Camaleons culturals

Un andorrà típic de qualsevol edat, ric o pobre, en la majoria dels casos es pot descriure com a camaleó cultural. Potser la joventut que puja ara se’n salvarà, o s’ho perdrà, segons com es miri. El terme camaleó cultural s’utilitza per definir les persones exposades durant una part significativa dels seus anys formatius a una cultura diferent de la dels seus pares. Són els kikokushijo per als japonesos, els global nomads per als americans i els ciutadans del món per a tots aquells qui pensen que el moviment constant entre cultures és una cosa divertida i enriquidora. Andorra n’és plena, i no em refereixo tan sols a fills de russos, portuguesos o britànics: també ho són aquells qui van marxar als 7 o 8 anys a estudiar a Espanya i no van tornar a Andorra a temps total fins a tenir un grau de màster d’una universitat suïssa. També ho són aquells qui marxen, als 11 o 12 anys, a un internat britànic o francès. Quan creixen i maduren, la seva resposta a la pregunta “¿d’on ets?” depèn del context en el qual es parla. De vegades són d’un lloc, altres vegades de l’altre. Se senten d’Escaldes, se senten de Sitges. Del Pas de la Casa i d’Almeria. De Canillo i dels Estats Units. Se’n van a estudiar a Tolosa, i de cop i volta són francesos. La seva posició a favor o en contra de la independència catalana no és mai la d’un veí curiós i ben educat, mai indiferent.

Un andorrà típic és un camaleó cultural. És una afirmació que pot semblar exagerada. Ara bé, fins fa unes poques dècades, la pràctica totalitat de nens nascuts a Andorra s’educaven en el si d’una cultura diferent de la cultura dels seus pares. L’Escola Espanyola i l’Escola Francesa, cadascuna per la seva banda, omplien els seus caps de valors forans, sovint contradictoris entre si. Recordo aquella anècdota que expliquen, crec que ve d’una entrevista que li van fer a l’excap de Govern d’Andorra, el senyor Òscar Ribas, però no us ho podria assegurar: si no va ser seva sinó d’una altra persona, les meves sinceres disculpes. Us explico la història tal com la recordo. Deia que en un moment donat tots els nens de Sant Julià anaven a l’Escola Francesa durant la primera part del dia i a l’Escola Espanyola durant la segona, així que de vegades Napoleó guanyava les batalles al matí i les perdia a la tarda. L’entrevistat deia alguna cosa semblant al següent: “Jo només anava a l’Escola Espanyola, així que Napoleó sempre perdia.” De fet, amb en Iago Andreu, quan escrivíem les contraportades omplint-les d’entrevistes imaginàries als personatges històrics dels segles passats, sempre relacionats amb Andorra, un cop vam entrevistar Napoleó, i això és el que ens responia quan li vam demanar si li sabia greu que no hi hagués cap carrer dedicat a ell a Andorra: “Els andorrans sempre han tingut una imatge poc precisa de la meva persona. No els culpo: durant els anys i panys que Andorra va estar sota l’imperi de dos sistemes educatius, l’espanyol i el francès, i els nens anaven a l’Escola Francesa al matí i a l’espanyola a la tarda, jo guanyava les batalles al matí i les perdia a la tarda. Comprendran que així és molt difícil suscitar l’admiració necessària entre la població perquè a hom li dediquin un carrer.”

També existeix un terme més amable per definir aquells qui han tingut influències marcades de dues o més cultures diferents: “els fills d’una tercera cultura”. Es diuen així perquè la cultura que construeixen és una cosa nova, diferent de la dels seus pares i diferent de la de les seves escoles. Tenen la fama de ser més tolerants i més oberts que la resta de les persones, de viatjar més, d’adaptar-se amb més facilitat a les particularitats dels altres i de parlar més llengües. És cert que el nostre país ha fet i fa servir diversos sistemes educatius, però també s’ha nodrit de tradicions ancestrals i de nouvinguts de tot el món, de la mateixa manera que ho han fet altres països grans i petits, civilitzacions antigues i modernes. Mentre hi som o mentre hi tornem, serem d’aquestes valls. La cultura que construïm no s’assemblarà a cap altra cosa: serà camaleònica i muntanyenca, serà andorrana.

(Publicat al BONDIA el 19 de novembre de 2014)

Abelles

Fa gairebé mig segle que Berger i Luckmann van publicar La construcció social de la realitat, però la idea continua sent inesperada i xocant: la realitat, tal com la percebem, no se’ns dóna ja feta, la construïm nosaltres mateixos. I no la construïm per separat: la construïm en grup. És la nostra predestinació biològica, en certa manera estem creats per fer-ho. Com les abelles fan el rusc, els éssers humans fabriquem la realitat. Els processos socials generen certs tipus d’identitat. El nostre comportament habitual i l’orientació de la nostra vida quotidiana depenen d’aquestes orientacions.

Qualsevol que ha viscut en llocs diferents del món, ha viatjat pel món o simplement ha mirat la televisió sap que, en funció del grup que som, la realitat pot ser una o l’altra, i el mateix organisme humà queda transformat per aquesta. No sabem quins límits ens imposa la nostra naturalesa física. No podem negar les limitacions lligades al factor orgànic, però no sabem fins a on arriben. Si comparem la nostra generació amb la dels nostres besavis, veiem que malgrat el fet de compartir els mateixos gens ara vivim més anys, tenim malalties distintes, tot i que no són necessàriament menys devastadores, ens envellim més a poc a poc, ens aparellem més tard, tenim fills més tard. El grup que formem ens condiciona quant a les malalties psíquiques o físiques que patim, quant als anys que viurem, quant al moment adequat de morir.

La identitat individual no pot existir sense un marc de referència mitològic, sense una cosmologia. No debades els dos autors de la teoria que postula que un home és un producte social van néixer en un lloc i van emigrar cap a l’altre. A Moscou, al començament de la dècada dels noranta, vam poder experimentar en la pròpia pell la veritat de la teoria de Berger i Luckmann que un canvi radical en la realitat social provoca un immens canvi en la realitat psicològica. Se’ns va caducar la realitat que ens havia produït. Es van canviar les teories psicològiques que ens explicaven. Perduts en la nova realitat, penjats en branques d’arbres metafòrics com eixams d’abelles, vam extingir-nos i/o emigrar en grans quantitats. Ens va ser molt més fàcil adaptar-nos a una realitat inicialment aliena i desconeguda, però relativament estable, que sentir-nos estrangers a casa nostra. Allí, totes les lleis psicològiques i socials inicialment conegudes es posaven de cap per avall. Mentrestant, hi naixien nous tipus socials, capaços de sobreviure i prosperar en la nova Rússia de creació recent.

(Publicat al BONDIA el 29 d'octubre de 2014)

Reflexions d'un petit empresari

Fa més de cinc anys que sóc la gerent, la cap d’estudis, la secretària i una dels professors d’idiomes d’Impis, una petita acadèmia que dóna classes d’anglès i castellà, de francès i català, i també de rus, a domicili, principalment a empreses.

Avui no parlaré de les alegries i els reptes de l’ofici d’ensenyant, ni de les particularitats de l’aprenentatge a l’hora d’iniciar-se en una llengua estrangera o perfeccionar-ne els coneixements. Tots aquests temes es mereixen articles separats, ja n’hem parlat altres vegades i hi tornarem properament. El que em proposo aquí és intentar reflexionar, amb tots vosaltres, sobre el sentit de tenir una empresa, sobretot quan es tracta d’una escola. ¿Què intentem aconseguir quan deixem de treballar sols, fent d’home orquestra, i comencem a formar un equip amb altres professionals? En el meu cas, en primer lloc va ser la necessitat de donar un servei de qualitat: una persona, fins i tot tan inquieta com jo, no pot impartir vuit hores de classe al dia, cada dia, durant molts mesos, i és gairebé impossible mantenir el mateix ritme sense ajuda. També hi va tenir un paper important la sort de tenir la possibilitat de treballar amb uns grans professionals que ja coneixia d’abans (en primer lloc, l’ajuda inestimable d’en Gerard) i, fins a un cert punt, les ganes de fer la vida una mica més fàcil i una mica més feliç a tothom. La il·lusió de trobar professors perfectes per a tots els alumnes, seguir mètodes interessants i innovadors que representin un creixement i un suport per a tots els professors, donar feina i fer-la amb bones condicions i en un ambient agradable.

Tot al contrari del que sovint es considera la finalitat d’una empresa, mai vam tenir l’objectiu de fer-nos rics. Em pesa massa la infància comunista per plantejar-m’ho. Ser bons, aprendre’n més, comprar tots els materials didàctics que puguin servir d’ajuda als nostres alumnes i professors i, tot oferint preus competitius, guanyar i oferir un sou adequat per les hores de treball que s’hi inverteixen. Amb l’ajuda del bon déu i de la bona gent esperem arribar-hi com fins ara sempre hi hem arribat. Ara bé, no és fins que esdevens empresari que entens la responsabilitat i la mestria d’aquells qui feien la gestió a les empreses on havies treballat abans. Fins que no m’hi vaig dedicar jo mateixa, no vaig saber apreciar el professionalisme, el bon humor i la gran destresa de l’Anna Planavila, que havia sigut la cap d’estudis al meu primer lloc de treball a Andorra, durant molts anys. Ara ja sé quantes coses m’has arribat a ensenyar! Amb el cap d’estudis es té molta més relació que amb els altres gestors de l’empresa, que se’n fan càrrec al nivell més administratiu i comercial, i no he entès fins més tard que el que jo prenia per un mèrit de tot el col·lectiu moltes vegades era la feina d’una sola persona. Però no ens n’oblidem tampoc, del treball d’equip. Ja se sap que cap ésser humà és una illa. Si en aquest article parlo només de l’Anna i no esmento a ningú més entre els caps i companys d’antany, no és perquè no us porti al cor, és perquè va ser d’ella de qui més vaig arribar a aprendre.

Quan era treballadora, de tant en tant m’imaginava la multitud de coses que podria fer si fos empresària. No me n’oblido... però ara m’adono de la dificultat no tant de ser sincera com de transmetre la sinceritat de les pròpies intencions, la dificultat de trobar la paraula correcta en el moment necessari, el delicat equilibri que ha de mantenir un cap d’estudis perquè els professors tinguin, per una banda, la llibertat necessària per poder-se desenvolupar creativament, i per l’altra banda, un assessorament pedagògic prou sòlid per no sentir-se abandonats. La necessitat de tractar els professors amb el mateix respecte, comprensió i esperit d’ajuda amb què tractem els alumnes. Aquesta noció no és cap gran descobriment per a les escoles d’idiomes, però també em sembla pertinent si ho traduïm al llenguatge dels altres negocis: tinc una convicció profunda que és vital, és absoluta la necessitat de tractar els empleats amb el mateix respecte, comprensió i esperit d’ajuda amb què tractem els clients.

(Publicat al BONDIA el 15 d'octubre de 2014)

L'acord amb Europa i el misteri de la Santíssima Trinitat

Sembla que ha arribat l’hora de fer la meva petita contribució als mars de tinta que s’han vessat últimament a propòsit de l’informe de la KPMG. Naturalment, pateixo un gran desavantatge en comparació amb la majoria de les persones que han escrit sobre el tema. No és que no hagi llegit l’informe de la KPMG, és que no l’he vist ni de lluny, no sé ni quantes pàgines té, ni què proposa exactament: tot el que en sé ve de la premsa, de la ràdio i de converses amistoses amb aquells que tenen prou temps lliure i paciència suficient per parlar-me de la política. El meu interès en el tema es deu, en part, al fet de tenir un amic que és més defensor d’un acord d’associació amb Europa que Jaume Bartumeu. Això el situa directament, si no al top ten dels partidaris de l’acord d’associació que hi ha al país, doncs com a mínim entre els quaranta principals. I vet aquí que, encuriosida pels articles sobre el tema recentment apareguts a la premsa, li he demanat que em fes un resum dels avantatges d’un futur acord amb Europa. Una petita llista. Qui se’n beneficiarà i en quin sentit. A la qual cosa m’ha contestat amablement que això significaria resumir una extensa bibliografia d’aproximadament 20.000 pàgines que s’ha acumulat sobre el tema durant els darrers trenta anys, cosa que equivaldria a explicar-me el misteri de la Santíssima Trinitat. O sigui que em va enviar cap a la biblioteca. I a la biblioteca vaig anar.

A la biblioteca, efectivament, m’esperaven milers de pàgines escrites sobre el tema. Per si de cas, vaig optar per saltar-me la informació relativa al segle passat, i centrar-me en el que s’ha publicat durant els últims catorze anys. Ara mateix, estic lluitant amb la temptació de copiar els títols de tots els llibres que tinc actualment sobre la taula. La temptació m’ha vençut parcialment. Així, hi tinc els informes de Blanca Vilà (La relació Unió Europea–Andorra amb la perspectiva 2004-2009) i Joan Clavera (El canvi necessari en el model econòmic amb la perspectiva 2004–2009), publicats pel grup parlamentari socialdemòcrata, uns quants volums d’autoria del professor de l’IESE Víctor Pou i Serradell, publicats per Crèdit Andorrà (el més recent es diu Andorra–Unió Europea. Tercera fase del procés d’acostament del Principat a la Unió Europea. Cap a la integració en el mercat interior europeu) i, no cal dir, el llibre Andorra–Unió Europea. Cap al mercat interior, de Jean-Claude Berthélemy, Joaquim Llimona i Marc Maresceau. No hi podia faltar tampoc el resum de la 14a Diada andorrana de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent Andorra i la integració a la Unió Europea. I ara deixo de copiar els títols de les publicacions, i intento explicar-vos què n’he extret.

Primer de tot, tots els autors dels llibres esmentats, sense excepció, consideren que la situació que té Andorra avui en dia de cara a la Unió Europea no pot durar indefinidament. Tots coincideixen que el que tenim avui en dia, quan els andorrans tenen l’estatus d’estrangers no comunitaris en tots els països de la Unió i els professionals i estudiants dels 27 països de la Unió tenen una preferència davant d’ells pràcticament en tots els casos, és una situació transitòria de la qual hem de sortir tan aviat com es pugui amb els millors resultats possibles. Un dels exemples és el dels metges andorrans, els títols espanyols dels quals es consideren no vàlids a Espanya i la formació continuada dels quals no és reconeguda ni quantificable. Per no restar aïllats en els àmbits de la recerca, el medi ambient, la protecció dels consumidors, i molts altres, un acord amb Europa sembla altament desitjable, tot i que és indiscutible que si s’hagués conclòs fa vint anys la situació d’avui en dia hauria sigut molt menys crítica.

És cert que, tal com s’ha comentat recentment a la premsa, la majoria dels experts recomanaven l’entrada d’Andorra a l’EEE. Ara bé, ja fa més de vuit mesos que es va publicar a El Periòdic d’Andorra l’entrevista amb l’ambaixador especial prop de la Unió Europea, el senyor Òscar Ribas Reig, que ens explicava que l’entrada d’Andorra a l’EEE no es veia possible ja que tots els membres de l’EEE havien de donar el seu acord, i Noruega s’hi va oposar. És una entrevista que recomano assíduament, ja que en la data de 6-02-14 ja explicava amb summa claredat el camí de les negociacions que es porten a terme.

Ja fa més d’una dècada, tots els experts semblaven estar d’acord que l’aproximació a Europa era necessària. Tots preveien que tant per a la imatge internacional positiva del nostre país com també perquè Europa admetés la possibilitat d’un acord, el diferencial fiscal entre Espanya i Andorra s’havia de reduir considerablement. Tots sabien que els bancs s’haurien d’adaptar a uns procediments de control encara més rigorosos que els existents. Tots proclamaven unànimement que aquests sacrificis eren necessaris: amb la indispensable condició que es respectessin les especificitats d’Andorra com, per altra banda, ja s’han respectat les especificitats de Malta i Liechtens­tein en altres ocasions. Fa dies que sabem que ens estem movent cap a la pressió fiscal sobre els beneficis d’un 20%. Ha arribat l’octubre i, amb aquest, la campanya electoral: no sé quins nous descobriments amaga l’informe més recent, però ara mateix tot el que ja se sabia sembla nou. Tot i així, l’acord d’associació amb Europa sembla l’única via oberta per a nosaltres.

(Publicat al BONDIA el 8 d'octubre de 2014)

¿Saps tocar la balalaica?

Avui m’agradaria fer dues coses. En primer lloc, vull animar-vos a venir a escoltar el concert d’un gran virtuós de la balalaica, Alexei Arkhipovski, el proper 10 d’octubre a les 22.00. També voldria donar les gràcies a Francesc Salvador que la setmana passada, en una carta al director del BonDia, va parlar amb tant de sentiment de la russkaia dushá, l’ànima russa i dels cants populars que la transmeten. Segur que gaudireu d’aquest concert, perquè la balalaica, aquella mena de llaüt amb caixa triangular, és un instrument rus per definició. A la sala del Prat del Roure d’Escaldes-Engordany la veureu en mans d’un músic genial que sap expressar tots els matisos de sentiment que poden amagar tres cordes: una corda de metall i dues de niló. I ara, com sempre, és l’hora de la meva petita història.

Mai valorem allò que tenim. Recordo com, ara fa uns anys, vaig anar a casa de la mare d’una gran amiga meva, a un poble molt petit de muntanya, per fer-li unes preguntes sobre els temps passats. En un moment donat de la conversa, va esmentar que abans anaven amb esclops, fins i tot hi havia un familiar que els fabricava al seu propi taller. “Esclops?”, vaig preguntar, “I com eren, aquells esclops?”. “Doncs crec que encara els guardem a les golfes... els vols veure? Si et fa gràcia, la meva filla te’ls pot baixar”, em va dir. “Sí, sí!”, vaig assentir, amb entusiasme. La meva amiga, però, s’hi va negar amb un lleuger moviment del cap: “Deixeu-ho, mare: de què li servirà veure uns esclops. Això no té res d’interessant. Uns esclops són uns esclops.” Vaig marxar cap a casa sense saber quina forma tenien els esclops que havien portat, i encara m’ho pregunto, de vegades. Per a mi, eren –i de fet, segueixen sent– una indumentària exòtica, unes sabates màgiques capaces de portar-me dècades enrere. Per a la gent nascuda al poble, eren més que res un vestigi d’una època més fosca.

Déu sap que ho entenc. Quan era petita, la majoria dels elements tradicionalment folklòrics del meu poble em produïen poc entusiasme. Recordo la meva indignació amb els guionistes de la pel·lícula americana Doctor Zhivago, basada en la novel·la del nostre gran poeta Boris Pasternak, guardonat del premi Nobel de literatura, perquè van incloure una balalaica en la pel·lícula. Segons la pel·lícula, la filla del protagonista que havia crescut sense saber qui era el seu pare, havia heretat el seu do de tocar la balalaica sense que ningú li ho hagués ensenyat. Amb aquest detall s’assegurava que els espectadors entenguéssim que era filla seva. A mi, una adolescent dels Urals que no havia viatjat mai a l’estranger, em va semblar una americanada molt allunyada de tota realitat de la Rússia contemporània. La meva percepció de la balalaica era semblant a la percepció que té un adolescent d’aquí d’una cornamusa. La considerava més d’interès per als especialistes en arts tradicionals i vellets de pobles perduts a mil quilometres de la universitat més propera. Tenia tantes ganes d’aprendre a tocar la balalaica com la meva amiga de treure els esclops de l’àtic i el meu home de ballar el contrapàs davant de casa. Avui, tafanejant per les planes de Youtube i sentint les improvisacions genials d’Arkhipovski, el Paganini de la balalaica, ho vaig recordar i me’n vaig penedir. No us cregueu res, és un instrument meravellós. Sí que hi viu una part de l’ànima meva. No us ho perdeu, seriosament. El 10 d’octubre a les 10 de la nit, a la sala del Prat del Roure. No us podeu imaginar què es pot fer amb tres cordes. Paraula d’una russa: us ho passareu bé.

(Publicat al BONDIA el 24 de setembre de 2014)

Converses amb els morts

Sempre he necessitat que algú em guiï per la vida, i els llibres no m’han volgut servir de mestres. Els llibres deixen en mi una empremta lleugera, com si la meva ment fos una platja i tots els grans autors hi passessin amb els peus nus. Les ones del temps vénen i van, i s’emporten al mar les lliçons dels grans pensadors. Tantes vegades he intentat llegir Plató, i tot el que em sé de Sòcrates és que era un vellet que enutjava els rics i famosos fent-los veure que no tenien ni idea d’allò que era la vida, i anava rodejat per una colla d’adolescents i joves, dos dels quals gravaven el contingut les converses divertides en unes tauletes de cera o algun altre dispositiu de l’època. També em sona que estava casat amb una dona de molt mala llet. Naturalment, el poble no va suportar la burla i el va condemnar a mort en una vana esperança que s’escaparia. En va: no van poder ni estalviar-se la cicuta. El bon home no tenia les mínimes ganes de viure sense emprenyar. Si no podia seguir-ho fent, tocava morir abans de desaparèixer. Després hi havia sant Agustí: va viure una vida interessantíssima fins que no va decidir plasmar les memòries dels seus emocionants pecats. Sant Francesc, un fill rebel d’una família benestant que va marxar de casa en pilotes i va fundar una colònia de hippies, i l’Abelard, que es va deixar un impedit per vèncer la temptació del sexe. Sant Pau, un ciutadà romà que enraonava amb molta lògica sobre la futilitat de la vida sense Crist: com ho arreglava Crist, no ho explicava en gran detall.

Hi ha autors amb els quals m’he arribat a identificar totalment, extraordinàriament. Marina Tsvetàieva, igual que jo, s’enamorava dels vells i dels joves, dels militars i dels poetes, dels homes i de les dones. És fins a tal punt el meu àlter ego que penso que si, quan em mori, ens arribem a conèixer, ens caurem malament pel fet de ser tan semblants.

Quevedo deia que els llibres són converses amb els morts, i les converses amb els morts poden ser tan perilloses com les converses amb els vius. Tsvetàieva estimava Puixkin amb totes les fibres de la seva naturalesa apassionada, però sé que si es trobessin, tots dos tal com eren, a la terra dels morts, aposto que el gran clàssic rus, l’aristòcrata mimat per les dames i per les serventes, un imitador exitós de poetes llatins i francesos en transposició a la llengua russa, la primera persona a la nostra història que va aconseguir viure segons la seva condició d’aristòcrata amb els mitjans purament literaris, se n’aniria corrent. ¿Que tots dos eren genis? Oi, i tant. Però un geni, ¿per a què necessita un altre geni si no és per devorar-lo, per digerir-lo i convertir-lo en una altra cosa purament seva?

Si les converses amb els morts em posen un problema, és perquè no m’escolten. Perquè se m’escolti, necessito escriure. Mai no he sigut una gran conversadora. Sóc més del monòleg.

(Publicat al BONDIA el 17 de setembre de 2014)

Rèquiem per l'ànima eslava

No som res més que allò que som, i cada vegada és més difícil definir què som exactament. A més a més, fins i tot si ho sabem, a l’hora de moure’ns pel món no és gens fàcil restar fidels a nosaltres mateixos. M’agrada la manera de ser que tenen els anglesos. Poden passar tota la vida a l’estranger, però a l’hora de convertir-se en expats no deixen de ser anglesos, o deixen de ser-ho molt gradualment, de manera quasi imperceptible, quan ja no té sentit preguntar-los si se senten britànics perquè és evident que s’han convertit en una altra cosa.

No sé si els russos ho fem de la mateixa forma, tinc els meus dubtes: quan era petita, l’emigració es vivia com una tragèdia, com una traïció de cara a alguna mena de fantasma d’Estat i de nacionalitat, omnipresent i irascible, una mena de “déu rus” que no es pren els canvis voluntaris de domicili a la lleugera. Quasi dues dècades més tard de marxar del país del “meu primer vagit”, però, ja és hora de reconèixer que la vida que he viscut no representa un llarg viatge per aprendre idiomes i veure món, per acumular experiències i tornar a casa dels meus avis, a una Ítaca particular, amb més saviesa. Visc a Andorra perquè Andorra és casa meva.

No sé si tots, o només alguns, jo entre ells, vivim com endormiscats. Estudiem, treballem, construïm una llar i estimem els nostres fills sense adonar-nos que, mentrestant, ens estem construint a nosaltres mateixos, construïm la nostra biografia. Així, un dia ens despertem davant d’un miracle: ja som com som, complets, ja ens hem fet.

Si avui marxés a viure al Canadà, a l’Àfrica, a Noruega, ja no seria solament una russa que ha passat una part de la vida en un lloc diferent. Massa aire d’An­dorra ha passat per la meva sang encara prou jove com per sentir-se transformada; ja em semblen aliens els costums de gran ciutat. Ja sóc de poble, on molts em coneixen, dels pics, dels llacs petits i freds, ja penso en català quan penso sola, ja se m’ha gravat un relleu muntanyenc dins del cor. Ja tinc un sentit d’obligació semblant pels dos països entre els quals s’ha dividit la meva vida, un sentiment de no haver fet prou, de no poder mai fer prou perquè siguin més bonics, més divins, més humans. Si no ho he fet per la terra dels meus pares, espero fer-ho per Andorra, la terra de la meva filla, la meva llar. Em sento, d’una certa manera, emparentada amb els seus carrers i els seus arbres, pedres, herbes, per matrimoni o pels anys que hi he passat.
Ara bé, ¿fins a quin punt el país i les persones que en provenen són la mateixa cosa? ¿Fins a quin punt les decisions que són preses pels governs canvien la naturalesa de les persones?
Aquest estiu, sempre que he trobat els turistes russos pels carrers d’Andorra, França, Itàlia, m’han fet la mateixa pregunta: la gent d’aquí, ¿com ens veu, ara? Sempre els he respost que la meva relació amb el país on visc no ha canviat, continua sent la mateixa. Els andorrans, de fa molts anys, han conviscut amb la gent que provenia de diferents costats dels mateixos camps de batalla, sempre intentant no prendre partit.

Quant a mi, aquest estiu el meu cor mai ha parat de plorar. Sempre m’havien ensenyat que Ucraïna i Rússia eren pobles germans, sorgits de la mateixa font cultural, amb una llarga tradició històrica en comú. El trencament del delicat i efímer equilibri em dol. Tinc pànic de parlar-ne, però em dol aquesta guerra. Fa disset anys que visc en un país que s’ha alimentat de més de set segles de pau, i des del començament de la primavera no hi ha pregària al meu cor que no sigui la de la reparació dels lligams trencats, la del perdó i el penediment, la de la comprensió mútua i eterna.

(Publicat al BONDIA el 10 de setembre de 2014)