skip to main |
skip to sidebar
Fa deu anys que els cirerers japonesos del parc Central floreixen per avisar-nos que s’apropa el teu dia. Avui fas 10 anys. T’hem explicat l’aventura del teu naixement tantes vegades que ja te la saps de memòria. Quan vivies a la panxa de la mama, em feia l’efecte que no et movies prou, així que m’estirava boca avall per animar-te a moure’t i aleshores sempre feies tantes puntadetes com era estrictament necessari per deixar les preocupacions de banda i continuar amb el dia a dia. Et vaig fer més pitets i tovalloles a punt de creu dels que et pots imaginar. Feia el punt de creu davant dels arbres en flor i pensava el teu nom, “Laura, Laura”. Vas arribar quatre dies més tard del previst. Les últimes setmanes, cada dia anàvem a passejar al camí dels Matxos d’Engolasters per animar-te a sortir. Vas néixer a dos quarts de dues, plorant de gana, just a temps perquè comencessin els Simpson, i el veredicte del pediatre de guàrdia va ser “molt guapa”, i res més. Pesaves gairebé tres quilos, 2.970 grams per ser exactes, i feies 49 centímetres de llargada. El teu pare et va vestir d’un conjunt blanc, el més difícil de posar en un nadó de tot el que s’havia fabricat a tot el món. Et portaves tan bé que jo em preocupava perquè no ploraves prou. Des de les primeres hores, vas robar el cor al padrí i a la iaia, i el pare filmava el padrí que podia mirant durant hores com dormies. Quan tenies dos dies, et vam posar arracades, contràriament a la tradició russa: a Rússia, les nenes no porten arracades fins a l’adolescència.
Quan jo vivia a Rússia i celebrava les meves festes d’aniversari amb les veïnes, les meves amigues Tània i Natàlia em feien bufar les espelmes del pastís una per una i, abans de bufar cada espelma, m’explicaven allò que havia passat l’any que li corresponia. Deixa’m que avui segueixi aquesta tradició russa, encara que sigui en paper i amb unes espelmes imaginàries. Les de veritat ja les bufaràs a casa de la iaia i el padrí aquesta nit.
L’any que vas néixer, al mes d’abril, el teu padrí et va portar una rosa diminuta amb una bandera andorrana. Tens una foto de poques setmanes d’edat agafada a la teva rosa de Sant Jordi. Et vam batejar al santuari de Meritxell, el mateix lloc on ens havíem casat, amb el mateix mossèn que havia batejat, feia molts anys, el teu pare: mossèn Blai. La tieta, la teva madrina, portava una espelma decorada amb molts ornaments. Quan tenies un any, només parlaves rus i les teves fruites preferides eren el meló i la síndria. Et fèiem massatges que havíem après a la consulta d’Isabel Casadevall, i t’agradaven molt aquells massatges d’oli d’ametlla dolça. Et feia molta gràcia l’aneguet groc i divertit que portava l’oli.
Quan tenies 2 anys, vas començar a estudiar a l’Escola Andorrana d’Encamp i a fer piscina. Et vam portar a aprendre a nedar perquè intentaves tirar-te a l’aigua cada cop que et trobaves a prop d’una piscina o d’un mar. L’aigua t’ha agradat sempre.
Quan tenies 3 anys, el teu color preferit era el rosa i somniaves a convertir-te en una princesa.
Quan tenies 4 anys, volies ser mestra i pintora.
Quan tenies 5 anys, vas començar a esquiar amb l’Escola de Neu. Les teves nines preferides eren les Barbies.
Quan tenies 6 anys, vam anar a Còrsega. En vam portar la teva joguina preferida, el ruquet que es diu Còrsic. Després de tornar de França, vas començar les classes de gimnàstica artística. Vas aprendre a fer rodes i tombarelles.
Quan tenies 7 anys, vas començar a anar a AINA els estius, sempre amb la teva amiga Polina. Vas aprendre a fer ponts i verticals. Vas anar a competicions internacionals per primera vegada.
Quan tenies 8 anys, vas decidir que series metge i et dedicaries a la medicina esportiva. T’agradaven molt les nines Monster High i totes les sèries on sortien. Vas aprendre a fer mortals.
Quan tenies 9 anys, vas començar a fer dansa urbana i curses de piscina. Vas guanyar la teva primera medalla de bronze en el campionat d’Andorra, estil braça, i la teva primera medalla d’argent a la competició de Puigcerdà, nedant d’esquena. També et van escollir per anar al Consellet de l’escola com a representant de la classe, i et feia molta il·lusió. Vas veure Itàlia, Grècia i Turquia per primera vegada. Et vas aficionar al Bàsquet Club Andorra.
M’agrada que tinguis somnis i projectes. M’agrada que siguis sempre molt feliç. Feliç aniversari, cor meu. Per molts i molts anys.
(Publicat al BONDIA el 8 d'abril de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Cecília Santañes).
És l’any 1856. Lev Tolstoi, fill orfe d’una família noble, un jugador empedreït, addicte a l’ambient de les festes gitanes, oficial d’artilleria, amic de Turguènev i Nekràssov i la jove promesa de la literatura russa, té 28 anys. Les seves primeres obres (“La infantesa”, “L’adolescència” i sobretot “Relats de Sevastopol”) li han fet guanyar popularitat i respecte entre els literats més destacats de l’Imperi Rus. Se l’estima amb facilitat: la seva cara lletja amb ulls intel·ligents i expressius conquista els cors millor del que ho fa la bellesa exquisida. Encara queda mig segle i escaig fins que el poeta de la soledat i de la foscor, Aleksandr Blok, digui a “El sol sobre Rússia” les paraules corprenedores: «Cadascú de nosaltres estima Tolstoi com a part de la seva ànima i part de la seva terra. El més gran i únic geni de l’Europa contemporània, l’orgull suprem de Rússia, el mateix nom del qual és tot aroma, l’escriptor de gran puresa i santedat, viu entre nosaltres» És l’any 1856. Tolstoi és jove. Encara no se sap que és un geni, l’últim geni, d’aquells que aguanten pobles sencers a les seves espatlles i els alimenten amb la seva alegria i la seva força vital. Encara no ha llegit prou, no ha sentit prou, no ha formulat la seva visió d’una vida d’acord amb Déu, i no s’ha fet enemic de tots els que van considerar que era poc ortodoxa. Encara necessita experimentar amb totes les coses que li presenta la vida. Al mes de gener, a Moscou, Tolstoi comença un nou relat que titula “La tempesta de neu”: l’acabarà entre l’11 i el 12 de febrer a Peterburg. La idea del relat se li havia acudit a l’hivern de l’any 1854, quan marxava del Caucas i va passar tota la nit perdut en la tempesta de neu a prop de l’estació Belogorodtseva. Es sent atret per la idea de rememorar l’angoixa d’aquella nit: i el repte desemboca en una barreja d’anàlisi minuciós i finesa poètica. El fet d’escollir un viatge com a pretext pera obrir-se al lector, pera convidar-lo al món dels pensaments i sentiments profundament personals, no és una casualitat: hi juga el seu paper tant la influència marcada per Lawrence Stern sobre la ment i l’obra del nostre autor com també el fet que a Tolstoi li entusiasmava viatjar: sempre i tota la vida, fins a la mort. Sentia que el mateix fet del desplaçament fa que el pensament flueixi de forma més lliure. I ningú no necessitava la llibertat de manera tan absoluta com Tolstoi, innovador sobretot en la seva total honestedat de descripcions dels moviments de l’ànima, en la seva manera de retratar com sentim i patim les coses. A “La tempesta de neu”, a tots els relats dels inicis del desenvolupament del geni creatiu del nostre autor ja es poden veure la majoria dels trets distintius de la seva prosa. Els caràcters dels seus personatges es fan patents a través de la descripció del seu cos, la seva postura, i no el que acostumem a entendre com a llenguatge corporal. El resultat dels processos psicològics no li interessa tant com la descripció minuciosa de la vida interior dels personatges, amb els seus ràpids canvis de rumb i múltiples contradiccions. Aksakov ho descrivia de la forma següent: els admiradors del talent de Tolstoi que el titllen de realista no són conscients que les proporcions psicològiques en la seva obra no són reals; estan canviades pera reforçar el miniaturisme de les descripcions. Boris Eihenbaum deia que la lectura de les obres de Tolstoi ens presenta un món vist a través d’un microscopi. Quan veiem el món a través del microscopi de Tolstoi, tot el que semblava petit resulta enorme, i el que teníem assumit com a gran es perd. Tal i com remarcava en el seu article del mateix any 1856 “La tempesta de neu. Dos hússars. Les novel·les curtes del comte L. N. Tolstoi” el cèlebre crític literari Aleksandr Druginin: «A “La tempesta de neu” l’autor crea una imatge fantasmagòrica del tema sobre el qual una persona corrent no és capaç de dir deu paraules seguides».
Els russos estem acostumats a la realitat de les tempestes de neu. El torb i la tempesta són part de la nostra vida com ho són els primers lliris de maig, la xafogor dels diumenges d’estiu o la pluja fina de la tardor: així, malgrat el fet que el lector català es quedi corprès de la història dels homes perduts en una monòtona i regular blanca capa de neu, no hi passa cap cosa transcendent o extraordinària. Un oficial d’exèrcit surt de viatge cap a les set de la tarda, havent pres una bona tassa de te. Fa tan mal temps que el menador de la troica dubta si té sentit continuar el viatge, però s’hi arrisca.
També és important recordar que la imatge del torb sempre ha estat una de les imatges més paradigmàtiques de la realitat russa, de com s’hi viu, de com s’hi sent. Abans de Tolstoi, n’havia parlat Jukovski, n’havia parlat Puixkin. El torb, la confusió, el corb negre que volta per sobre dels trineus... Com ho coneixem, tot això. Qualsevol que viu a Rússia, viu al mig del torb. Tanmateix no dic, en absolut, que Tolstoi hagi volgut escriure una metàfora de la realitat de la seva terra: tot al contrari, descriu un torb ben real. «Amb aquella llum de la lluna mig velada per la tempesta podia veure com la petita figura del menador anava endavant i endarrere entre la clara boirina picant la capa de neu amb el mànec del fuet, tornava al trineu i saltava a dintre pel costat; després, enmig del monòton xiulit del vent, es sentia un crit sonor i temprat i les campanes tornaven a sonar»: no hi parla de Rússia com a concepte, no hi parla ni tan sols de si mateix; hi descriu la tempesta a la qual va sobreviure, amb la capa de neu i la clara boirina. Però en navegar per les seves pàgines, quan ens endinsem en les descripcions, ens identifiquem amb l’heroi i pensem que no n’hi ha, d’heroi; que els protagonistes som nosaltres mateixos. Sóc jo la que m’havia perdut al mig de l’estepa; sóc jo la que havia somniat amb l’home ofegat; conec la cara del menador Ignashka, «una cara rodona, alegre, amb un nas xato, boca gran i uns ulls d’un blau brillant» La impressió inesborrable que la nit de maltempsada va deixar en l’ànima de l’escriptor també és meva, i m’atreveixo a predir que també serà la vostra.
Amics lectors, no tinc cap dubte que gaudireu de la lectura del relat que teniu entre mans intensament. La mirada de Lev Tolstoi és la mirada d’un ésser lliure que obre els ulls i veu el món per primera vegada, sempre per primera vegada, i el descriu tal i com el veu, sense sentimentalitat ni desesperació, sense cap postura idíl·lica o didàctica. Tota la seva llarga vida va seguir el camí on el portava la gegantina força del seu talent, l’escriptor que seguia la seva inspiració fermament convençut en el seu dret de seguir-la. La seva independència, la seva autosuficiència literària el van fer una figura única, incomparable en la literatura russa: un gegant.
~ © A. Grebennikova, Nadal de 2013.
~ “La tempesta de neu”, Lev Nikolàievitx Tolstoi. Amb traducció de Loïç Miquel Pérez-Muñoz i pròleg d’Alexandra Grebennikova ~ Col·lecció “Miques” ~ ISBN: 978-84-941442-3-3 ~ DL: AB-263-2013 ~ 58 pàgines, tapa dura.
Ai, quina por, quina por! No us llegiu mai la història de la senyoreta Clock al mig d’un poble medieval a ple hivern. Ja tinc tendència a despertar-me a les tres de la matinada i posar-me a imaginar coses com si en el meu dia a dia treballés de pintora surrealista en lloc d’exercir de professora d’idiomes que té classe a les vuit del matí, però aquesta vegada m’he despertat d’uns malsons de l’estil de pel·lícules de Tim Burton que m’entusiasmen però em deixen esparverada.
Em veia al mirall amb una arruga al costat de la boca que s’acabava en un fil, i en estirar el fil, se’m desfeia la cara, per molt que totes les dones de casa nostra haguessin envellit millor que els homes. La meva cara era un raïm i treia suc de color rosat. Havia somniat amb l’oceà, oceà blau platejat, com el que es veu a prop del camp de golf de Pebble Beach de Califòrnia, i a les seves profunditats hi havia dos animals marins de forma cilíndrica inflada acompanyats per la Caterina, la nena enormes d’ulls negres i brillants que va marxar a l’alta mar amb les balenes de seguida que va poder. Per respirar ascendia a la superfície de l’aigua i somreia als mariners japonesos que passaven i, mesos més tard, recordaven aquella visió al mig de les espurnes de vent salat, una cara rodona de felicitat perfecta. De cop i volta, vaig canviar la immensitat del mar turquesa i negre pels turons plens de molsa verda pels quals passava en Roc, el nen d’ungla de garrí, just abans que l’assassinessin per una moneda d’or. Més, més enllà anava, fins a arribar a una mansió gelada on els senyors excèntrics i nobles de mitjana edat, o sigui de la meva, es reunien al voltant del bebè de neu al qual ja li quedaven marques de potes de pardal a la panxa, l’últim Petarol que ja es començava a fondre amb l’arribada del bon temps. Aquell qui entra en un llibre i en surt il·lès mai no hi havia entrat, esmentaven l’altre dia al Facebook els meus amics lletraferits, però ja ho veieu, jo no surto mai il·lesa de res: un conte escrit amb l’ànima em deixa cicatrius de la mida de ganivetades.
El llibre de Teresa Colom La senyoreta Keaton i altres bèsties (Editorial Empúries, 2015), que ella mateixa i Albert Villaró presentaran demà al vespre a La Fada Ignorant, sobrepassa la meva existència en estranyesa, em guanya, i dir això és dir molt. És un himne a la vida en totes les seves formes més fantasioses i, al mateix temps, totes les seves històries són naixements que no arriben a bon port en el sentit convencional de la paraula. Tant el senyor Brot convertit en tulipa com aquella dona que tenia branques d’arbre en lloc de dits com totes les imatges que passen per davant dels nostres ulls només tenen sentit reflectides en les experiències dels qui les presencien.
Espero que no us en pugueu estar, de llegir aquest llibre, encara que sapigueu que us provocarà malsons. Són contes de gran tendresa, són contes d’una enorme tristesa, d’una saviesa que ho recorda tot de la vida, que ho prediu tot de la imminent i misteriosa mort.
(Publicat al BONDIA el 25 de març de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)
L’exposició de Sergi Mas al Centre d'Art d'Escaldes-Engordany seria una visita obligada en qualsevol època de l’any, però em fa il·lusió que es pugui visitar per Carnaval. Sí, tal vegada Carnaval és l’època més adient per poder-la veure. L’obra de Sergi Mas és l’obra més carnavalesca de tot el que s’ha produït al nostre petit país dels Pirineus durant els últims cent anys. Ja ho sé, que de creadors i creatius en tenim una munió, en tenim de bucòlics i de tètrics, però Sergi Mas, per més que ens sembli que tira fort cap a bucòlic, no és ni una cosa ni l’altra. És més burleta que Carnestoltes, i sempre l’acompanya un gat, o dos, o tres. El 19 de febrer, farà un taller al CAEE, i el dia 19 de març, la visita guiada de l’exposició. Jo, per vosaltres, m’hi apuntaria: les places són limitades. Veniu, no us perdeu el ball de màscares que ens presenta, una Andorra disfressada amb un barret divertit i ulleres de color rosa. Gaudiu de les musicadures i dels retaules fets a l’antiga. Contempleu la truita del riu de la sèrie Homages a Maître Escoffier, la truita que es diu... Hommelette. A pocs metres dels delicatessen d’isards, ànecs i consellers de xocolata, les vaques baixen a la vall, fugen de la desconeguda neu adversa, trepitjant les xicoies florides i les maduixetes de bosc. Un ruc alat intenta prendre el vol. Quatre pagesos juguen a la botifarra a la panxa d’una óssa. Un voltor potent amb una cartera plena camina pel mig de l’avinguda Carlemany. Tots ells, fruits de la imaginació d’un geni artesà vestit de gala amb la corbata de ganxet, de color beix, obra de Maria Canalís de dolça memòria.
A la saleta fosca, al fons de la sala d’exposicions, es projecta un curtmetratge d’Alfons Casal i Hèctor Mas, aquest últim un dels néts del Sergi. No sóc gaire amant de les pel·lícules de por, però m’assec a mirar-lo. El curtmetratge té il·lustracions: dibuixos del nostre artista. Entre diversos altres temes, se centra en la idea que l’art transforma la cruel i despietada, vulgar i avorrida realitat, aporta justícia poètica al món, que altrament no tindria cap dret a existir. “¿Què dibuixes?”, pregunten els soldats malvats al dibuixant taciturn, i els respon: “Somnis. Desitjos.”
A la sortida de la saleta de cinema il·lustrat, hi ha coses fetes per als nens de la família. Observo els tòtems: un, de Gerard (2008), l’altre, d’Èric. Els llibrets de contes que regalava als néts, amb uns poemes entranyables: “La gallina ha post un ou. / Quin enrenou, / Un ou ben nou. / Cova, dorm i pioca, / La gallina / Fa de lloca...” M’imagino la multitud d’exposicions que es podrien fer a partir de les sèries que hi estan representades molt fragmentàriament: Segells de Sergi Mas. Ex-libris de Sergi Mas. Sergi Mas. Dibuixos de pans. No ho sap ni ell, quants pans té dibuixats.
Entre els gravats, hi trobareu Esteve Albert fent la picada de la poció dels druides i, com que es diu Esteve Albert i Corp, a mà esquerra (sembla esquerrà) té... un corb que li fa companyia. Un Corb vigilant, atret per la semblança del seu nom amb el cognom Corp. Aquest és el típic Sergi Mas, els seus acudits a voltes enigmàtics i a voltes transparents estan amagats a l’interior de cada obra. Sóc una negada amb endevinalles, però gaudeixo descobrint-los. Sergi Mas, artista, mestre i bromista, té un sentit d’humor que ens retorna a la infantesa, a l’època daurada quan els arbres eren més grans, els éssers humans més justos i l’herba més verda, érem nens i sabíem que el més important encara quedava per aprendre.
Publicat al BONDIA l'11 de febrer de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.
Albert Llovera ha arribat al podi de la Plaza de Mayo de Buenos Aires. Un total de 63 hores, 59 minuts i 34 segons per l’Argentina, Xile i Bolívia, en un bugui adaptat, al costat del seu copilot català Àlex Haro. Llovera-Haro ocupen el vuitè lloc entre els vehicles de 2RM gasolina. Han completat el Dakar 2015 en la 41a posició en la categoria de cotxes. Els últims 174 quilòmetres els van haver de fer a través d’una pluja que no parava, per pistes gairebé impracticables. Com deia el seu germà: “Realment, l’Albert pot arribar a fer coses que la resta dels mortals som incapaços de fer: tal vegada els minusvàlids som nosaltres.”
Albert Llovera s’ha convertit en el primer pilot andorrà a acabar el Dakar en la categoria de cotxes. Quan donava les gràcies a l’afició, a tots els saltaven les llàgrimes, perquè la seva afició som nosaltres, no hi ha un home a Andorra, amb la possible excepció de mossèn Ramon de Canillo, que tingui tanta afició com Albert Llovera. Tots els polítics li demanen que es posi a la llista del seu partit. Tots els que no fem política activa l’admirem desinteressadament. El seu llibre de l’any 2011 es deia No limits, i no hi ha títol més idoni per a la seva vida, tan increïble. Sense límits. Sóc una gran fan d’Albert Llovera. Moltíssimes felicitats, Albert, per haver acabat el Dakar. Ets –com et diu el Jordi Troguet– la clau de l’èxit.
Diumenge et vèiem a les pantalles del Bàsquet Club Andorra, parlant amb emoció i desitjant-nos sort en el partit. Bé, ja sabeu que, contra el Barça, hem perdut. No cal que ens desesperem, però. Ni el mateix Albert Llovera havia pogut acabar el Dakar a la primera, però ara, a la tercera, l’ha acabat, i ja pot dir, amb aquell gran somriure seu: “Ho hem fet perquè ningú ens havia dit que era impossible.” Una d’aquelles coses que els fans del Bàsquet Club Andorra hem d’aprendre d’Albert Llovera (per cert, soci honorari del club) és la seva alegria imparable, la capacitat d’afrontar tots els problemes un per un, sense emprenyar-se, sense perdre la calma i l’esperança. És molt difícil, no perdre la calma i l’esperança.
Tinc l’escut del Bàsquet Club Andorra dibuixat amb un retolador blau a l’interior del meu canell dret. Al costat de l’escut, hi ha la bandera d’Andorra feta amb flors de colors. I la paraula “Andorra” perquè no hi hagi confusió de què es tracta. Qui té una filla artista, sense decoració no es quedarà. Quan canten l’himne, també el canto. Quan criden “Força Andorra!”, també ho crido. Hauria d’haver comprat l’abonament de temporada amb una ubicació més a prop de la Penya Tricolor. Crec que la meva filla se sentiria més segura amb un tambor, una pancarta i una trompeta. Allà on som, els sentim molt de lluny i els nostres nens, quan de vegades es posen a cridar “Força Andorra!” al seu ritme, s’indignen que el públic dels seients més propers a nosaltres no s’uneixi, o no sempre s’uneixi, al seu cant coral. Us en dic més: per algun estrany efecte acústic i visual de la BMB, al partit de diumenge passat ens semblava que les dues-centes persones dels grups d’animació de l’FC Barcelona, agrupades en un raconet fortificat, van cridar més que els 3.000 andorrans. Les seves veus clares, alegres i constants durant tot el partit, fos el que fos el que digués el marcador, se’m van quedar a l’orella durant dues hores ininterrompudes.
La Penya Tricolor deia al Facebook, divendres, anunciant el partit d’avui: “La nostra afició s’hi deixarà la veu.” Bé, quasi no se sentien. Aquí a Andorra, se’ns fa molt difícil no simpatitzar amb el Barça. Hem de saber que com a mínim alguns dels nostres jugadors més estimats són del Barça, ho seran fins que morin i possiblement darien uns dies de la seva vida per poder jugar al Barça. Jo mateixa, quan no juga el MoraBanc, sóc del Barça. No ho puc evitar. Fins i tot quan són el rival directe, els tinc simpatia.
Diumenge passat teníem un rival espiritualment massa fort, massa connectat a la consciència popular amb el catalanisme i l’esperit de resistència. Quan vaig veure, en una de les pancartes de les penyes que animaven l’FC Barcelona, el nom de “Meritxell”, no vaig poder evitar pensar: “¿Però, a part de tenir mil fans encoberts aquí a la BMB, s’han apropiat també la nostra Mare de Déu?” Naturalment no era aquest el cas. La Penya Blaugrana Bàsquet Meritxell és força més antiga que un partit amb el MoraBanc Andorra, i participa activament en la vida de l’FC Barcelona. Em va encantar la forma d’animar que tenen els Dracs Supporters 1991, Sang Culé Cor Català i la Penya Blaugrana Bàsquet Meritxell. Sense parar, sense callar, passant-s’ho bé sigui quin sigui el resultat al marcador. Trobo que hem d’aprendre molt de l’afició de l’FC Barcelona. Potser hem de trobar una persona que dirigeixi els moviments de la Penya Tricolor, que els faci saltar i celebrar passi el que passi, que ens faci animar el nostre equip encara que les coses vinguin mal dades. M’agrada el nostre equip. Posats a tirar floretes, m’agraden la majoria de les coses que em demanaven valorar a l’enquesta que ens han passat avui: les Urban Angels i els homenatges, les exhibicions i la música. M’agrada com som i vull que guanyem.
Dissabte, a les nou de la nit, ve el líder de la Lliga, l’Unicaja CB. Com sempre, hi serem, fins i tot jo, que acabaré l’examen d’història del dret espanyol a les 20.30. Passem-ho bé amb el nostre equip, que són uns cracs i segur que algun dia arribaran a guanyar l’ACB: aquest any ja no, aquest any sobretot que no baixin, però algun dia sí. Saltem i cantem per ells. Siguem l’afició de debò. I així arribarem a tenir jugadors que, encara que no juguin amb nosaltres, puguin dir: “Seré del Bàsquet Club Andorra fins a la mort.” Com ara ho diuen de l’FC Barcelona. Però arribaran aquells qui ho diran de nosaltres. Potser no els mateixos. O potser sí. Som un país.
(Publicat al BONDIA el 20 de gener de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.
Diuen les males llengües que l’examen de l’assignatura d’història econòmica de l’Andorra contemporània és molt difícil de passar, que molts acaben suspesos per l’estricta, si bé justa, Maria Jesús Lluelles, que tots llegim al Diari d’Andorra de tant en tant. L’avaluació de l’assignatura es compon de la defensa d’un projecte grupal sobre un determinat aspecte de la història econòmica d’Andorra del segle passat i l’examen en si: un comentari d’una fotografia històrica que expliqui la relació de la imatge amb el procés històric a què pot anar referida. Quant al projecte grupal, ens ha tocat la radiodifusió a Andorra. Un grup que consisteix d’un català, una russa, una equatoriana i un peruà d’aquí deu dies parlarà del paper de les emissores espanyola i francesa en la història del nostre país d’acollida, i de la seva relació amb l’administració andorrana. Venim dels sectors laborals del periodisme, l’ensenyament, l’administració i l’hoteleria. La persona més jove del grup té 19 anys, la més gran en té 44. Estem a Andorra des de fa disset, quinze, tres i dos anys. Diversitat personificada, tan característica del país avui en dia. Tres de quatre hem de fer un esforç important per parlar i escriure en català correctament. Quant a l’examen en si, que el bon Déu ens ajudi a inspirar-nos i descriure com cal el context històric de l’últim segle d’aquesta terra.
Com més miro les fotos del segle passat que haurem de comentar, més em recorden les imatges que m’ensenyen els meus amics que viatgen als països del tercer món avui en dia: homes i dones que s’escapen de la barreja claustrofòbica d’edificis de vidre i pedra per trobar-se a si mateixos en llocs els habitants dels quals suposadament han conservat la seva “autenticitat”. Per recarregar les piles, se’n van allà on els serveis mèdics són precaris, l’esperança de vida és baixa, l’educació superior és un luxe i el fet de sobreviure a l’hivern se celebra com un miracle, i porten les fotos dels simples plaers de la vida dels pobres com a prova documental de la felicitat dels “salvatges amables”. Això és exactament el que feien els excursionistes francesos, britànics i catalans al començament del segle XX a Andorra. El romanticisme de la vida d’un poble que sobrevivia en condicions per a ells impossibles de suportar durant un temps realment llarg és el que produïa les fotos en blanc i negre i les postals color sèpia que ara analitzem.
Per als humans esclafats per la crueltat de la seva raça, per totes les guerres del començament del segle XX, Andorra devia ser una mena d’Amèrica Llatina en la seva versió rural. Un lloc per refugiar-se de la civilització i els seus mals i vicis. Un paradís natural on la gent es veia feliç mentre rentava la roba al riu i mentre es guanyava el pa passant les vaques de contraban d’una vall muntanyenca a l’altra. Una jerarquia social molt marcada en la qual, per altra banda, l’estil de vida dels cacics poderosos no es diferenciava gaire de l’estil de vida dels pagesos més pobres. Una petita comunitat muntanyenca on la política era una mena de servei militar, amb el seu uniforme i tot en el cas dels consellers, on els nens passaven una gran part del temps tenint cura dels animals, on el paper de l’església era enorme i no hi havia ni burgesia, ni intel·lectuals locals, ni periodisme, ni filosofia, ni oligarques financers, ni universitats grans o petites, ni òpera, ni voluntat de conquerir el món, ni classe obrera, ni monarques, ni moviments literaris, ni grans descobriments, ni opi, ni xocolata, ni luxe ni vanitat. Si hi pensem bé, l’esplendor d’Europa ve, en una gran part, dels tresors robats d’Amèrica Llatina. Un petit poble muntanyenc que no havia fet cap guerra en set segles no era pròpiament europeu. S’estava plantejant vendre els pocs tresors de la seva terra en concessió als veïns poderosos; es negociava uns privilegis que li permetien anar sobrevivint; patia despoblació cada cop que les grans potències militars i econòmiques situades al seu costat el pressionaven. Les Valls d’Andorra eren les valls més tossudes i receloses de la seva identitat de tot Pirineu. Les Valls d’Andorra eren com una illa enmig de l’oceà d’Europa. El torb d’hivern i les grandalles de la primavera. Les obres del romànic venudes per l’església, l’esperit lliure de la República d’Andorra i la presència constant dels cosenyors. Abans, molt abans de ser rodejada de països de la Unió Europea, no era Europa tal com entenem Europa aquests qui venim dels altres llocs del món. Era Amèrica, l’Amèrica dels indis, la terra dels tresors robats.
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.
Publicat al BONDIA el 14 de gener de 2015.
Perquè no hi hagi confusió, que no n’hi ha d’haver, però bé, per si de cas, que quedi clar que no sé res d’esport. És clar, també em podeu contestar que de la política, de l’economia i fins i tot de la filologia catalana no és que en sàpiga gran cosa tampoc. És cert. I tanmateix, els meus coneixements sobre els esports no és que siguin incomplets o fragmentaris, són inexistents, com si de física nuclear o de la fauna de Mali es tractés. Anys i anys de piano i anglès, de cursos de ganxet i d’introducció als llenguatges de programació, de cant coral i de fabricació de murals per a totes les festes imaginables han assegurat que no s’hagi dedicat ni una minúscula part de dècades del meu temps lliure a l’anàlisi dels esdeveniments esportius. A casa meva, els fans de l’esport són el meu home i la meva filla: per això, tinc un abonament de la temporada 2014-2015 del Bàsquet Club Andorra. Per això, després d’uns quants partits, no tan sols conec els noms de tots els jugadors sinó també puc dir en què es diferenciava, en el partit contra el Saragossa, el joc de Bogris del de Beto, com ens entusiasma l’arribada de Nathan Jawai i quina bèstia de tirador era el Goulding aquell de l’equip contrari. En fi, que ja gaudeixo llegint el blog del Toni Solanelles Encistelland, tant si assenteixo emfàticament amb el cap marcant el ritme de la lectura com si m’indigno amb allò que diu. Però no és que vulgui convertir-me, de cop i volta, en una il·lustre crítica del bàsquet masculí. Avui, a les portes de l’any nou, com sempre carregada d’esperances, volia compartir amb vosaltres algunes reflexions sobre aquells qui miraven el partit des dels seients del pavelló Joan Alay. Avui parlaré de nosaltres: de l’afició.
L’afició del Bàsquet Club Andorra és patidora; està acostumada a patir. Va esperar la tornada a l’ACB durant vint-i-cinc llarguíssims anys, i es pren el lema Som un país molt a pit. Sí, sí, som un país, ho som i ho serem per molt o poc que guanyin els nostres equips esportius, però quin orgull el d’escoltar l’himne d’Andorra cantat abans dels partits, quina alegria veure mossèn Ramon com a soci honorari, quina il·lusió que la nena guardi un dibuix signat per David Navarro. Tots, tots hem cridat com a bojos “Força Andorra!” cap al final dels partits contra el Joventut de Badalona i contra el València, contra l’Herbalife de Gran Canària i contra el Múrcia. En tots els partits que s’han fet a casa, hem cridat i hem animat el nostre equip fins al final, entonant aquell “Força Andorra!” tant guanyant com perdent, sempre a prop de la victòria, mai gaire lluny de la derrota, entre el miracle i la mala sort. Ara bé, el partit contra el Saragossa va començar diferent. Ja veníem contents de Sevilla, ja s’havia vençut, per primer cop, fora de casa i sòlidament. I des dels primers minuts del partit contra el CAI Saragossa vam liderar de tretze punts. I aquí es va veure… que l’afició no tenia el dia. Sí, sí: l’afició.
Els jugadors rai: si ho portaven la mar de bé. Sòlids com una roca, bons a la defensa, ràpids en marcar. L’afició, en canvi, guardava un quasi complet, astorat silenci. No fos cas que els molestem amb massa crits, ara que van guanyant. “An-dor-ra!” per un costat, “Força Andorra!” per un altre, veus discordants en un silenci amb quatre xiulets. “Uf, com estem”, ens dèiem, entre un feble “Força Andorra” i un altre: somriures incrèduls, amb molta por de cridar la mala sort. Al segon quart, a setze punts, seguíem cautelosos. Tot va canviar a la tercera part, quan els saragossans van començar a marcar seguit: i, de l’ensurt, l’afició andorrana, de cop i volta, es va despertar de l’estupor. Quan els saragossans van arribar a acostar-se a un punt 46-45, ja no ens quedava ni veu, però ànims, de sobra. Ja érem nosaltres mateixos, aquells qui creuen en la victòria per molt que les coses vagin mal dades, per molt ingènua que fos l’esperança de guanyar, de tornar a somniar, de ser els millors. I els jugadors ens van fer cas, van recuperar el lideratge i, ja ho sabeu, vam guanyar 72-59. Segur que ja ho tenien apanyat sense nosaltres, al cap i a la fi mai no havien perdut ni l’harmonia, ni el ritme. Potser l’efecte del nostre entusiasme era més desmoralitzador per a l’equip visitant que encoratjador per als nostres jugadors. Però vam guanyar, vam guanyar i en sortir del pavelló ens ho dèiem, encara sorpresos: “És que quan anem guanyant, no ho sabem gestionar. Sembla com si no ens ho creguéssim, que es pugui guanyar si no és de miracle. I mira que ja ens agradaria acostumar-nos a no patir.”
Sí, ja ho sé que la grandíssima majoria dels jugadors no són d’aquí, però, posats a pensar-hi, ni jo tampoc ho sóc. És sorprenent que ràpidament te’ls fas teus si són del teu equip. El dia 4 jugaran contra el Reial Madrid; el dia 18, contra l’FC Barcelona. Hi serem per animar-los, per plorar, per implorar, per celebrar. Hi serem malgrat que alguns –com jo– fa quatre dies no teníem ni idea del perquè d’un tir lliure. Hi serem, escèptics i entusiastes. Som un país. Que l’any nou ens porti la il·lusió i, amb ella, que ens acostumem, si és que Déu ho vol, a les victòries i a les alegries.Força Andorra. Feliç 2015.
(Publicat al BONDIA el 31 de desembre de 2015)
