dimecres, 14 de juliol del 2010

Partit Conservador d'Andorra

L’estiu avança, la calor castiga. Tothom es declara en crisi i més de quatre hi estan veritablement. Com sempre, presenciem com es porten a terme diverses obres públiques, tot i que no tantes com segons quin any. L’altre dia un comentarista anònim (amb un simpàtic pseudònim d’Horroris Causa) va remarcar a la web del Diari d’Andorra, en relació amb l’article de Xavier Rechi “Crítica al museu de l’aigua”, que Andorra pateix “horror vacui”. Sense ànim d’entrar en la polèmica sobre cap projecte en concret, constatem que molt poques coses al nostre entorn, amb el pas dels anys, continuen intactes. Als ulls d’un astorat observador, Andorra sembla una nena hiperactiva que té una febre de remodelació constant. Canviem, canviem, canviem. “El canvi necessari”, en lloc de ser el lema del partit guanyador de les darreres eleccions, podria ser el lema de tots els partits. Les altres formacions polítiques presents al Consell són guiades per una idea semblant. Andorra pel Canvi. Coalició (o Compromís) Reformista. No dic que em sorprengui que no es posin d’acord, perquè la voluntat de canvi no necessàriament significa la voluntat del mateix tipus de canvi en cada cas. Si fossin tots conservadors i no es posessin d’acord, sí que seria sorprenent. És difícil trobar deu maneres diferents per conservar alguna cosa (si s’ha de conservar, es conserva), però hi ha vint mil maneres de canviar.

En tot cas, a casa nostra tothom vol fer canvis, o reformes: innovacions, modificacions profundes, canvis profunds. Els Verds d’Andorra, naturalment, també tenen idees innovadores. El meu sentit d’equilibri interior demana l’existència d’un Partit Conservador d’Andorra. El problema que hi veig és que no sé qui en formaria part. S’hauria de tenir ben clares quines coses es considera dignes de conservació – perquè, n’hi ha d’haver, de coses que voldríem conservar, en aquest país de revolucionaris?.. En fi. Parlàvem de l’obra pública. Molt poques places són les mateixes que eren fa quinze anys. La veu popular manté que la culpa fou dels menairons. Jo en vaig fer la coneixença als “Cassigals” de Sergi Mas, qui els defineix com “aquests éssers fabulosos eternament feinejant, especialitzats sobretot en remenar els tarters de pedra amb afany i diligència increïbles”. Al conte de Sergi Mas, un pagès d’Ars, al qual, “tot just obrir la capseta dels llumins, li surten de dins tot de menairons”, els diu: “Arramasseu pedres”. Algun andorrà il•lustrat, en un moment ja històric, també haurà obert la seva capsa de llumins , i haurà dit a una sèrie d’éssers fabulosos que en sortien: “Remodeleu places”. I som on som.

(Publicat al BONDIA el 14 de juliol del 2010)

2 comentaris: