La raó pràctica

Últimament, per circumstàncies de la vida, he llegit molt sobre el que va significar el canvi en la concepció del món que va tenir lloc a l’època moderna. Més que res, en el sentit que s’atorgava a la ciència.

Segons Charles Taylor (i Lluís Duch), avui en dia tenim la idea d’un descobriment científicament vàlid que depèn de la seva “utilitat”; depèn del grau fins al qual ens permet “manipular” el món on vivim. Els premoderns, en canvi, es guiaven per altres criteris, criteris de moral i harmonia. Aquestes dues posicions són irreconciliables. Us cito un fragment dels “Arguments filosòfics” de Taylor on parla sobre el tema: “La noció de ciència de la naturalesa, procedent de Plató i especialment d’Aristòtil, oferia explicacions en termes de formes essencials, i a més a més, proposava un ordre d’aquestes formes, l’estructura del qual podia ser entesa teleològicament, en termes d’alguna noció del bé o del que hauria de ser.” Pensem-hi. La ciència no s’ocupava de l’ensinistrament de la natura i totes les coses naturals, sinó que pressuposava que tot l’univers estava fet d’una manera que permetia que totes les coses arribessin a la seva màxima plenitud i riquesa. Així, els homes savis es preguntaven per què les coses són com són i de quina manera els fenòmens arriben a la seva plenitud, determinant què és el bé i com haurien de viure els éssers humans per estar en sintonia amb l’ordre etern de les coses. El gir mecanicista, en canvi, va representar una victòria dels “manetes” sobre els somniadors, una victòria dels beneficis immediats sobre la raó pràctica.

Un pregalileà – diu Taylor – cercava “descobrir el nostre veritable lloc en el cosmos i estar en harmonia amb ell”. Molt hippy, el pregalileà, molt Verd d’Andorra, molt John Lennon, però la veritat és que és difícil, si no impossible, discutir el fet que el veritable coneixement, la veritable comprensió, no necessàriament implica el poder de manipulació: de vegades, exclou la facilitat – o la possibilitat –  de treure beneficis tangibles.

Aquesta vella disputa de la història del pensament és plenament vigent a la teoria i pràctica social. Arran del cicle de conferències sobre la Constitució inaugurat al Consell General el 22 d’abril, que ens convida a redescobrir i repensar la nostra història, se’ns dóna l’oportunitat d’explorar i definir el nostre marc de referències comú. Amb les intervencions d’Antoni Morell i Òscar Ribas Reig, hem vist – malauradament, no hi vaig poder ser present personalment, i em baso en relats dels qui hi eren, però confio que no vaig errada, - que el procés constituent no es va limitar als anys directament anteriors a la Constitució, sinó que es va anar coent, molt lentament, durant gairebé mig segle abans de materialitzar-se; també, que múltiples textos d’ordre constitucional, tot començant pels Pariatges, van precedir el text únic que és, avui, la nostra llei fonamental. La nostra història representa més de 700 anys de continuïtat, de diplomàcia i d’equilibri. I avui, 20 anys després del reconeixement internacional complet del nostre Estat – un dels més vells Estats d’Europa – hem arribat a un moment (potser no pas el primer cop) quan hem d’avaluar, molt detingudament, amb quins criteris s’han de governar les nostres decisions. I tot investigant com és el món que hem heretat, necessitem definir com és i com serà el món que volem que heretin els nostres fills. Hem de decidir si ens volem guiar principalment pels criteris d’utilitat pràctica o pels criteris de la justícia tal i com l’entenem en les nostres conviccions més profundes; i al mateix temps, hem d’intentar – almenys intentar – adequar les nostres lleis i la nostra vida col·lectiva al que creem just i necessari.

(Publicat al BONDIA el 24 d'abril del 2013)