El gran secret de la Cecília Santañes

Tinc davant meu el dibuix que vaig rebre de regal pel Nadal de l’any 2011. A l’herba, al costat d’un arbre, hi ha una lectora curiosa: asseguda, llegeix un atles de color blau. És la vaca Bruna. Encara no s’havia perfilat com el personatge rodó i alegre que protagonitza el llibre editat per AINA un any més tard. La vaca Bruna del 2011 té una taca en forma de cor, ulls més grossos i una mica menys de traça a agafar el llibre, però no hi ha dubte: és ella mateixa, la vaca Bruna, que en arribar a la tercera pàgina del conte canviarà d’arbre, canviarà un atles per un cançoner, però seguirà asseguda en la seva posició preferida, amb la mateixa passió per aprendre coses noves i visitar llocs desconeguts. M’encanten els personatges de la Cecília Santañes. La meva filla diu que voldria ser una dels protagonistes d’un dels propers llibres de la vaca Bruna. Potser ho serà: encara no hi són. Encara s’amaguen al món de la fantasia de la dibuixant. Entenc el desig de la meva filla. El món de la Cecília Santañes és còmode, creïble i ple de secrets feliços. Tothom hi és bo, tot se supera, tots s’ajuden i tot surt bé. Jo, si pogués, també hi viuria. És clar que, fins a un cert punt, ja hi visc: he tingut el privilegi de perfilar la història participant en la construcció de la seqüència dels dibuixos; he pogut explicar-la amb la meva veu. Però no hi aparec, als dibuixos; només aparec a les lletres: sóc el narrador. La narradora. L’Andorra de Cecília Santañes és increïblement bonica. És humana. És acollidora. Al mateix temps, és totalment real; els detalls de la biblioteca de la Casa d’Areny-Plandolit, de la Ruta del Ferro d’Ordino, d’un cotxe vell del Museu de l’Automòbil de la parròquia d’Encamp (i no us dic res més per no revelar-ho tot) són precisos, sòlids, ben treballats. El mossèn Ramon d’AINA s’assembla tant a si mateix que sembla que hagi nascut i envellit dins del conte. En part, és cert: hi ha viscut. A part de ser –com a representant d’AINA– el seu editor, ha inventat els noms dels nens que protagonitzen la història, i és fruit de la seva ploma un pròleg ple d’il·lusió i de fantasia. El gran secret del món de la Cecília Santañes és la bondat. No hi ha ningú que se’n senti exclòs. No hi ha ningú que no s’hi senti estimat. Amb El gran secret de la vaca Bruna (AINA, 2012) només n’hem vist un petit raconet: en realitat, el pobla més gent. Hi ha altres llibres, encara muts: els habiten dragons de colors, gats amb barrets de pallasso i nenes d’ulls enormes i marrons. Hi ha altres projectes, encara latents. Però El gran secret de la vaca Bruna és l’oportunitat perfecta de fer el primer pas en aquest món, si és, per a vosaltres, encara desconegut. El gran secret de la vaca Bruna és un llibre per a nens i nenes. Està escrit en lletra lligada perquè els alumnes de primària puguin practicar la lectura mentre gaudeixen amb les aventures dels personatges. Es pot adquirir a AINA per una donació simbòlica d’un euro; naturalment, la iniciativa de qualsevol que vulgui fer una donació que excedeixi l’euro serà benvinguda. L’AINA, els editors d’El gran secret de la vaca Bruna, són colònies populars de Canillo per a nens i nenes de 6 a 12 anys. El primer punt del seu ideari és fer conèixer i estimar el país. (Publicat al BONDIA el 9 de gener del 2013)

Nit de cap d'any, nit màgica,nit de canvis

2013. I després diem que no som supersticiosos. Jo tinc una amiga que sempre, des de petita, havia dit que el seu número preferit era el 13. Va néixer el 13 de maig, vivia en una casa número 13 i anava a l'escola número 13 (a Rússia soviètica, les escoles no tenien nom sinó que estaven numerades: la meva, era la número 2). Vam créixer juntes, sempre hem mantingut el contacte i puc assegurar-vos que des del meu punt de vista, el número 13 serveix de meravella com a número de la sort: és una empresària d'èxit, extraordinàriament bella (de jove, va guanyar un parell de concursos de bellesa regionals), té dues llicenciatures (sociologia i història de l'art, amb especialització en les joies d'Anglaterra victoriana), està casada amb un milionari – propietari d'una cadena de fàbriques de xocolata–, té tres nenes precioses i viu a Xipre. El meu número de la sort és el 8, em va bé. Però Déu n'hi do, el 13.

Prou de xifres: ens esperen les plantes. La mandràgora és una planta màgica per excel·lència, d'aquelles plantes que només serveixen perquè són màgiques, i prou. És extremadament versàtil. Els grecs, a l'antiguitat, la relacionaven amb Afrodita, i els nois solien portar trossets de mandràgora com a amulet que els portava sort a les conquistes amoroses. A Israel, s'utilitzava per ajudar la concepció (una mica el contrari dels anticonceptius: els conceptius). Per assegurar-te que et quedaries embarassada, prenies una infusió d'arrels de mandràgora abans de fer l'amor. A França –fem un salt temporal– es pensava que la mandràgora era la planta dels elfs: li deien «la mà de la glòria».

És clar que una arrel tan valuosa, amb un caràcter tan fort, no es podia lliurar als humans sense lluita. Les arrels de la mandràgora es dividien en masculines i femenines. Ambdues varietats, però, eren extremadament difícils d'aconseguir: quan sortien de sota terra, cridaven. Però quan un mag se n'apoderava, podia constatar que havia valgut la pena. Per als pagesos alemanys, les arrels de mandràgora representaven els déus de la llar. A l'arrel, se li posaven uns ulls fets de blat, i se la tractava com si fos un ésser viu, un petit ésser humà: la banyaven, la vestien, la tapaven per dormir. Després, se li consultava quan s'havia de prendre una decisió especialment pertinent. L'arrel de la mandràgora podia conferir a aquell qui la posseeix un immens poder, amb una sola condició: no et podies separar d'ella, ni de nit, ni de dia. S'havia de guardar l'homenet de mandràgora en un lloc secret, lluny de les mirades alienes, i durant els àpats, posar-lo al cap de taula i alimentar-lo bé. Així, s'asseguraria no tan sols una alta posició a la societat i una protecció de les forces del mal, sinó també la salut per a tots els membres de la família. Hi havia una creença que la mandràgora ajudava a protegir-se de les armes blanques, a trobar tresors enterrats i a predir el futur. Les bruixes l'utilitzaven com a un dels components més importants de la unció amb la qual s'havien de cobrir de cap a peus per poder volar.

Avui és la nit de Cap d'Any, nit màgica, nit de canvis. I per assegurar-nos que ens acompanyi la sort, no cal utilitzar cap planta associada amb la bruixeria. No cal banyar-la en vi negre cada dissabte, vestir-la amb roba nova cada mes lunar. Però ¿què cal fer? Ai, qui ho sap. Però tot temps de canvis és un temps quan brota la imaginació i creix l'esperança. Sort, amics. I que al 2013 us acompanyin, com sempre i com mai, la salut, la riquesa i l'amor.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 31 de desembre del 2012).

Il·lustració: Jordi Casamajor.

La mida no importa, el món és petit

(Ponència a la 4a edició del TEDxAndorra la Vella)

Com més es desenvolupen les noves tecnologies, més petit es fa el món, i més es distorsionen les distàncies. Pensem-hi. Per molta i molta gent que viu al centre d’Andorra la Vella, Barcelona és percebuda com a situada “més a prop” que el cim del pic de la Font Blanca. El que ha anat a Nova York i ha tornat, no té la sensació de cobrir una distància tan llarga com aquell que ha participat en l’Ultra Trail d’Andorra i l’ha acabat. Les úniques distàncies que percebem correctament són les que hem cobert a peu. Tot i així, hem de reconèixer que vivim en un món obsessionat amb les mides.

Vaig néixer al país més gran del món. Us ho dic i n’estic orgullosa. I que consti que sóc plenament conscient del perquè de la seva grandària. És tan gran perquè en un moment donat uns senyors molt espavilats i militarment potents se les van enginyar per conquerir uns territoris enormes. Si haguessin sigut menys despietats amb els pobles nadius de les terres que suposadament no eren de ningú, no es tractaria, avui, del país més gran del món. Hi hauria més països allà on ara només n’hi ha un. Gran. 

Sí, com qualsevol persona nascuda al país més gran del món, he crescut amb la idea que la mida sí que importa. Que la mida és una de les coses més importants que hi ha. Si ets GRAN, ets bo. Quan érem petits, a la coral cantàvem una cançó que deia: “El meu país és ample, té molts boscos, camps i rius.” La paraula gran s’associa amb la bondat. Dels bons escriptors se’n diu GRANS escriptors. El teatre més important de l’òpera i el ballet a Rússia és el Gran Teatre, el Bolshoi (és la paraula que significa gran). El diccionari de la llengua catalana (oh!, perdoneu: el Gran diccionari de la llengua catalana) defineix la grandesa com l’elevació moral, la dignitat, l’acció pròpia d’homes que excel·leixen en força i en riquesa.

Com qualsevol persona nascuda al país més gran del món, he crescut amb la curiositat i tendresa per les coses petites. “Allà, darrere de les muntanyes, darrere dels boscos, hi ha un país petit”, deia l’altra cançó popular de la meva infància. “País petit, ¿qui m’explicarà on és? País petit, on l’ànima s’omple de llum, on sempre és primavera.” Un país petit, on m’espera la felicitat. Com hi somniava jo, amb aquell país que és petit, on ningú és tan pobre que es mor de gana, on l’opulència no és cruel amb la misèria, on tothom es coneix pel seu nom, tothom és important i conegut i ningú passa desapercebut. On les coses estan fetes a la mida de les persones, i és més fàcil tenir cura d’elles. A la presentació d’aquesta ponència –si la llegiu a la web– us deia que qualsevol pàtria se somnia completa, encara que sigui molt gran. Però la pàtria petita que és petita se somnia en tota la seva completesa, completa sense trampes. I penses: És el meu país, i el conec tot.

La mida importa. És clar que és bo, ser gran. Té avantatges... i té inconvenients. Quan un país és gran, és més probable que esdevingui ingovernable. És més difícil tenir-lo sota control. És clar que és bo, ser petit. Si en un dia vénen deu mil turistes, ja estem contents. Les lleis es fan tenint en compte els requeriments del territori, i per això és fàcil que el país es converteixi en un laboratori perfecte per a la ciència social i educacional, i fins i tot empresarial. Abans hem dit que les úniques distàncies que percebem en la seva realitat són les que es poden cobrir a peu. I per a un caminant, per a un vianant, un excursionista, un aventurer, Andorra és un país de mida perfecta. La pots recórrer de dalt a baix, i somniar-la completa, talment com somniava la seva petita pàtria el gran poeta de la terra del Vallès. El fet que un país de territori petit i població petita tingui estructures d’Estat, com els grans, també té avantatges i inconvenients. L’inconvenient principal és la dificultat d’atreure les millors ments i les millors mans a la nostra terra. Tradicionalment, la política d’ocupació ha facilitat la immigració de la força de treball poc qualifi cada; els treballadors qualifi cats, en canvi, emigren. Un lloc petit, protegit per les muntanyes, ha d’anar molt amb compte per no esdevenir el refugi de la mediocritat. I per no ser-ho, per obrir-nos al món –últimament es parla molt d’obrir-nos al món– hem de pensar en clau altruista més que en clau de guanys financers. Hem d’intentar remodelar el nostre petit país perquè sigui més amable, més còmode per a aquell qui hi viu i aquell qui el visita, encara que tot això no ens aporti guanys immediats. Sense gastar ni guanyar grans quantitats de diners, hem d’intentar reinventar-nos a nosaltres mateixos per arribar a ser... nosaltres. Hem de sobreviure al temps de la crisi intentant que la gent que ens vingui a visitar vulgui tornar a veure’ns. L’avantatge d’un país tan petit com el nostre és que la contribució de cada persona que s’hi fa es nota i és important. Una cafeteria, un restaurant, una perruqueria, una botiga que ofereix un bon servei s’arriba a conèixer de seguida. Cent cinquanta persones que es reuneixen al mateix lloc són multitud. Però no és fàcil assegurar la innovació, la competència, el progrés en un lloc on molts negocis estan a les mans dels monopolis i un empresari petit ha de lluitar per la seva supervivència.

La mida importa, i l’hem de tenir en compte. Si arribem a explorar el potencial del nostre país per a l’organització d’esdeveniments internacionals, tant culturals com esportius, hem de parar atenció a la intrínseca necessitat d’especialització d’aquests esdeveniments. No tenim territori ni mitjans per ser la seu dels nous Jocs Olímpics o de grans festivals teatrals o cinematogràfics. No tenim grans estadis, museus, universitats o biblioteques, ni tenim enormes cinemes o teatres d’òpera i ballet. Els nostres escriptors, compositors, pedagogs, polítics, artistes, artesans, dissenyadors, enginyers, astrònoms, editors, arquitectes, no tenen reconeixement mundial comparable amb el que tenen els representants de les mateixes branques de l’activitat humana procedents dels països del nostre entorn. Som petits, i per això hem d’intentar ser singulars. Ser nosaltres mateixos. Ni Suïssa, ni Espanya, ni Rússia en miniatura. Andorra, que s’expliqui a si mateixa, que es conegui i es faci conèixer al món, sense por, sense ressentiment, sense secrets, en la seva bondat, en la seva lletjor, en la seva història present i passada.

La nostra relació amb els visitants històricament s’ha modelat com una relació comercial: la presència dels visitants que no compren, o que no compren gaire, ens és més aviat estranya. Per normalitzar la nostra relació amb l’entorn, potser s’hauria de pensar a fer sentir còmodes les persones que no gastaran més de 30 euros al dia. A les persones que no vénen a comprar, sinó que vénen a veure’ns, a gaudir de la natura, a ser espectadors d’un esdeveniment esportiu o una actuació d’un dels esbarts, a participar en una festa popular, a visitar una biblioteca o un museu especialitzat, a intercanviar experiències educatives amb les escoles. No ens podem limitar a vendre joies i rellotges a aquells qui vénen a ingressar diners. Som un país comercial, i trobo que això està molt bé, però no podem limitar-nos a ser un país exclusivament comercial. Un país gran no pot fer-ho... però tampoc hauria de fer-ho un país petit.

La mida importa. Ho sabia Aristòtil quan deia que una polis ideal hauria de poder-se veure en la seva totalitat des del cim d’una muntanya, i que tothom hi hauria de poder conèixer el caràcter dels altres. La mida importa perquè com més petit el nostre país, més solidaris esdevenim amb aquells que viuen al nostre costat. Però de cara al món, on les distàncies cada vegada semblen més curtes, on la informació viatja d’un extrem de la terra a l’altre en un instant, ja no podem amagar-nos darrere de les fronteres, darrere de l’avantatge competitiu creat per les lleis restrictives i antiinnovadores; no podem optar a tenir una situació privilegiada a causa de la nostra situació geogràfica. Les distàncies s’han escurçat. El món, antany tan gran, s’ha fet petit, i estem oberts a tots els vents. És un moment difícil, crític; és un moment interessant. I si som honestos amb el món i honestos amb nosaltres mateixos..., sabrem crear un món millor per a tots, països petits i països grans.

(Publicat al BONDIA el 13 de desembre del 2012)

Cap de carbassa

Per a mi, la carbassa s'associa més que res amb temes culinaris. Amb aquell porc magistralment descrit per Pere Quart que s'amoïna: «Ja tothom parla de Sant Martí!» i es fa, la mil·lèsima vegada, aquella promesa infundada de «poques segones, gens de carbassa/i les cent passes cada matí». El meu home que, ja des de fa uns anys, representa, en comparació amb mi, un esquelet, fa unes cremes de carbassa boníssimes. No pot engreixar-se, per raons de salut, i m'alimenta a mi. En Sergi Mas ja em deia, ahir, que si em vull aprimar, em va bé tenir molta feina. «¿Però qui t'ha dit, Sergi, que em vulgui aprimar?» «Ningú... ningú... però si et vols aprimar...» Quan els bons amics que et volen el bé comencen a dir-ho, malament. O potser em burxa sense raó aparent. En tot cas, malgrat que fa anys que vacil·lo al llindar del sobrepès, no sóc la única que pensa en el menjar cada cop que es parli de les carbasses. Hi ha una gran diversitat de plats elaborats a base de carbassa: risotto de carbassa, bunyols, flans, pastissos, coques, galetes, cabell d'àngel... Diuen que fins i tot l'expressió «donar carbassa» ve del fet que a l'antiguitat, quan es volia refusar a un pretendent, el convidaven a casa a dinar i li donaven carbasses per menjar. Així la bona gent ja s'estalviava la conversa i els problemes que podia suposar la comunicació verbal de males notícies de tal magnitud. Recordo tota una colla de senyors de mitjana edat cantar, a la Biblioteca Nacional d'Andorra (després d'una conferència del Sr. Pere Canturri) una cançó que deia: «Ai Josep, ¿per què estàs trist?/ Alguna t'ha passat», i continuava amb la suposició de que li havien «dat carbassa», amb lo qual l'afectat responia: «Carbassa me n'ha dat,/ l'he presa ben volent:/ més val menjar carbassa/ que tractar amb mala gent». Què més li quedava dir al pobre. Es veu que els grecs antics consideraven que menjar carbassa calma el desig, així que a part de la seva funció simbòlica, l'àpat tenia un puntet pràctic.

I si no és el menjar, és el beure. Tot i que la carbassa assecada i buidada es pot fer servir per diversos usos – m'ha sorprès molt descobrir que a l'Índia els sitars es feien amb una carbassa – l'ús que ens ve a la ment d'entrada no és aquest, ni el de la carbassa oliera o carbassa de nedar, sinó el de la carbassa de vi, vinatera, vinera. 

De les coses rares i excel•lents se'n diu que no es poden beure en carbassa. Una de les maneres d'indicar que dues persones són inseparables és dir que són tap i carbassa. Tot i així, se'n poden trobar usos molt més exòtic: per voluntat de Charles Perrault i una fada madrina, una carbassa es va transformar de forma màgica en la carrossa de Ventafocs, la més magnífica de tot el reialme.

I no ens oblidem de la seva presència important a la vida dels monstres: ¿quina mare pot oblidar-se dels monstres, ni que fos per Nadal, a l'època del domini de les nines Monster High?... La presència quasi constant de la nit de Tots Sants a la nostra vida imaginativa ens fa associar les carbasses buidades (amb o sense espelma o altra font de llum a dins) amb la presència de bruixes, espectres, fantasmes i esquelets. A la meitat fosca de l'any, que tot just acaba de començar, les carbasses somrients que fan llum arriben just abans dels arbres decorats, ninots de neu i el miracle del naixement del nen diví. I punt. I ja acabo. Ja sabeu (i jo també, un dia hauria d'adonar-me'n): «Qui es pensa saber massa, té el cap de carabassa».

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 17 de desembre del 2012)

Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor. 

Les coses ben fetes

La veritat és que em vindria més de gust parlar de la llei de responsabilitats polítiques. Perquè tampoc estic del tot segura que s’hagi de fer, la llei de responsabilitats polítiques, ni quina formulació hauria de tenir si és que l’hem d’elaborar. La frase “llei de responsabilitats polítiques” se m’associa massa amb les disposicions legals de l’època franquista.  Però encara no ho tinc clar. També em faria feliç poder analitzar els resultats electorals catalans. Artur Mas ha tornat a guanyar, l’Esquerra Republicana puja. Els independentistes són majoria: si tots s’uneixen, si tenen paciència, si no es desesperen abans d’hora, potser faran força. Sort i ànims als parlamentaris elegits: és el millor i el pitjor temps per estar-hi, a la política. Un temps interessant.

Ara bé, el tema que es veu que està en voga a casa nostra no em fa ni gota de gràcia: és la sobtada idea de legalitzar la prostitució. Per poc que he pogut, he seguit els agitats debats a les pàgines de la premsa andorrana. Fa un parell de dies es va formular l’opinió que la població del país no es prostituïa prou com per satisfer la demanda “d’aquest servei”, així que s’havia de legalitzar la prostitució. Perdoneu: però ningú ho hauria de dir. Quan vaig llegir l’article que recollia les declaracions radiofòniques del Mlt. Hble Sr Cònsol de la parròquia d’Ordino sobre la necessitat de convertir un dels edificis emblemàtics de la parròquia en un “puticlub” (paraules textuals publicades al Diari d’Andorra), fonamentades en el fet que “la prostitució és un servei que es demana sovint a Andorra, tant entre els turistes com entre la mateixa població del país”, vaig pensar que es tractava del fruit d’un estrany malentès que s’oblidaria de seguida, però el tema es va seguir desenvolupant. El dia següent, el mateix Diari va publicar un article amb les declaracions dels professionals del ram de la vida nocturna que asseguraven que de fet, l’oferta dels serveis sexuals sí que hi era present, al país, i curiosament, arribaven a la mateixa conclusió que el polític que en lamentava l'absència: que s’havia de legalitzar la prostitució "sempre que es facin les coses ben fetes". I no me n'he pogut estar.

No sé per què, el tema de la prostitució sempre me’l prenc personalment, des del mateix començament dels anys noranta, quan de cop i volta, d’alguna mena d’inframón, van sortir dones i dones, vestides de Prada i altres marques que ara mateix no recordo, amb talons impossibles, amb cossos perfectes, que es van posar a passejar davant dels hotels del centre de Moscou on s’allotjaven els turistes estrangers. Es rumorejava que guanyaven molts diners. No recordo que hi hagués hagut, entre elles, cap home que oferís serveis heterosexuals. D’obertament homosexuals, n’hi havia. Que jo recordi, ningú s’oferia a les dones. Potser tenien un poder adquisitiu més baix, tot plegat. En fi, quant a les clientes de sexe femení, es veia poca oferta i potser hi havia poca demanda. Però crec que si jo, als meus setze, disset, divuit anys, fos home i no pas dona, hauria acabat pagant per rebre serveis sexuals. Com també penso que si algú hi hagués insistit molt, hagués acabat provant drogues perilloses. Ara ja no tinc la mateixa curiositat ni pels efectes psicodèlics de les substàncies nocives, ni per les hipotètiques tècniques d’experimentació de plaer en parella que se’m podrien haver ensenyat. L’atzar o Déu me n’ha salvat.

És per això que penso que si algú m’oferís els seus propis serveis sexuals per un mòdic preu X no els hi compraria, però tampoc el denunciaria a les autoritats. Em puc imaginar l'existència d'una persona que volgués registrar el comerç del seu propi cos com un possible negoci autònom, avui il·legal o semilegal. D’acord, per molt que ho intento, no l’acabo de concebre com a una manera de guanyar-se la vida del tot acceptable, i ara que ja no sóc adolescent em costa creure que pugui ser lliurement escollit per un particular: digueu-me antiquada però no ho veig com un ofici. Però el que més em repulsa és la possibilitat de que la llei permeti que hi hagi persones que s’enriqueixin a base de l’explotació sexual dels altres. Potser ja en tenim, d’això: però no s’hauria de tolerar. 

Si és que, tal i com es declara a l’article de Jordi Salazar al Diari d’Andorra del dimarts 27 de novembre de 2012, a Andorra s’exerceix la prostitució il·legalment, en unes condicions degradants i “de manera totalment il·lícita”, el que proposaria no és legalitzar la prostitució, sinó portar als responsables dels actes il·lícits a la justícia. És lògic. ¿Oi que quan trobem indicis de la violència i la drogoaddicció a casa nostra ningú es proposa legalitzar ni les palisses ni l’heroïna pel simple fet que siguin presents en la cruel realitat?..  Si ara resulta que el país té – posem pel cas – vuit persones que s’enriqueixen amb les contínues estafes als consumidors, no legalitzarem l’estafa, sinó que denunciarem els estafadors. Doncs el mateix exactament: si resulta – per exemple – que hi ha vuit persones (o deu, o vint, o cent, el nombre és irrellevant) que s’enriqueixen a través de l’explotació sexual humana als pisos privats, hauríem de denunciar els responsables, i no legalitzar la seva activitat il·lícita. Si hi ha algú que reivindica el seu dret a prostituir-se, que vulgui utilitzar-lo com un dret personal i intransferible. Mai explotant als altres. Mai menystenyint la dignitat aliena. Qui es vulgui oferir per diners, que ho faci, però que ho faci personalment. No a l’explotació sexual. No a la violència. No a l’esclavitud.  

(Publicat al BONDIA el 28 de novembre del 2012)

"Dintre la rosella"

«I el vent deixava dintre la rosella/ granets de blat com espurnes de sol», deia el meu preferit Joan Salvat-Papasseit, tot per descriure la boca d'un ésser estimat. Així es recorden petons llunyans: «com la neu rosa als cims quan surt el sol». No hi ha cap flor a part de la rosella (també coneguda amb el nom de quiquiriquic, com el cant del gall) que evoqui amb tanta precisió i innocència l'embriaguesa, l'alè, l'addicció d'amor: el vell país dels cors trencats. No hi ha cap flor més atrevida i explícita a l'hora de temptar-nos amb la proximitat d'un oblit improbable, d'un dolç estupor de mai més. Un pas, un tràngol, una calada, i un dimoni misteriós o un àngel inefable t'emportaria de la mà. Benaurats aquells qui, com Màrius Torres, estimen tant el seu enyorament que no el canviarien per la viva realitat dels somnis.

Per la rosella, gallgallaret, roella, paramà, avui farem un lloc d'honor a la llarga llista dels objectes (tant animats com inanimats) que ens provoquen sensacions contradictòries. «Arreu als camps hi ha vermell de roselles», deia Salvador Espriu, i és cert que aquestes flors d'un roig de la senyera, conjuntament amb la ginesta groga, són un símbol de la primavera, de l'esperança, de la llibertat. Tanmateix, per als anglesos i per als russos són les flors que es porten en record de les víctimes de la primera (en cas dels anglesos) i segona (en cas dels russos) guerra mundial. A les visions místiques dels grecs antics, les roselles coronaven els caps dels germans bessons Hipnos, la personificació del somni, i Tànatos, el déu de la mort no violenta. Per a Novalis («Himnes a la nit», versió catalana d'Antoni Tàpies-Barba), la fosca nit «dóna vol a les ales feixugues de l'ànima» mentre recull les roselles, i «el bàlsam preciós goteja de la seva mà».

La varietat de rosella de la qual s'obté l'opi és el cascall – papaverum somniferum album. Quan pensem en el període i lloc geogràfic on ens sembla que més es va popularitzar el seu consum, automàticament ens ve a la ment la Xina del segle XIX: el segle en el qual van tenir lloc les terribles guerres d'opi que van permetre que els britànics continuessin important la droga a la Ciutat Prohibida. De fet, el consum de l'opi ja s'havia estès a l'antiguitat egípcia, i després entre els àrabs, per arribar a Xina al segle XVII, quan s'hi va prohibir el consum del tabac. A part d'haver sigut la reconeguda font d'opi del poble xinès, el cascall és la planta que serveix de matèria prima per a l'obtenció de morfina i heroïna. A la família de consumidors habituals d'opi no tan sols trobaríem a Sherlock Holmes (al cap i a la fi, un personatge fictici) o Thomas de Quincey, que va entrar a la història de la literatura amb la descripció detallada dels símptomes de la pròpia malaltia, sinó a gent tan decididament immortal com Goethe, Goya, Shelley, Byron, Coleridge, Wordsworth i Walter Scott.

Quan era petita, al jardí de casa meva hi havia cascalls. Tinc la sensació que no eren els mateixos dels quals Virgili observava que donaven el suc de l'oblit: «laethean», perquè recordo que, quan es madurava el seu fruit, la càpsula que contenia les llavors s'obria, i em sembla que la de les plantes idònies per sintetitzar drogues perilloses no s'obre fàcilment. Amb llavors de cascall, es feien coques i pastissos: aquí, això no és típic. En canvi, he llegit que en algunes localitats de Catalunya es feia arròs caldós amb les fulles de la rosella.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 19 de novembre del 2012)

Il·lustració: Jordi Casamajor.

La mà del temps

Quan llegeixes un llibre aliè, teòricament et trobes immers en una vida aliena. ¿Per això el llegeixes, oi? Per curiositat. Per sortir de tu mateix i percebre la manera de sentir dels altres.

Si ens diuen que allò que més recordem d'una persona no solen ser les seves paraules, sinó que és l'aparença i el to de la veu, ¿com és que com millor entenem el que volen dir els altres és per escrit?... Però tot, tot és essencial, l'aparença, els gestos, la veu de la persona que volem entendre. I en un llibre no hi ha detalls sense importància. El color de la coberta, la qualitat del paper, l'olor de nou, d'acabat de sortir de la impremta, la distribució de les paraules, les majúscules i minúscules, la cursiva punyent. El fet d'haver de separar les pàgines, de tallar-les amb un ganivet especial per poder-les llegir, forma una part important de la relació del lector amb un llibre acabat de comprar. Tallant les pàgines, l'alteres. Ja és el teu llibre. No és un llibre qualsevol. 

Els llibres vells porten en si mateixos un bocinet de la vida dels seus lectors anteriors, i "no hi som,/ens en anem, però perviu,/ articulada amb tinta negra,/ la traça de la poesia". Us estic citant la Vetlla de Jordi Llavina (Poesia 3i4, 2012), premi Octubre de Poesia, un llibre la segona edició del qual acaba d'arribar a les botigues. El vaig comprar a L'Altell de Banyoles, el dia que hi vam ser a la presentació de L'arqueta dels rellotges al matí... i té vida pròpia. Té personalitat. Té un caràcter diferent d'aquell que pugui tenir un ésser humà (autor o lector). És un objecte viu, predestinat a ser un llibre de capçalera. I és un llibre sobre un llibre. Un llibre que dura més que un amor, un llibre que pot durar més que una vida. Sí, és un llibre que canta l'himne a la seva espècie d'essers vius.

He dit que llegim per conèixer als altres, però això és mentida. Llegim per conèixer a nosaltres mateixes, per desxifrar les nostres pròpies memòries a les memòries de lletraferits desconeguts. La Vetlla hi ajuda. Oh quantes coses meves, llunyanes, pròpies m'ha fet recordar!.. I com me les fet enyorar, com me les ha fet atresorar, acaronar imperceptiblement, aquelles coses d'un vell temps "de quan tenien els vagons/ seients vermells i cortinetes"... Passat, t'estimo!.. 

Sí, és un llibre que vol que el llegiu. I jo el llegeixo, encara el rellegeixo una mica, just per tornar al meu propi passat que res, estic segura, res no té a veure amb el passat de l'autor. No és ben bé l'autor, - gairebé no el conec, - és el llibre que em parla. I jo el sento, i també "sento el calfred, sento la mà/ del temps posar-se damunt meu,/ i m'esgarrifa la carícia".

(Publicat al BONDIA el 21 de novembre del 2012)