja: allò de la sauna per a homes de veritat sí que desconcerta. Ja. Però en combinació amb billar i cerveses es deu tractar d’un local de copes amb unes dones vestides de manera suggeridora, o mig desvestides, per a les quals els clients del bar compren còctels a preus desorbi- tats. Mai no he entès per què ho fan, els clients (deu ser cosa d’homes, el plaer d’emborratxar senyores desconegudes susceptibles d’emborratxar-se). No sé si és una pràctica il·legal, per part dels locals de copes, però que jo sàpiga no sol ser equivalent a prostitució: vaja, no necessàriament. I sí que m’han explicat que els bars de copes d’aquesta mena sí que existeixen a Andorra. El que no sabia és que tenien sauna (¿bar de copes amb sauna? Curiós).

No sé si es tracta d’una broma. Papallona, en rus, també vol dir corbatí. Potser vénen corbatins a la sauna, entre cerveses i billar. En tot cas, tinc la sensació que més aviat es deu tractar d’una manera de treure diners –més de l’habitual que es cobra a còpia de sauna i cerveses– als homes amb imaginació excitada. Quant a la xarxa de prostitució..., no sé si existeix, però em sembla que del contingut de les targetes en qüestió no es pot concloure res de definitiu sobre la seva existència.

(Publicat al BONDIA el 15 de gener de 2014)