Planificació

Des que tinc consciència de mi mateixa, m’he dedicat a escriure horaris. Devia haver-hi algú, a l’escola o a casa meva, que em va convèncer, en un cert moment, que un horari fix i concret de totes les coses era vital per a una persona responsable. Hores i hores de diumenges tranquils de diferents èpoques de la meva vida van ser dedicades a dibuixar diversos plànings plens de bones intencions, una mena de predecessors dels Excels d’avui en dia. Variaven d’any en any i en uns petits detalls, però grosso modo sempre es tractava de fer el mateix. Preparar la roba de demà i les coses del col·le abans d’anar-me’n a dormir. Anar-me’n a dormir a dos quarts de deu, una hora perfecta per despertar-me fresca per afrontar el nou dia. Aixecar-me a les sis. Fer gimnàstica durant mitja hora. Dutxa freda. Un bon esmorzar. Pentinar-me i vestir-me a poc a poc. Sortir de casa a temps per arribar a l’escola deu minuts abans. Concentrar-me en les classes. Quan s’acabin, no perdre el temps parlant amb les amigues de coses trivials: anar cap a casa, fer un bon berenar i posar-me a fer els deures. Dues hores per fer els deures: no aixecar-me de la cadira fins que no els hagi acabat. Un cop els hagi acabat, practicar el piano durant tres quarts d’hora, sopar, preparar les coses per al dia següent i anar a dormir. Em semblava perfecte. Mai no ho vaig arribar a complir. En la totalitat, mai. Per començar, no m’adormia fins a les onze. Em despertava a un quart de vuit. Després d’una dutxa calenta i ràpida, un esmorzar de pressa i corrent (o un “ja esmorzaré al pati”), em vestia de pressa, sortia de casa corrent... Ah! I res de gimnàstica. I molt poca pràctica de piano.

No em malentengueu prenent-me per un ésser humà indefens incapaç de planificar una hora del seu temps. La meva caòtica vida (sempre he continuat igual) no m’ha impedit acabar carreres universitàries ni complir amb la meva feina. La planificació d’hores concretes en un moment important no em sol presentar un problema. La planificació global, mensual o anyal, orientada a l’assoliment d’objectius, la solc complir religiosament. Allò que sempre, o quasi sempre, m’ha fallat, però, és la senzilla planificació diària i setmanal. Faci el que faci, acostumo a tenir més coses a fer que les que podrien caber, humanament, en un dia i en una setmana. Mai, en tres dècades de planificació constant, he arribat a poder marcar un parell d’hores diàries amb un simple temps lliure que es podria omplir, si fos necessari, amb totes les possibles classes d’imprevistos. Des dels meus anys de primària, cada cop que tinc un imprevist, anul·lo una cosa planificada i preparada, un compromís agafat amb algú o amb mi mateixa (habitualment amb mi mateixa), i em sap molt greu.

Stephen R. Covey, a la bíblia de l’eficiència, anomenada The 7 habits of highly effective people, postula que la gent realment eficient passa la major part del seu temps fent coses que no són urgents, però són importants: les activitats que potencien la seva capacitat de producció, la prevenció de possibles problemes, la construcció i el manteniment de les bones relacions amb altres persones, el reconeixement de les bones oportunitats, la planificació i el descans. Això em recorda allò que em sol dir un bon amic meu, un senyor força gran, cada vegada que em veu: “No treballis tant, que no tindràs temps de fer calés.” Li dono la raó amb un somriure, però a la pràctica –intueixo que com la majoria de vosaltres– segueixo treballant més del que puc, segueixo sense tenir una hora diària dedicada a mi mateixa, només a mi mateixa, i a ningú més. Quan s’acaba el dia, sempre em queden coses incomplertes, coses no materialitzades, coses sense fer.

 

 

Diuen alguns experts que hem d’imaginar que el dia té 25 hores en lloc de 24, i pensar que se’ns ha regalat una nova i preciosa hora que podem omplir de la millor manera possible. Després, hem d’agafar el nostre horari real, el de les 24 hores, i trobar-hi temps per fer les coses que havíem assignat a l’hora regalada. Ara mateix, crec que ho tindria fàcil. Si em regalessin una hora més al dia podria passar-la amb la meva filla, amb el marit, amb els pares, amb un llibre que no és dedicat a l’estudi ni està relacionat amb la meva professió; podria dedicar-me a cuinar, a dibuixar, a parlar per telèfon amb tots aquells amics als quals fa dies que vull trucar; podria pintar la meva casa, ordenar els armaris, anar a mirar les botigues de roba; podria anar a córrer, aprendre a jugar a golf, tornar a tocar la guitarra; però ho tinc clar, no em queda una altra opció viable. Si em regalessin una hora al dia, la dedicaria a allò que he fet des de petita, tossudament i sense èxit, a l’activitat que va menjar una bona part dels diumenges de la meva vida. Ja em conec: amb la mateixa il·lusió de sempre, em dedicaria a la planificació.

(Publicat al BONDIA el 22 de febrer del 2012)

L'Hermitage al Prado

Dilluns vaig anar al Museu del Prado per veure l’exposició "El Hermitage en el Prado". És clar –direu– ets russa, però a part de russos nostàlgics hi havia una multitud de gent d’altres nacionalitats. Tractant-se de l'Hermitage, és natural que no en formin part, majoritàriament, les obres d’artistes procedents de Rússia: més aviat de Ribera i Velázquez, de Renoir i Gauguin. Ara bé, enteneu que es tracta d’una exposició capaç d’ofegar de nostàlgia el més insensible dels russos. No sé ni recordo quines obres de l’Hermitage són veritablement les més representatives, ni estic qualificada per decidir-ho: tanmateix, us puc assegurar que tots i cadascun dels quadres que formen part d’aquesta exposició m’eren familiars. Els mirava i pensava: un espanyol no hi veu el mateix que hi veig jo. Un espanyol hi veurà una sèrie eclèctica d’obres mestres: jo hi veig una harmonia interna, una continuïtat invisible. Si queda algun d’aquells idealistes que vulguin conèixer l’ànima russa, el cor secret dels nens que veien les visites als museus com a visites als únics llocs sagrats permesos, aneu a veure aquesta exposició, l’exposició de les nostres memòries amagades.

Hi ha memòries de les quals no ets conscient, i gairebé t’espanta la seva vívida realitat. Sé que vaig créixer en la presència del Tocador de llaüt de Caravaggio. L’animada conversa dels apòstols sant Pere i sant Pau és el que més conec de tota l’obra del Greco. Recordo haver passat hores pensant des de quin punt de vista la Bebedora d’absenta de Picasso era l’encarnació de la bondat humana (jo, de petita, suposava que tot el que s’exposava als museus era destinat a millorar les nostres ànimes i esperits). Sé que la Caiguda de Haman de Rembrandt té una gamma característica de vermells que el geni holandès utilitzava per reproduir l’ansietat i la tristor. Podria recitar tots aquests quadres, gairebé en ordre, com una pregària d’infància; en conec la llum i la distribució de les figures; no sé si una visita conjunta de tots els meus companys de secundària em podria produir una emoció més forta que ells. Naturalment que són obres de genis; però a part de ser obres valuoses són els meus amics d’infància, són les imatges que em van veure créixer, són les imatges que durant molts anys vaig tenir com a referents de la perfecció.

Tinc una amiga que diu que no té sentit anar a una exposició de l’Hermitatge al Prado si pots anar a Sant Petersburg i veure tot el museu. Potser té raó; però ens és molt més fàcil desplaçar-nos fins a la capital d’Espanya que fins a la diàfana Petropolis, Venècia del Nord de la meva adolescència. A més a més, m’agraden les exposicions petites i mitjanes. La meva memòria més definida i feliç de Sorolla ve de l’exposició del Museu del Tabac de Sant Julià de Lòria (és anterior al record que guardo de Nens a la platja del Prado). Dues obres de Picasso d’una sala del Museu de Belles Arts Puixkin de Moscou em van deixar la impressió més duradora que de tots els museus i quadres del mateix pintor que he arribat a veure més endavant (sobretot en recordo un, dels gimnastes ambulants, una nena i un home, amb artefactes geomètrics, del període blau). No sóc capaç de veure i d’apreciar tot un museu gran en un sol dia (l’última vegada que ho vaig provar en vaig sortir esgotada al cap de set hores i mitja). L’exposició del Museu del Prado –de cent vint obres– és de mida perfecta: ni monstruosament gran, ni massa petita. Sí, fins i tot si esteu a punt de viatjar a les ciutats més boniques de Rússia, fins i tot si penseu que per entendre l’ànima russa cal veure l’art pròpiament rus (que, tot sigui dit, també ha sigut i és importantíssim en la formació de qualsevol persona culta a Rússia), us recomano que la visiteu. La recomano a tots els que voleu saber com som, com érem, en què consistien els nostres somnis d’Europa, del seu passat, del present i del futur.

(Publicat al BONDIA el 15 de febrer del 2012)

Salut

La setmana passada vaig pensar que m’estava morint. No és una cosa del tot estranya en mi, ja que sóc el que sembla que es diu hipocondríaca. La meva única salvació, en els 38 anys que he viscut, ha sigut el perfecte estat de salut. Sento parlar d’un mal d’esquena i en tinc. Em puc provocar refredats passatgers. Allí, però, és on s’acaba l’espectacle, vull dir, de costum. Aquesta vegada ha estat diferent. Va començar per una anàlisi de sang. No me la vaig fer pel vici. Feia dies que em semblava que no em trobava al cent per cent, i el metge va demanar l’analítica per assegurar-se que, de fet, estava bé, físicament. Sospitava que l’estrès era una raó probable de tots els meus malestars, però d’entrada havia de descartar altres causes. Vaig anar a buscar els resultats divendres a la tarda, just al moment perfecte per provocar una preocupació constant de tres dies seguits (tenia hora dimarts). Me les van donar en dos sobres tancats, suposadament perquè no hi fiqués el nas. Naturalment, els vaig obrir de seguida. Asteriscs. Leucòcits baixos i uns cinc asteriscs de més, molts relacionats, també, amb els leucòcits.

Següent pas típic i –ja ho saps– equivocat: la internet. A veure què passa amb una falta de leucòcits en un lloc i un excés a l’altre. Resulta que hi pot passar de tot. Des de dèficit de vitamines fins a malalties mig greus, greus i, naturalment, mortals. Com una bona optimista en versió russa, vaig optar per imaginar, d’entrada, el pitjor escenari possible. La part del cap de setmana passat no ocupada amb la feina (els déus benvolents van conspirar perquè treballés bastant) i la visita al cinema a veure l’Iron Lady (una història molt trista de la percepció de la vida que es té quan pateixes de demència senil), la vaig dedicar –sense voler, t’ho juro!– a fer la vida més amarga a una bona part de la meva família més immediata (marit, germana i mare). Per la qual cosa els hauria de demanar perdó. Perquè resulta que no em moro. Diu el metge que no n’hi ha motiu, si no és que tinc un accident. I diu també que les persones que se suïciden perquè pensen que estan malaltes solen tenir analítiques impecables: no és la realitat, sinó la seva angoixa, el que els produeix
la certesa de la fi imminent. La certesa de la fi imminent: déu meu, si tots la tenim, si és, de fet, l’única certesa
que tenim, però no la recordem, ni hi pensem: millor no recordar-la.

I vet aquí un fet curiós: allò que més em va obsessionar durant aquells tres dies va ser la falta d’una llista de
coses per fer urgentment. És clar que tinc plans a llarg termini, però a curt termini, ¿com canviaria la meva vida si em quedessin cinc mesos? Sí, vaig pensar que canviaria a pitjor a mesura que empitjorés el meu estat físic; ara bé, vaig veure clarament que no sabria canviar-la a millor. Seria una pacient dolenta, una malalta insuportable, una càrrega pesada per a tots. Quan ho va saber el metge, però, em va dir que ja veia l’arrel del problema. Vull ser perfecta. Vull fer totes les coses millor del que les sé fer. I es veu que l’organisme se’n ressent. Així que, de moment, no em va fer cap recepta. Em va enviar a casa amb el missatge següent (no amb aquestes paraules exactes, però el posaré entre cometes de totes maneres): “Accepta’t a tu mateixa. Físicament, no et passa res. Accepta’t tal com ets. Accepta’t amb tots els defectes que tinguis,
i et trobaràs millor.”

Per acabar, permet-me que et desitgi, siguis on siguis, molta salut, per tots els dies de la teva vida: salut física, salut mental, un do perfecte, un do preciós.

(Publicat al BONDIA el 8 de febrer del 2012)

Reduir la velocitat

Ja ha arribat la neu. I gel. Avui al matí, he baixant corrent per les escales, com sempre, i he caigut a l’últim esglaó. Una petita contractura a  l’esquena i un colze esgarrapat. Res que no pugui arreglar la Sabrina, en una sessió d’osteopatia. Després, fins a la parada de l’autobús, ja he caminat amb més compte. Hi he arribat a temps per agafar-lo, igualment. I apa, a treballar. Amb alegria positiva i una mica d’ibuprofèn per acompanyar-lo. Quan estàs rodejada de gel, té més sentit anar a poc a poc. A veure si n’aprenc.

Fixeu-vos, però, que un vianant esbojarrat com una servidora, quan camina pels carrers d’Encamp, sol presentar un perill només per a si mateix. Tot i que l’excusa dolenta de tenir molta pressa pot arribar a costar-li car, sembla físicament improbable que desenvolupi una velocitat suficient per fer mal a algú altre. No seria així si arribés a agafar una moto. O un cotxe. O un patinet. O si anés amb esquís.

I aquí arribem a allò que realment vull dir. Ui, els esquís. La quantitat d’accidents que han tingut lloc últimament a les pistes és preocupant per a tothom, i especialment per a pares i mares dels petits esquiadors. Molts dels meus amics prefereixen l’esquí de muntanya perquè entre els usuaris dels dominis esquiables que practiquen l’esquí alpí, hi ha molts –¿com li’n diria jo?– miracles d’inconsciència. Aquests, els inconscients vull dir, baixen a gran velocitat i, sobretot, sense control. Representen una combinació quasi mortal de falta de pràctica, de coordinació i de sentit. En resum, tenen més perill que... que... en fi , que un principiant agosarat en una pista vermella. La majoria porten una marxa que sembla que hagin esmorzat amb xampany, possiblement barrejat amb vodka. I no és cap comentari xovinista ni xenòfob, perquè la falta de sentit comú elemental pot estar geogràficament distribuïda de qualsevol manera. No és qüesti. de nacionalitat, vaja. És qüestió de falta de seguretat. I no sé quins mitjans es podrien emprar per poder-hi posar remei. ¿Potser hauríem d’instal·lar uns quants radars al costat dels canons de neu que fessin fotos a aquells que baixen massa ràpidament, i multar els infractors que hagin excedit la velocitat adequada?

Patrick Périssé, a la seva carta adreçada a les autoritats, remarca que de moment la majoria dels usuaris que xoquen els uns amb els altres són gent forta i adulta, i solen sortir-ne il·lesos, però no podem esperar que augmenti la quantitat d’accidents mortals. Proposa posar xarxes a mitja pista per obligar a frenar. Penjar cartells explicatius. Portar a terme una campanya de sensibilització. O fer que els pisters frenin aquells que baixen massa ràpidament. I segur que es podrien pensar altres mesures pertinents.

Per conduir, ja se sap que cal treure’s un permís. Per sortir a jugar a un camp de golf cal tenir un handicap, o com es digui el carnet de golfista. Per esquiar, no cal res de l’estil, no cal ni llegir cap llibre obligatori: l’únic que es necessita són el forfet, els esquís i les ganes. No hi ha ni límits de velocitat ni controls d’alcoholèmia, no hi ha ningú ni res que et freni.

Els pares i les mares dels petits esquiadors –de fet, tots els ciutadans– volem que els nens aprenguin a esquiar sense trobar-se mai en una situació de perill. Els monitors i els acompanyants fan una gran feina per assegurar la seva seguretat, però hi ha coses que no es poden prevenir personalment amb cap altre recurs addicional que la bona voluntat. És d’esperar que les autoritats i l’administració dels dominis esquiables intentin elaborar una estratègia que ajudi a fer efectiva la seguretat dels grans i dels petits.

(Publicat al BONDIA l'1 de febrer del 2012)

Coeficient d'optimisme

 ¿Sabeu que hi ha matins d’aquests –per ser del tot clàssics, haurien de ser matins del dilluns, però pot passar qualsevol dia– quan tots els semàfors conspiren per posar-se en vermell just davant nostre? I penses immediatament: “Tinc un mal dia.” Si ho rumies una mica més, entens que el fet de trobar quatre semàfors en vermell no és, en si, dolent. Allò dolent seria que una de les rodes davanteres del teu cotxe sortís disparada i aixafés la pota d’un gos de presa. Allò dolent seria haver discutit amb la parella, tenir mal de queixals i el compte al descobert. Ara que hi penso, tot això tampoc seria tan desesperadament difícil d’arreglar. Es poden imaginar milers de desgràcies més pertinents que una càries combinada amb mal rotllo familiar i falta de diners. Però en tot cas, no t’ha passat res de l’estil. Només són els semàfors. I et tornen boig. Arribes a la reunió amb un retard de dos minuts i una mala bava impressionant.

A Andorra, avui en dia, estem igual. Quan vénen els russos, se sorprenen de la idea que estem en crisi. Per ells, una societat que té mitjans per donar menjar i lloc per viure a tots els seus ciutadans no pot estar en crisi. Una societat on es pot viure dignament –encara que hagis de canviar d’especialitat o aprendre un nou ofi ci– no pot estar en crisi. Això, és clar, ho diuen les persones que vénen d’un país amb un altíssim nivell de crim, problemes socials i pobresa (tot i que individualment poden ser més o menys benestants). Per a ells, el fet d’haver-hi pa per a tots ja és excepcional. Nosaltres, però, sabem que estem en crisi. A Andorra, avui en dia, tots tenim por, fins i tot aquells a qui no ens falta feina. Tots, fi ns i tot aquells qui treballem més de l’habitual, no podem reconèixer que hàgim tingut un any bo. Tenim la sensació que tot de sobte se’ns han començat a posar els semàfors en vermell.

En tot això no hi ha res de nou, però us ho explico perquè acabo de llegir que avui mateix, al Centre de Congressos d’Andorra la Vella, es fa una conferència: Com s’ha de gestionar la il·lusió en temps de canvi. Ja us podeu imaginar que el tema principal no és tant gestionar la il·lusió com gestionar- ne l’absència. Conec el ponent, l’Emili Duró, a través dels vídeos de Youtube, i tinc una gran curiositat per veure’l en viu i en directe. En primer lloc, considero que és un geni de la comèdia amb un màster d’Esade –quan parla té més gràcia que el Polònia, i dir això és dir molt–. Té gràcia, encara que no estiguis d’acord amb les afi rmacions del tipus “el que té una cara de tonto és tonto, i no us ho dic en broma”; i quan hi estàs d’acord (allò que “hem fet del mal humor una professió”, per exemple), en té més. En un dels blocs dels seus fans vaig llegir una descripció seva que establia que “sembla que hagi caigut en una marmita de cocaïna de petit, i el més sorprenent és que la seva vitalitat i energia siguin completament naturals”. Allà mateix explicaven que és una persona amb una història de depressió clínica a la família que ha dedicat la seva vida a la

lluita amb una de les possibles causes de la depressió: la falta d’optimisme.

La il·lusió, o la felicitat, avui en dia és el tresor més cercat. Sí, la il·lusió o la felicitat. Segons les teories més modernes, sembla que aquestes dues coses són dos sinònims del mateix estat anímic. Si tens il·lusió ets feliç: és així, i punt. Si res no et fa il·lusió, estàs acabat. Des d’aquest punt de vista, és essencialment indiferent si la il·lusió que es té és lícita i digna o, al contrari, purament il·legal. Deu haver-hi lladres esplèndidament il·lusionats amb la feina de lladre (tots els hem vist, a les pel·lícules Ocean’s eleven, per exemple, o Qué más puede pasar, What’s the worst that could happen?) i,

per compensar-ho, venedors de salsitxes, desesperadament amargats. Però, per molt que sigui vital el fet de ser una persona legal i decent i correcta,

no podem discutir la importància de veure el futur de la manera més brillant possible, siguis qui siguis. Diu l’Emili Duró que quan la NASA escull

les persones per fer un viatge a l’espai obert un dels factors indispensables que mesura és el coefi cient d’optimisme. Esperem que amb la seva ajuda –i amb el propi esforç– el nostre coeficient d’optimisme pugi, encara que sigui una mica. En fi : la conferència és avui, al Centre de Congressos, oberta a tothom i gratuïta. Si tot va bé, ens hi veurem.

(Publicat al BONDIAel 25 de gener del 2012)

38

Començo el dia amb les cançons del CD “Uh! Oh! No tinc por!” del Club Súper 3, que la meva filla té posat en el cotxe: “Ca-da di-a pot ser una súper aventura, tant si estàs a la ciutat com a la natura...” Portem a la Laura al col·legi, i tornem al pàrquing. Quan el motor es posa en marxa, s’engega, de nou, el CD, i l’apago. Ja tinc 38 anys. És una frase que no té cap sentit. Es tracta d’una edat “a la meitat del camí de la vida”, quan encara no enveges els més joves - ¿o potser és mentida, i no els arribes a envejar mai? – i finalment has deixat de mirar amb cara de sorpresa meravellada els més grans que tu. Ja tens exactament el mateix respecte a la gent de totes les edats. Pot ser una il·lusió, però creus que estàs en peu d’igualtat amb absolutament tothom. A partir d’ara, sempre ho estaràs.

La frase “quan érem joves” ja no provoca, quan la pronuncies, un somriure condescendent als llavis del que t’escolta. Si tot va bé, ja mai arribaràs a ser una persona diferent de la que ets: t’has fet. Tot i que això és discutible. No sé si vau llegir, fa uns dies, a La Vanguardia, l’entrevista amb el cineasta Jonas Mekas, “El problema crea la solució”. Hi diu, doncs: “tinc 89 anys, però sóc jove, perquè encara no he creuat la línia de l’ombra de Joseph Conrad”. La línia de l’ombra de Joseph Conrad – explica - és aquell moment de les nostres vides quan en lloc de viure l’instant (i amb ell, el futur), comencem a mirar enrere. Una persona que mira la vida en lloc de mirar-se el melic no arriba mai a creuar la línia de l’ombra i sempre explicarà les històries que la gent vol sentir. Sens dubte, és un home extraordinari.

Quant a mi, crec que sempre, des que tinc els primers records, m’he dedicat a creuar la maleïda línia de l’ombra, cap endavant i cap enrere, mirant al futur, mirant al passat i tornant a mirar al futur. ¿Cap a on miraré, avui?.. Arribo a casa i em poso “Dance me to the end of love” de Leonard Cohen, del seu concert a Londres, de l’any 2009: “We are both of us beneath our love, both of us above...”  (¿però quan va néixer aquest home, l’any 193...4? Admirable. Tot i que, és clar, ja ho era abans d’entrar a l’edat de la jubilació. Canta una cançó que té 28 anys. Se li veu feliç, segur. Ja ho pot ser: ha arribat a la seva perfecció i no està entrant a la crisi dels 40.)

Trenta-vuit anys. La majoria dels meus amics – com ha sigut quasi tota la vida – són més grans que jo, i m’asseguren, per la seva pròpia experiència, que és una edat meravellosa. Dels dos dies que he conegut d’aquesta edat a la pròpia pell fins avui, hi puc estar d’acord. Un gran nombre de poetes russos han mort a l’edat dels 37, i l’arribar als 38 és una sensació mixta de la celebració d’estar viva i de la trista constatació del fet que en 37 anys d’una vida hi pot caber una obra meravellosa de deu volums. O un petit llibre meravellós de trenta pàgines. Encara visc, i encara no n’he fet cap. Quan era adolescent, el meu pare em prometia que l’edat madura, l’edat adulta, seria molt millor que la universalment sobrevalorada joventut. Ara que hi penso, si jo tenia 14 anys, ell devia tenir precisament la meva edat d’ara: 38. ¿O potser ja érem, els dos, una mica més grans?...

I em pregunto: ¿demà, quan em llevi, de quin costat de la línia de l’ombra em trobaré? ¿Estaré lamentant, eternament, allò que no he arribat a fer amb tots els anys que han passat de la vida?..  Si fins i tot el lluminós Joan Maragall va dir allò de “cada any que el temps m’emporta/ veig una altra esparsa morta/ i perduts els consonants”, a la seva “Oda infinita”, ¿què n’hauria de dir jo del meu camí que tampoc sé com començava, ni sé si encara comença, ni sé com acabarà?.. ¿Faré un repàs per les pàgines dels fets viscuts per intentar-me convèncer que, al cap i a la fi, no m’ha anat pas malament?... ¿O simplement obriré els ulls i viuré la meva vida amb gràcia i amb energia, veient com els problemes creen les seves pròpies solucions, i com els arbres creixen fins i tot a les més inhòspites roques?..  No ho sé: he vist amb els meus propis ulls com la vida de la gent feia voltes inesperades. Però – com diria la Lila del Club Súper 3, la preferida de la meva filla, - no tinc por. No tinc por de res.

 (Publicat al BONDIA l’11 de gener del 2012)

Guru, guru

No vaig al ioga tant com hi hauria d’anar. Si ens posem a pensar-hi, ni m’estic a casa meva tant com m’hi hauria d’estar. I per descomptat, no vaig enlloc tant com hi hauria d’anar. Això, a part de la feina. A la feina, hi vaig bastant. Un dia em clonaré i aniré a tot arreu: a les exposicions, de festa, a esquiar, a reunions de pares i mares, a concerts i conferències, als xiquiparcs i al Consell General. Al ioga, també, hi aniré més sovint. La classe es fa en un entorn perfectament idoni: sala de fusta amb un aroma de cigars en capsa, el so de les campanes de l’església de Sant Julià, terra calent, mantes, coixins i un ambient fabulós... Ara bé, sóc una pèssima alumna, una d’aquelles no ho fan ni bé ni malament, sinó com poden. La Wii de casa meva – un giny amb ganes de comunicar veritats incòmodes als que hi juguen - diu que tinc seixanta-vuit anys (en canvi, el passaport manté que en tinc trenta-set, perquè aprecieu la diferència). Ho vaig comentar a la professora, i em va preguntar: “¿Els tens físicament, o mentalment?” Segons la Wii, físicament: encara no m’he fet un test mental d’edat (si hi surt que tinc cinc anys, em frustro). El cert és que físicament semblo una ruïna d’aquelles boniques i pintoresques que, per això, no deixen de ser ruïnes. Quan he de posar les cames i els braços en un angle de 90º en relació amb la resta del cos estirat (no sé si m’explico), el cos em comença a tremolar de mala manera. Si m’he de convertir – més o menys – en un ou, portant el nas cap als genolls, resulta un ou mig partit en dos, que es desfà amb facilitat. Amb els dits de les mans, no arribo als dits dels peus. No sé ni saltar a peu coix. Si aneu buscant un miracle d’inflexibilitat corporal i mala memòria muscular, sóc jo.

Cada sesssió de ioga kundalini està parcialment dedicada a cantar mantres, frases de sentit profund del qual sóc poc conscient. Aquest exercici de cant, per a una patata que sóc, hauria de representar un agradable descans de l’esforç de convertir-se en un ou imperfecte. Malament rai: cada cop que sento “Om Namó Guru Dev Namó”, se m’oblida el que volia dir “Namó” i no sé què és el “Dev”. Em sembla que “Om” és “Déu”, i la seva presència enmig de paraules que no conec em fa patir com si jo mateixa l’hi hagués perdut. “Guru” es veu que signifi ca “de les fosques, a la llum”. I quan comença la part de “At Gurei Nameh, Jugad Gurei Nameh, Sat Gurei Nameh, Siri Guru Devei Nameh ...”, m’hi perdo com un pop en un garatge. Em sembla que “Nameh” vol dir “saludo”. ¿O no? “¿Saludo l’eterna saviesa?” Ja de per si, em fa respecte saludar-la. La idea de deixar-la de saludar també és lletja. En tot cas, la rigidesa de la meva ment – atrapada en un cos inflexible – impedeix que la saludi còmodament quan no sé si la meva pronunciació permetria distingir si l’estic saludant, si me n’estic acomiadant o si li estic oferint una beguda calenta.

Per acabar de resumir les meves desventures, us he de presentar a Guru Ram Das. Guru Ram Das era un sant sikh del segle XVI. A classe, li dediquem un mantra. Hi cantem que és un Waheguru, un guru molt bo, que segurament ho era. Me l’he buscat per Internet: bon home, pare de tres fi lls algun dels quals li havia sortit rebel. Deia que “el naixement i la casta no signifiquen res, la persona es coneix per les seves obres”, cosa que em sembla admirable. Ara bé, quan començo a cantar “Guru Guru Waheguru, Guru Ram Das”, m’entren les ganes de plorar. La conclusió que sembla lògica a la majoria que em rodegen és que he d’enfortir el meu cor. L’experiment que encara no he portat a terme és intentar cantar “Rei Melcior, Rei Melcior, bon Rei Melcior”, o alguna cosa de l’estil, a casa meva i sense testimonis, a veure si fa el mateix efecte. Això confirmaria la teoria que el destinatari de tots els nostres cants som nosaltres mateixos. O l’emoció de la conversa amb un senyor de barba blanca que habita una dimensió distinta de la nostra.

La part bonica és que sembla que el ioga kundalini efectivament et fa més fort. Potser d’aquí a tres anys arribo a pujar muntanyes que ara veig llunyanes, a passos petits – “Sat-Nam, Sat-Nam, Sat-Nam” – arribant a la cima. Seria un projecte ambiciós, tenint en compte que, de moment, no arribo ni als dits dels peus si no doblego els genolls. Però si trobem temps – si tots trobem temps – tots hauríem de posar-nos reptes improbables, perquè la clau de la felicitat consisteix a aconseguir l’impossible tan sovint com puguis, superant-te a tu mateix. En la tònica d’aquest article i en la tradició del ioga kundalini, a les portes del dia dels Reis Mags quan se suposa que els somnis es fan realitat, permeteu-me que us desitgi que el Sol etern us il·lumini, que l’amor us envolti, i que la pura llum interior us guiï en el vostre camí.

(publicat al BONDIA el 4 de gener del 2012)