El test de Bechdel

Hi ha una tècnica que es diu el test de Bechdel, o la prova de Bechdel, com t’agradi més. Va néixer com una broma o un joc. Avui dia s’aplica per mesurar la presència que els grups de població tradicionalment discriminats tenen en l’art audiovisual. Me’n vaig assabentar fa unes quantes setmanes, quan l’Anita Sarkeesian, del programa Feminist Frequency, el va aplicar a les pel·lícules nominades als Oscars. El test funciona de manera següent (l’explicaré, d’entrada, aplicat a les dones): perquè una pel·lícula passi el test de Bechdel hi ha d'haver, en algun moment, dues dones que parlin entre si sobre qualsevol cosa que no sigui un home (l’Anita Sarkeesian hi afegeix: durant més de 60 segons). En altres casos, les normes són les mateixes: per exemple, es mira si hi ha dues persones de color que parlin entre si i que el tema del diàleg no sigui una persona blanca.

Pensa-hi tu mateix. Des del primer moment que m’ho van fer rumiar he constatat que recordo molt poques produccions cinematogràfiques en què hi hagi converses entre dones que no tractin d’homes. En canvi, en totes (totes!) hi ha homes parlant entre si de feina, de drogues, de política, de responsabilitat, de la guerra, de la pau, de prevenir la fi del món, de la beguda, del menjar, del futur dels seu fills, d’allò que sigui... Les dones només en parlen AMB els homes. 


Entre les últimes pel·lícules que he vist, d’entrada, no en trobo ni una que passi el test de Bechdel. Margaret Thatcher, a Iron Lady, es limita a “podria cosir-me això, ¿sisplau?” (i no arriba ni a 5 segons). A J. Edgar (Hoover), hi ha personatges femenins importants (la mare i la secretària del protagonista), però ho són en relació amb ell. A The Guest i a Limitless, totes les dones parlen amb homes. Al primer episodi de La Guerra de les Galàxies (que he anat a veure en 3D) no hi ha dos éssers de gènere femení que mantinguin una conversa de més de tres o quatre segons. La invenció de l’Hugo Cabret és una història preciosa, però... bé, ja m’he explicat. En totes aquestes pel·lícules hi ha homes que parlen entre si de coses rellevants tota l’estona. Inclús en aquelles en què el personatge principal és una dona (la ja mencionada Iron Lady o per exemple Salt, d’Angelina Jolie, o –ja no sé en quina més pensar– ¿Erin Brockovich? ¿Moulin Rouge? ¿Pretty Woman? ¿Lara Croft?) si hi ha dues dones juntes, parlen d’homes.

Sí, tot això, naturalment, no té cap relació amb la qualitat de les pel·lícules ni amb les ganes que tu i jo puguem tenir de mirar-les. Segur que n’hi ha tantes de bones com també d’hiperdolentes en què les dones tenen un destacat protagonisme, com hi ha també una multitud de pel·lícules excel·lents en què no en tenen cap. Tanmateix, la tendència general és prou clara. Dubto que es tracti de cap conspiració, encara que pot ser cert que la majoria dels guionistes, directors i productors siguin homes. Crec que indica un problema més profund: sembla que sociològicament, socialment, si vols, perquè una dona tingui importància necessitem imaginar-la rodejada d’homes. Dues senyores que s’ocupessin de salvar la terra d’extraterrestres ens semblarien massa ocioses, no prou ocupades amb les coses que els toca fer. En canvi, dos homes que parlen del mateix ocupen més de mitja pel·lícula.

Fa dies que hi penso: ¿potser és veritat? ¿Potser a la vida real tampoc no parlem, entre dones, de res que no sigui amors i odis relacionats amb el sexe oposat? ¿Potser és cert que només som capaces de tenir una conversa sobre una altra cosa si hi participa algú de sexe masculí? Però em segueix semblant una exageració pel·liculera. La meva vida –almenys la meva– sembla passar el test de Bechdel; la vida, sí, i el cinema, no.


(Publicat al BONDIA el 28 de març de 2012)

Les constitucions del 1993

Us he de dir dues coses diferents. Una: diu en Sergi Mas que no sóc una russa de veritat. I dos: la memòria humana funciona d'una manera estranya i incomprensible. Se suposa que només recordem allò que ens interessa. No sé si és cert. Recordo tots els números de telèfon dels meus companys de primària de fa trenta anys, i no els truco mai; a més a més, puc recitar-vos tota una petita antologia de poesia catalana, i no em sembla haver posat el més mínim esforç per aprendre poemes; en canvi, he fet les mil i una per memoritzar l'ultim pin de la meva targeta de crèdit. 

Avui m'he despertat de bon matí, intentant recordar una cosa, i no hi havia manera. Era el Dia de la Constitució de la Federació Russa. No ho he aconseguit, i finalment l’he consultat a l’Internet i he confirmat que no el recordava. El 12 de desembre de l’any – espereu, espereu – 1993. Us en riureu, però no tenia gens present que la Constitució de la Federació Russa fos més recent que l’andorrana. El fet de vèncer la temptació de dir-vos que ja ho sabia m’ha costat horrors. És de molt mal veure reconèixer que no en tenia cap constància mental, però se m’havia esborrat de la memòria. Per l’edat que tinc, dec haver-la votat, però honestament, sincerament, no me’n recordo.

Si, el 12 de desembre de l’any 1993 va ser adoptada la segona Constitució de la història de la Federació Russa.  Això vol dir que l'any 2011 – a l’igual que Andorra – la Federació Russa celebrava la “majoria d’edat” de la seva Constitució. Ara bé, des de l’any 2005 no és un dia festiu: es considera “un dia memorial” que no sé ben bé ni què significa, però es treballa. Un fet curiós, tenint en compte que l’estat Rus no és particularment àvar amb les festes: l’any 2012, per exemple, tots els dies de 31 de desembre fins al 9 de gener van ser dies festius. 

 El fet de tenir una Constitució, per als russos, sembla que no signifiqui gran cosa. Al cap i a la fi, ningú – que jo sàpiga – estava dubtant de la viabilitat de la Federació Russa com a subjecte de ple dret en l’ordre internacional. A ningú se li havia acudit posar en dubte l’existència de la Federació Russa com a país. El reconeixement definitiu de la seva plena sobirania devia ser qüestió d’una formalitat, un instrument jurídic necessari, potser imprescindible, però sense un ressò en els cors dels ciutadans tanmateix. No fou així, a casa nostra. El 74,2 % de l’escrutini a favor de la Constitució (amb una participació del 75,7% de la població), en comparació amb el 58,43% de vots a favor de la nova Constitució de la Federació Russa i un impressionant 41,57 % en contra, ho demostra amb escreix. Ara bé, també és cert que estem parlant de 6.910 vots d'un total de 9.123 electors. De tot el meu cor rus: eren pocs electors, eren molt poca gent. Però la seva decisió va ser - per a nosaltres - crucial.

És obvi que les meves referències són mixtes. Quinze anys a Andorra – que no són gaires, però no són pocs perquè, per a mi, són quasi mitja vida i, com a mínim, tres quarts de vida adulta, - en combinació amb un coneixement molt limitat de Catalunya i Espanya, de França, Anglaterra i Amèrica, de tota la resta de països amb els quals he tingut un temporal o esporàdic contacte, han fet que barregi les coses russes amb les coses andorranes. M'agrada que les nostres cultures, per casualitat, per raons que no acabo d'esbrinar, últimament semblen estar-se apropant molt més del que havíem pensat posssbile fa deu o quinze anys. El fet que un teatre de Sant Julià decideixi posar en escena "L'inspector" de Gogol, canviant els noms de personatges per a típics noms d'Andorra, m'ho demostra més que totes les multituds de turistes russos als nostres carrers. El fet que el Museu de Tabac estigui preparant una exposició d'art rus també hi ajuda. En certes coses, ens assemblem més del que pensem. En altres, molt menys del que podríem imaginar.

 Quant a mi, sóc un producte mixt d’una cultura que em va nodrir d’un menyspreu quasi tòxic per totes les coses “quotidianes”, pel “dia a dia”, per la “realitat” – poso la realitat entre cometes degut a aquella qualitat efímera que tenia per a nosaltres,  - i una cultura molt terrenal i molt terrestre, una cultura dels guanys, dels prestanoms, del “porta a porta”, de la discòrdia de les concòrdies, de la guerra dels terrenys.  Per a mi, la cultura d'Andorra està íntimament lligada amb la cultura catalana, tant del Principat de Catalunya com de Catalunya del Nord, i no la sé percebre diferentment. També, però, és singular, es pot sentir distinta.  Podríem argumentar que és més distinta i més singular pels seus defectes que no pas pels seus avantatges, però no és del tot cert. Una de les coses que la fa especial, és precisament la Constitució, el fet de ser un subjecte de ple dret en ordre nacional, un dels membres de les Nacions Unides, sent un país tan petit. Jo, russa " de mentida" i andorrana de fet, que no de dret - crec que n'hem d'estar especialment orgullosos. Per això - tot i no recordar el 12 de desembre - reconec que la festivitat del 14 de març, així com el fet que aquest any s'hagi celebrat al Consell General, com a organ representatiu de la voluntat del poble, - em fa una especial il.lusió. 

 (Publicat al BONDIA el 21 de març del 2012)

Pedaços d'or

Vladimir Visotski va ser cantautor i poeta rus, ídol de la generació dels meus pares i d’unes quantes generacions consecutives de més, agafant-hi també, una mica, la nostra. També era un bon actor: de fet, d’ofici era actor. Les seves cançons es van fer conèixer a Europa a través de la seva dona, l’actriu francesa de procedència russa Marina Vladi, que recordem per la pel·lícula La sorcière. A Rússia, es cantaven a tot arreu, absolutament a tot arreu.

 En una de les cançons parlava de les cúpules de les esglésies russes, que tra- dicionalment es cobreixen d’or, “perquè el Senyor les vegi més sovint”. No és pas la millor de les seves cançons, ni de bon tros, però m’agradava. No me’n recordo gaire, de la resta, però estic ben segura que acabava amb la promesa del poeta de cobrir la seva ànima turmentada de pedaços d’or, perquè Déu la veiés més sovint.

 M’ha tornat a venir a la memòria avui, mentre escoltava l’entrevista amb l’autor de la introducció a la nova traducció catalana d’El sagrat i el profà, de Mircea Eliade, a la ràdio. Mai he estat del tot capaç d’endinsar-me en la història de religions o la fenomenologia. Tot i així, m’agrada la idea de dividir l’espai i el temps entre el sagrat i el profà. A més a més, reconec la gran veritat d’aquesta divisió. El temps ens ve tallat pels moments que duren una eternitat, per aquells insuportables minuts quan alguna cosa enorme i incomprensible –sovint és un naixement o una mort, però també pot ser una teofania sense lligam directe amb esdeveniments previsibles– desvia el curs de les nostres vides.

 No sé fins a quin punt identificaria el temps sagrat amb el temps de festa; tanmateix, entenc que a les tradicions religioses el temps festiu és el dedicat a la pregària i a la meditació. També reconec la presència dels espais sagrats: a part de les esglésies, al nostre món desacralitzat en formarien part teatres i museus, cementiris i hospitals, i –se m’acut, però gairebé no m’atreveixo a dir-ho– palaus de justícia. Tots aquells llocs on el destí humà canvia irreversiblement són espais sagrats.

 Si penso en el temps de la meva vida com en un microcosmos particular, també hauria de tenir el seu temps sagrat i el seu temps profà. La gran pregunta seria: ¿qui decideix, qui mesura la presència de l’espai sagrat als espais ordinaris? ¿Som nosaltres, els humans, aquells qui distribuïm el nostre temps entre el sagrat i el quotidià, o és el cel que baixa a la terra a certs intervals, per si mateix? Sigui com sigui, procuraré –sí, jo també, tot i que els clàssics llatins gairebé em convencen de la necessària relació entre l’or i la mediocritat– apedaçar la meva ànima tan bé com pugui, amb tot el que llueixi: perquè el cel hi baixi més sovint.

 (Publicat al BONDIA el 7 de març del 2012)

La música i l’aroma, al Museu de Perfum

El món del perfum és un món perillós. Com, de fet, són totes les coses relacionades amb la química. De manera igual de clara i directa, s’assembla a tot el que està relacionat amb la música. Les notes i els acords perfumístics amaguen, en el seu si, amors i desamors, un malestar incomprensible, tristor i esperança. Tot el que provoca emocions intenses en la promesa de felicitat té un poder enorme, incontrolable, però quan es tracta de la pintura o de la poesia potser és més fàcil de desxifrar, d’endevinar la seva influència sobre els nostres pensaments i les nostres accions.

Vaig formar part del taller “Perfum i música, camins per a la innovació”, d’Agustí Vidal, perfumista i músic, director de la Coral Polifònica Granollers, en companyia d’Eva Arasa, Reinaldo Márquez i altres admiradors de l’alta perfumeria i tot el que envolta el Museu del Perfum de la Fundació Júlia Bonet. Hi vaig tenir l’ocasió d’enamorar-me del perfum “Núvol de Llimona” –sempre em poso difícils les coses–: és un perfum que no es ven a totes les perfumeries, sinó al restaurant Cal Roca, a Girona, i està inspirat en les seves postres. És dolç, casolà i tendre; fa olor de mus de llimona, de llet i magdalenes. Agustí Vidal, que és, incidentalment, el creador de “Núvol de Llimona”, ens va mostrar, en el curs d’una magnífica classe magistral, com al món de la música i al món de les aromes es creen obres mestres a partir de variacions del mateix tema.

De la mateixa manera que podem dibuixar una relació entre la cançó “My favourite things” i un dels estàndards de jazz, Epistrophy, de Thelonious Monk, dos perfums de gran èxit, “Be Delicious”, de Donna Caran, i “Nina Ricci” tenenla mateixa base natural: la poma. La poma àcida, la Granny Smith, en el primer; la poma caramel·litzada o poma al forn en el segon. “Mirant el mateix tema des d’una altra perspectiva –explicava Agustí Vidal– es va crear un nou perfum.” L’altre exemple d’una interpretació del mateix motiu perfumístic que ens va fer veure eren les fragàncies “París”, d’Yves Saint-Laurent, i “Trésor”, de Lancôme. I tot seguit ens mostrava el lligam entre un fragment d’un dels concerts de Brandenburg de Bach i Dumberton Oaks, de Stravinsky. “Una capacitat especial que tenen els artistes –concloïa el perfumista– és mirar les mateixes coses de costats diferents.”

Seria difícil explicar totes les coses que s’aprenen –o totes les sensacions que es tenen– en un taller com aquest: la relació entre el tipus de perfum amb el moment històric de la seva creació, amb el tipus de disseny que es busca per al flascó, amb la personalitat del perfumista i amb els valors que deu representar la fragància... En tot cas, espero que la tradició dels tallers perduri, i que tinguem l’ocasió de repetir la grata experiència de participar-hi. Dotze perfums, i dotze temes musicals, en dues hores d’un gran plaer.

(Publicat al BONDIA el 29 de febrer del 2012)

Planificació

Des que tinc consciència de mi mateixa, m’he dedicat a escriure horaris. Devia haver-hi algú, a l’escola o a casa meva, que em va convèncer, en un cert moment, que un horari fix i concret de totes les coses era vital per a una persona responsable. Hores i hores de diumenges tranquils de diferents èpoques de la meva vida van ser dedicades a dibuixar diversos plànings plens de bones intencions, una mena de predecessors dels Excels d’avui en dia. Variaven d’any en any i en uns petits detalls, però grosso modo sempre es tractava de fer el mateix. Preparar la roba de demà i les coses del col·le abans d’anar-me’n a dormir. Anar-me’n a dormir a dos quarts de deu, una hora perfecta per despertar-me fresca per afrontar el nou dia. Aixecar-me a les sis. Fer gimnàstica durant mitja hora. Dutxa freda. Un bon esmorzar. Pentinar-me i vestir-me a poc a poc. Sortir de casa a temps per arribar a l’escola deu minuts abans. Concentrar-me en les classes. Quan s’acabin, no perdre el temps parlant amb les amigues de coses trivials: anar cap a casa, fer un bon berenar i posar-me a fer els deures. Dues hores per fer els deures: no aixecar-me de la cadira fins que no els hagi acabat. Un cop els hagi acabat, practicar el piano durant tres quarts d’hora, sopar, preparar les coses per al dia següent i anar a dormir. Em semblava perfecte. Mai no ho vaig arribar a complir. En la totalitat, mai. Per començar, no m’adormia fins a les onze. Em despertava a un quart de vuit. Després d’una dutxa calenta i ràpida, un esmorzar de pressa i corrent (o un “ja esmorzaré al pati”), em vestia de pressa, sortia de casa corrent... Ah! I res de gimnàstica. I molt poca pràctica de piano.

No em malentengueu prenent-me per un ésser humà indefens incapaç de planificar una hora del seu temps. La meva caòtica vida (sempre he continuat igual) no m’ha impedit acabar carreres universitàries ni complir amb la meva feina. La planificació d’hores concretes en un moment important no em sol presentar un problema. La planificació global, mensual o anyal, orientada a l’assoliment d’objectius, la solc complir religiosament. Allò que sempre, o quasi sempre, m’ha fallat, però, és la senzilla planificació diària i setmanal. Faci el que faci, acostumo a tenir més coses a fer que les que podrien caber, humanament, en un dia i en una setmana. Mai, en tres dècades de planificació constant, he arribat a poder marcar un parell d’hores diàries amb un simple temps lliure que es podria omplir, si fos necessari, amb totes les possibles classes d’imprevistos. Des dels meus anys de primària, cada cop que tinc un imprevist, anul·lo una cosa planificada i preparada, un compromís agafat amb algú o amb mi mateixa (habitualment amb mi mateixa), i em sap molt greu.

Stephen R. Covey, a la bíblia de l’eficiència, anomenada The 7 habits of highly effective people, postula que la gent realment eficient passa la major part del seu temps fent coses que no són urgents, però són importants: les activitats que potencien la seva capacitat de producció, la prevenció de possibles problemes, la construcció i el manteniment de les bones relacions amb altres persones, el reconeixement de les bones oportunitats, la planificació i el descans. Això em recorda allò que em sol dir un bon amic meu, un senyor força gran, cada vegada que em veu: “No treballis tant, que no tindràs temps de fer calés.” Li dono la raó amb un somriure, però a la pràctica –intueixo que com la majoria de vosaltres– segueixo treballant més del que puc, segueixo sense tenir una hora diària dedicada a mi mateixa, només a mi mateixa, i a ningú més. Quan s’acaba el dia, sempre em queden coses incomplertes, coses no materialitzades, coses sense fer.

 

 

Diuen alguns experts que hem d’imaginar que el dia té 25 hores en lloc de 24, i pensar que se’ns ha regalat una nova i preciosa hora que podem omplir de la millor manera possible. Després, hem d’agafar el nostre horari real, el de les 24 hores, i trobar-hi temps per fer les coses que havíem assignat a l’hora regalada. Ara mateix, crec que ho tindria fàcil. Si em regalessin una hora més al dia podria passar-la amb la meva filla, amb el marit, amb els pares, amb un llibre que no és dedicat a l’estudi ni està relacionat amb la meva professió; podria dedicar-me a cuinar, a dibuixar, a parlar per telèfon amb tots aquells amics als quals fa dies que vull trucar; podria pintar la meva casa, ordenar els armaris, anar a mirar les botigues de roba; podria anar a córrer, aprendre a jugar a golf, tornar a tocar la guitarra; però ho tinc clar, no em queda una altra opció viable. Si em regalessin una hora al dia, la dedicaria a allò que he fet des de petita, tossudament i sense èxit, a l’activitat que va menjar una bona part dels diumenges de la meva vida. Ja em conec: amb la mateixa il·lusió de sempre, em dedicaria a la planificació.

(Publicat al BONDIA el 22 de febrer del 2012)

L'Hermitage al Prado

Dilluns vaig anar al Museu del Prado per veure l’exposició "El Hermitage en el Prado". És clar –direu– ets russa, però a part de russos nostàlgics hi havia una multitud de gent d’altres nacionalitats. Tractant-se de l'Hermitage, és natural que no en formin part, majoritàriament, les obres d’artistes procedents de Rússia: més aviat de Ribera i Velázquez, de Renoir i Gauguin. Ara bé, enteneu que es tracta d’una exposició capaç d’ofegar de nostàlgia el més insensible dels russos. No sé ni recordo quines obres de l’Hermitage són veritablement les més representatives, ni estic qualificada per decidir-ho: tanmateix, us puc assegurar que tots i cadascun dels quadres que formen part d’aquesta exposició m’eren familiars. Els mirava i pensava: un espanyol no hi veu el mateix que hi veig jo. Un espanyol hi veurà una sèrie eclèctica d’obres mestres: jo hi veig una harmonia interna, una continuïtat invisible. Si queda algun d’aquells idealistes que vulguin conèixer l’ànima russa, el cor secret dels nens que veien les visites als museus com a visites als únics llocs sagrats permesos, aneu a veure aquesta exposició, l’exposició de les nostres memòries amagades.

Hi ha memòries de les quals no ets conscient, i gairebé t’espanta la seva vívida realitat. Sé que vaig créixer en la presència del Tocador de llaüt de Caravaggio. L’animada conversa dels apòstols sant Pere i sant Pau és el que més conec de tota l’obra del Greco. Recordo haver passat hores pensant des de quin punt de vista la Bebedora d’absenta de Picasso era l’encarnació de la bondat humana (jo, de petita, suposava que tot el que s’exposava als museus era destinat a millorar les nostres ànimes i esperits). Sé que la Caiguda de Haman de Rembrandt té una gamma característica de vermells que el geni holandès utilitzava per reproduir l’ansietat i la tristor. Podria recitar tots aquests quadres, gairebé en ordre, com una pregària d’infància; en conec la llum i la distribució de les figures; no sé si una visita conjunta de tots els meus companys de secundària em podria produir una emoció més forta que ells. Naturalment que són obres de genis; però a part de ser obres valuoses són els meus amics d’infància, són les imatges que em van veure créixer, són les imatges que durant molts anys vaig tenir com a referents de la perfecció.

Tinc una amiga que diu que no té sentit anar a una exposició de l’Hermitatge al Prado si pots anar a Sant Petersburg i veure tot el museu. Potser té raó; però ens és molt més fàcil desplaçar-nos fins a la capital d’Espanya que fins a la diàfana Petropolis, Venècia del Nord de la meva adolescència. A més a més, m’agraden les exposicions petites i mitjanes. La meva memòria més definida i feliç de Sorolla ve de l’exposició del Museu del Tabac de Sant Julià de Lòria (és anterior al record que guardo de Nens a la platja del Prado). Dues obres de Picasso d’una sala del Museu de Belles Arts Puixkin de Moscou em van deixar la impressió més duradora que de tots els museus i quadres del mateix pintor que he arribat a veure més endavant (sobretot en recordo un, dels gimnastes ambulants, una nena i un home, amb artefactes geomètrics, del període blau). No sóc capaç de veure i d’apreciar tot un museu gran en un sol dia (l’última vegada que ho vaig provar en vaig sortir esgotada al cap de set hores i mitja). L’exposició del Museu del Prado –de cent vint obres– és de mida perfecta: ni monstruosament gran, ni massa petita. Sí, fins i tot si esteu a punt de viatjar a les ciutats més boniques de Rússia, fins i tot si penseu que per entendre l’ànima russa cal veure l’art pròpiament rus (que, tot sigui dit, també ha sigut i és importantíssim en la formació de qualsevol persona culta a Rússia), us recomano que la visiteu. La recomano a tots els que voleu saber com som, com érem, en què consistien els nostres somnis d’Europa, del seu passat, del present i del futur.

(Publicat al BONDIA el 15 de febrer del 2012)

Salut

La setmana passada vaig pensar que m’estava morint. No és una cosa del tot estranya en mi, ja que sóc el que sembla que es diu hipocondríaca. La meva única salvació, en els 38 anys que he viscut, ha sigut el perfecte estat de salut. Sento parlar d’un mal d’esquena i en tinc. Em puc provocar refredats passatgers. Allí, però, és on s’acaba l’espectacle, vull dir, de costum. Aquesta vegada ha estat diferent. Va començar per una anàlisi de sang. No me la vaig fer pel vici. Feia dies que em semblava que no em trobava al cent per cent, i el metge va demanar l’analítica per assegurar-se que, de fet, estava bé, físicament. Sospitava que l’estrès era una raó probable de tots els meus malestars, però d’entrada havia de descartar altres causes. Vaig anar a buscar els resultats divendres a la tarda, just al moment perfecte per provocar una preocupació constant de tres dies seguits (tenia hora dimarts). Me les van donar en dos sobres tancats, suposadament perquè no hi fiqués el nas. Naturalment, els vaig obrir de seguida. Asteriscs. Leucòcits baixos i uns cinc asteriscs de més, molts relacionats, també, amb els leucòcits.

Següent pas típic i –ja ho saps– equivocat: la internet. A veure què passa amb una falta de leucòcits en un lloc i un excés a l’altre. Resulta que hi pot passar de tot. Des de dèficit de vitamines fins a malalties mig greus, greus i, naturalment, mortals. Com una bona optimista en versió russa, vaig optar per imaginar, d’entrada, el pitjor escenari possible. La part del cap de setmana passat no ocupada amb la feina (els déus benvolents van conspirar perquè treballés bastant) i la visita al cinema a veure l’Iron Lady (una història molt trista de la percepció de la vida que es té quan pateixes de demència senil), la vaig dedicar –sense voler, t’ho juro!– a fer la vida més amarga a una bona part de la meva família més immediata (marit, germana i mare). Per la qual cosa els hauria de demanar perdó. Perquè resulta que no em moro. Diu el metge que no n’hi ha motiu, si no és que tinc un accident. I diu també que les persones que se suïciden perquè pensen que estan malaltes solen tenir analítiques impecables: no és la realitat, sinó la seva angoixa, el que els produeix
la certesa de la fi imminent. La certesa de la fi imminent: déu meu, si tots la tenim, si és, de fet, l’única certesa
que tenim, però no la recordem, ni hi pensem: millor no recordar-la.

I vet aquí un fet curiós: allò que més em va obsessionar durant aquells tres dies va ser la falta d’una llista de
coses per fer urgentment. És clar que tinc plans a llarg termini, però a curt termini, ¿com canviaria la meva vida si em quedessin cinc mesos? Sí, vaig pensar que canviaria a pitjor a mesura que empitjorés el meu estat físic; ara bé, vaig veure clarament que no sabria canviar-la a millor. Seria una pacient dolenta, una malalta insuportable, una càrrega pesada per a tots. Quan ho va saber el metge, però, em va dir que ja veia l’arrel del problema. Vull ser perfecta. Vull fer totes les coses millor del que les sé fer. I es veu que l’organisme se’n ressent. Així que, de moment, no em va fer cap recepta. Em va enviar a casa amb el missatge següent (no amb aquestes paraules exactes, però el posaré entre cometes de totes maneres): “Accepta’t a tu mateixa. Físicament, no et passa res. Accepta’t tal com ets. Accepta’t amb tots els defectes que tinguis,
i et trobaràs millor.”

Per acabar, permet-me que et desitgi, siguis on siguis, molta salut, per tots els dies de la teva vida: salut física, salut mental, un do perfecte, un do preciós.

(Publicat al BONDIA el 8 de febrer del 2012)