“Quan parles amb la gent –deia el meu amic David, un andorrà que viu a Madrid i hi treballa– sembla com si ningú votés PP. Tothom se’n riu o els ignora. Veient els resultats de les eleccions, el barri de Salamanca d’aquí de Madrid deu estar superpoblat de carques amb molt de temps i ganes de votar.” El munt de gent que vota PP normalment no en parla; els del PSOE tenen moltes més ganes de pronunciar-se sobre les seves simpaties; se’ls sent molt més i millor. Ara bé, també és cert que molts espanyols dels que conec –progressistes, republicans i generalment d’esquerres– no han votat. Després de vuit anys dels socialistes, al mig d’una crisi que amenaça d’empitjorar substancialment, ningú esperava seriosament que tornessin a guanyar. Per fer el ridícul, no hi vas. Poca gent es vol apuntar amb els potencials perdedors. I els resultats són els que són. Un munt de gent, per tot el Facebook, demanava ahir –en broma, però amb l’amarga ironia– que Sergio Ramos aixequés Mariano Rajoy per ensenyar-lo “a l’afició pepera”. Fins i tot jo, que no sóc ni gaire radical ni especialment d’esquerres, m’he quedat lleugerament descol·locada amb el triomf absolut de la dreta.
Per una banda, és normal. Si toca retallar ajudes socials, perquè l’estat de les finances és pèssim, l’estrany és que siguis d’esquerres. Quan s’està en crisi, és més fàcil retallar ajudes socials que augmentar impostos. Curiosament, quan es tracta de les prestacions, sempre les imaginem com a assignades a algú altre, aliè i llunyà, que probablement se n’aprofitarà i no s’ho mereix. És com si la desgràcia d’estar sol, vell, malalt o sense feina no ens pogués tocar mai a nosaltres. En canvi, quan toca l’augment dels impostos, sempre hi pensem com si ens estiguessin traient una part vital dels nostres guanys. Encara que hàgim de pagar 30 euros –mentre algú altre n’hagi de pagar 30.000–, pensem que ai!, són meus! La mala fortuna se’ns presenta com una circumstància totalment improbable, mentre que tenim una certesa gairebé absoluta d’arribar a ser rics un dia. Ens podem empobrir en general, però particularment, tot a la inversa. Serem tan rics que automàticament voldrem ser més rics, i per això com menys impostos per als rics, millor.
Ja sé que ho estic simplificant massa, però és una de les poques raons per les quals la gent a Espanya ha votat la
dreta tan unànimement. Aquesta, i la que he mencionat al principi: s’ha apostat al cavall guanyador. Per l’altra banda, a molts països d’Europa i arreu ja fa uns anys que, per assegurar-te uns quants vots, és suficient que et declaris de centredreta o, segons com, la dreta sense el centre; ser de centreesquerra ja és més sospitós.
¿I què és el que té tot això a veure amb el petit país dels Pirineus? Potser no res. Som al costat i ho mirem pensatius. En un microcosmos com el nostre (i amb això vull dir, entre altres coses, que sovint resulta un microcosmos dislèxic) no és fàcil pensar en les categories de dreta i esquerra. Ara bé, el cert és que aquí, com arreu del món, en coses de la política cada dia hi ha menys pluralisme, cada dia hi ha menys equilibri i –sóc conscient que això es pot mirar com un got mig ple i com un got mig buit,de les dues maneres– cada dia hi ha més unitat de direcció, unitat de pensament, unitat d’expectatives. No sé si és bo o dolent, objectivament. En un país com Andorra és un fenomen que em neguiteja. Cada dia hi ha més unitat.
(Publicat al BONDIA el 23 de novembre del 2011)
divendres, 25 de novembre del 2011
dijous, 10 de novembre del 2011
Museu de l'Escalfor
Dissabte passat, la meva filla, de 6 anys, inspirada i més impressionada per la visita al Museu de l’Aigua del que jo veia possible, es va dedicar a muntar museus a casa. Al costat dret del llit dels pares, el Museu del Tacte. Als respatllers de dues cadires, va col·locar els fulls explicatius amb inscripcions: “suau”, “dur”, “rugós” i “llis”. Als seus seients, sota les mantes, hi havia objectes de cada tipus que el visitant del museu havia de tocar i havia d’endevinar, pel seu tacte, de què es tractava exactament. Al costat esquerre del mateix llit dels pares, el Museu de la Plastilina: unes palletes amb flors de plastilina, fruites de plastilina i objectes de cuina de plastilina. Al mig (dins del mateix llit) es trobava el Museu de l’Escalfor, la gràcia principal del qual era ficar-se sota l’edredó i escalfar-se a gust, preferentment abraçada pels altres membres de la família. “La nostra filla”, va dir el pare constatant l’obvi, amb aire festiu, “és andorrana; en quatre metres munta tres museus”.
Tal com us he dit, la inclinació museística ha sortit de la visita al Museu de l’Aigua de la setmana passada. És un museu fet a la seva mida, com ho és també el Museu de l’Electricitat, el Museu Postal o, el meu preferit, el Museu del Perfum, o el munt de jardinets botànics que es poden trobar, per exemple, a Sorteny i a les Pardines d’Encamp. Quan visitem els nostres petits museus, poblats de pantalles amb molta informació i moviment, poc ens adonem de l’efecte beneficiós que poden tenir en els nens. Sovint no en som conscients, però vénen d’un lloc tan minúscul, que ha canviat tant en els últims cent anys –ho vaig tornar a recordar ahir, a la planta -3 del nou edifici del Consell General, mirant els retrats de quatre consellers de l’any 1915, que vaig poder veure gràcies a la cortesia del Senyor Síndic–: no ens oblidem que les persones més importants del nostre poble, fa tot just cent anys, duien una vida de penúries i patiment. Ho podem veure a les seves cares. Podem pensar que eren millors que nosaltres –potser necessitem pensar que eren millors–. Podem pensar –si més no per portar la contrària als desitjos més profunds del nostre ésser col·lectiu– que vivien en un entorn de la més dura desconfiança dels uns envers els altres, el monument més significatiu de la qual seria el cèlebre armari de les sis –ara set– claus. És possible que no hagin sigut ni millors, ni pitjors. Igual que ells, vivim en un lloc on tot es veu, on tot se sap, i on tots depenem els uns dels altres, aprenem els uns dels altres, patim qualsevol desviació de la norma en la nostra interacció molt més que els habitants dels llocs més grans. A més a més, els nostres fills, en la gran part dels casos, vénen d’una impressionant barreja d’antecedents familiars. L’escola i el país han de donar-los la possibilitat, i totes les facilitats, per sentir-se totalment andorrans, per molt que resultin, en les seves arrels, parcialment russos, totalment portuguesos, fidelment catalans o francesos de tota la vida: si no és així, no sabran mai qui són. Això no significa que no vulguin, després, tornar a les arrels, o a la meitat d’elles, tornar als pobles dels seus pares i padrins llunyans, per passejar pels seus ponts, mirar les cases a la vegada desconegudes i properes. Això significa que els hem d’ajudar a estimar el lloc on van néixer o créixer, perquè vénen d’aquí, i els museus –encara que no donin beneficis, encara que a alguns els semblen innecessaris– hi contribueixen fins a un punt important.
Mentre ho estic escrivint, la meva filla munta, just al meu costat, un Museu de l’Aire. També hem portat, entre tots tres, una serp molt llarga de diversos colors al Museu de la Plastilina. És una nena andorrana, i també, segons ella mateixa, “una mica russa, tot i que no m’agrada el te”. A Rússia, fins i tot els nens petits beuen te negre amb molt de sucre. És difícil dir d’on voldríem ésser. Sortosament, no se’ns dóna l’opció d'escollir.
(Publicat al BONDIA el 2 de novembre del 2011)
Tal com us he dit, la inclinació museística ha sortit de la visita al Museu de l’Aigua de la setmana passada. És un museu fet a la seva mida, com ho és també el Museu de l’Electricitat, el Museu Postal o, el meu preferit, el Museu del Perfum, o el munt de jardinets botànics que es poden trobar, per exemple, a Sorteny i a les Pardines d’Encamp. Quan visitem els nostres petits museus, poblats de pantalles amb molta informació i moviment, poc ens adonem de l’efecte beneficiós que poden tenir en els nens. Sovint no en som conscients, però vénen d’un lloc tan minúscul, que ha canviat tant en els últims cent anys –ho vaig tornar a recordar ahir, a la planta -3 del nou edifici del Consell General, mirant els retrats de quatre consellers de l’any 1915, que vaig poder veure gràcies a la cortesia del Senyor Síndic–: no ens oblidem que les persones més importants del nostre poble, fa tot just cent anys, duien una vida de penúries i patiment. Ho podem veure a les seves cares. Podem pensar que eren millors que nosaltres –potser necessitem pensar que eren millors–. Podem pensar –si més no per portar la contrària als desitjos més profunds del nostre ésser col·lectiu– que vivien en un entorn de la més dura desconfiança dels uns envers els altres, el monument més significatiu de la qual seria el cèlebre armari de les sis –ara set– claus. És possible que no hagin sigut ni millors, ni pitjors. Igual que ells, vivim en un lloc on tot es veu, on tot se sap, i on tots depenem els uns dels altres, aprenem els uns dels altres, patim qualsevol desviació de la norma en la nostra interacció molt més que els habitants dels llocs més grans. A més a més, els nostres fills, en la gran part dels casos, vénen d’una impressionant barreja d’antecedents familiars. L’escola i el país han de donar-los la possibilitat, i totes les facilitats, per sentir-se totalment andorrans, per molt que resultin, en les seves arrels, parcialment russos, totalment portuguesos, fidelment catalans o francesos de tota la vida: si no és així, no sabran mai qui són. Això no significa que no vulguin, després, tornar a les arrels, o a la meitat d’elles, tornar als pobles dels seus pares i padrins llunyans, per passejar pels seus ponts, mirar les cases a la vegada desconegudes i properes. Això significa que els hem d’ajudar a estimar el lloc on van néixer o créixer, perquè vénen d’aquí, i els museus –encara que no donin beneficis, encara que a alguns els semblen innecessaris– hi contribueixen fins a un punt important.
Mentre ho estic escrivint, la meva filla munta, just al meu costat, un Museu de l’Aire. També hem portat, entre tots tres, una serp molt llarga de diversos colors al Museu de la Plastilina. És una nena andorrana, i també, segons ella mateixa, “una mica russa, tot i que no m’agrada el te”. A Rússia, fins i tot els nens petits beuen te negre amb molt de sucre. És difícil dir d’on voldríem ésser. Sortosament, no se’ns dóna l’opció d'escollir.
(Publicat al BONDIA el 2 de novembre del 2011)
dimecres, 19 d’octubre del 2011
¿I si m'indigno?
Dissabte passat, a les set de la tarda, uns quants amics meus amb uns quants amics seus i probablement també uns quants totals desconeguts per fer-los companyia es van reunir a la plaça del Poble per indignar-se. La meva absència entre ells, primer projectada i prevista, després profundament dubtada i finalment posada en evidència, ha passat per distintes fases. D’entrada, vaig pensar que no estava indignada amb res. Això, però, fins i tot a mi mateixa ja em sonava malament: no indignar-me. La falta d’indignació, en els temps que corren, indica falta de consciència, acceptació de les injustícies, una ment adormida. Per altra banda, tinc pànic de tota mena de confrontació, la rebel·lió inclosa. Però si no et rebel·les quan toca rebel·lar-te ¿no es tracta, també, d’una mena de confrontació, la més desagradable de totes: la confrontació amb tu mateix? No ho tenia clar.
Vaig mirar les propostes dels indignats per veure si hi estava d’acord: en una part, ho estava. La demanda de la publicació obligatòria del patrimoni dels polítics que juren el càrrec i de la reducció dels càrrecs designats a dit es veien idees prou bones. L’expropiació pública dels pisos que no s’han venut i el traspàs al mercat del lloguer protegit em semblaven més difícils d’implementar, però no del tot desencertats. L’augment del tipus impositiu a les grans fortunes... sí, vaig pensar que també ho signaria, tot i que us he de confessar que en secret tinc una mena de fascinació per un concepte de grans fortunes. Em consumeix la idea que com més diners s’hagin reunit en un sol lloc més s’han de protegir perquè no es dispersin. Tinc desconeixement total dels efectes pràctics de tenir, administrar, guanyar o perdre una gran fortuna. En cap conversa, no sabria distingir entre una persona que té 50 empleats i l’altra que en té 50.000. Les meves possibilitats deconvertir-me en una gran fortuna personalment equivalen al 0,0005% (un percentatge força elevat si em comparem amb tota la població mundial, tot i que insuficient). Però la idea de tocar les grans fortunes em sembla quasi un sacrilegi. Crec que em fascinen els diners quan vénen en quantitats industrials.Els cinc euros no em fascinen. Si són 50, 500 o 5.000 tampoc no hi ha problema. Puc resistir la fascinaciód’uns 50.000, o fins i tot de mig milió, amb una certa dignitat. I a partir dels cinc milions estic perduda. Crec que la majoria dels líders mundials comparteixen la meva dèria. Si no, no estaríem on estem.Naturalment, sóc partidària del transport públic econòmic, ecològic i de qualitat. Quant a la prohibició d’invertir en paradisos fiscals i el control real i efectiu del frau fiscal... no sabria què dir-vos; em fa la impressió que amb aquestes propostes –tenint en compte la nostra reputació internacional – ens estaríem cavant un gran forat amb possibilitats de conversió en fosa. O és això o, abans d’indignar-nos, hauríem de canviar algunes lleis, i sobretot la imatge que projectem de cara al món, radicalment. No voldrem pas que algú, per desconeixement o amb mala intenció, decideixi fer cas dels indignats i prohibeixi als espanyols (per donar-vos un exemple) invertir a Andorra. Hauríem de mostrar-nos, de cara als potencials clients, com a totalment contraris a la més mínima idea d’evasió fiscal. Quant a les altres propostes –la reducció de la despesa militar o el fi nançament governamental de la recerca, per exemple–, hi estava totalment d’acord. La independència del poder judicial i la democràcia interna dels partits tenien tot el sentit del món.
Eren tres quarts de set, era a Escaldes i encara no m’havia decidit si m’indignava o si em deixava d’indignar. Estava mig decidida a anar-hi; però feia una tarda preciosa d’un dissabte de tardor, l’article que esteu llegint s’havia d’escriure i el treball de dret civil III per a la Universitat Oberta de Catalunya encara estava per acabar. Així que vaig arribar a un compromís amb mi mateixa, probablement compartit amb tota una sèrie de ciutadans d’Andorra. Vaig decidir quedar-me a casa meva, continuar fent les coses que havia de fer i, tot i així, indignar-me. No era pas el mateix que fer-ho a la plaça del Poble, i no servia per a res, però reconeixeu-ho, no he sigut l’única. Hi ha alguns que fan política. N’hi ha d’altres –encara menys nombrosos– que pensen que no fan política, però lluiten per la justícia social. N’hi deu haver també alguns que viuen per treure profit tant de la vida com de la societat. La resta, ni en traiem profit ni sortim a les places. Ens quedem a casa: alguns contents, alguns resignats, i els altres, indignats. En solitari.
(Publicat al BONDIA el 19 d'octure del 2011)
Eren tres quarts de set, era a Escaldes i encara no m’havia decidit si m’indignava o si em deixava d’indignar. Estava mig decidida a anar-hi; però feia una tarda preciosa d’un dissabte de tardor, l’article que esteu llegint s’havia d’escriure i el treball de dret civil III per a la Universitat Oberta de Catalunya encara estava per acabar. Així que vaig arribar a un compromís amb mi mateixa, probablement compartit amb tota una sèrie de ciutadans d’Andorra. Vaig decidir quedar-me a casa meva, continuar fent les coses que havia de fer i, tot i així, indignar-me. No era pas el mateix que fer-ho a la plaça del Poble, i no servia per a res, però reconeixeu-ho, no he sigut l’única. Hi ha alguns que fan política. N’hi ha d’altres –encara menys nombrosos– que pensen que no fan política, però lluiten per la justícia social. N’hi deu haver també alguns que viuen per treure profit tant de la vida com de la societat. La resta, ni en traiem profit ni sortim a les places. Ens quedem a casa: alguns contents, alguns resignats, i els altres, indignats. En solitari.
(Publicat al BONDIA el 19 d'octure del 2011)
dimarts, 11 d’octubre del 2011
"We Spain"
Ja m’ho havia dit, mil vegades, en Gabi Fernàndez, però no en feia cas. No solc fer cas de cap mena de veritats. El que em deia, més o menys textualment, és que els personatges que surten a la televisió espanyola són molt més importants per a la grandíssima majoria dels habitants d’Andorra que qualsevol cosa andorrana. Jo no hi estava d’acord, i confesso la total i absoluta derrota de les meves conviccions més profundes. Si haguéssim apostat uns quants milers d’euros pels valors més apreciats de la societat andorrana, ell s’estaria comprant un Ferrari, i jo no sé com se’l pagaria. En tot cas, reconec que fins avui he viscut en una bombolla.
Felicitacions al Comú d’Andorra en general i l’Albert Villaró en particular per organitzar l’actuació de Carlos Latre. No he sentit aplaudiments així a cap lloc de tot Andorra, ni que es tractés d’actuacions d’estrelles de fama mundial. Em vaig arribar a tapar les orelles –les tinc sensibles– tot i que m’arriscava a ferir els sentiments d’aquells que cridaven com bojos al meu costat. Mirava el públic i, com a observadora –us ho juro– imparcial, constatava felicitat i gaudi sincer i pur en totes les cares que podia veure, incloent-hi els membres de la meva família més propera. S’ho passaven tan bé, tan bé, que no puc imaginar un lloc a Andorra on tanta gent es posés tan eufòrica. Tant les paròdies de les cançons del Fari com l’aparició de la duquessa d’Alba i les bromes sobre la pal·lidesa de l’Iniesta, al més pur estil Polònia, van provocar gran entusiasme. La incapacitat d’Aznar i Zapatero de parlar anglès correctament va divertir l’amable públic fins a extrems per a mi incomprensibles. Les imitacions de les estrelles de Sálvame i La noria rebien una gran apreciació. L’espectacle satíric es desenvolupava arran de la idea –ja em direu– de portar Obama a Andorra per salvar Espanya de la bancarrota; quan l’humorista va dir que Andorra “també” estava en bancarrota, el públic reia i aplaudia, sense que li importés en absolut que la fallida d’Espanya fos milers de vegades més hipotètica que el que podem arribar a témer aquí.
Sense cap mena de dubte, Carlos Latre és un bon actor i parodia bé (el meu home, llegint l’esborrany de l’article, em corregeix: “Molt bé”). El que encara no em puc treure del cap, després de l’actuació al Centre de Congressos, no representa cap crítica del seu treball a l’escenari. Només és un pensament que –quina curiositat– coincideix amb el nom del seu espectacle, Yes we Spain (per als qui em vulguin explicar que es tracta de la paròdia del Yes, we can d’Obama: sí, ho he entès, però no parlo d’això). Yes –com diu el seu Mariano Rajoy–, sí. We: una consola de videojocs (i aquí toca riure). Spain: Espanya. Traduït d’un anglès macarrònic: “Sí, som Espanya.” Ja sé que no ho som, jurídicament, però no em deixa de fer nosa la idea que si tot el que diu Carlos Latre ens fa tanta gràcia, això significa que en l’esperit, culturalment, som un equivalent perfecte del públic d’Espanya. No dic que aquesta realitat s’hagi de canviar, potser s’hauria d’ignorar i prou, però és simptomàtic. Les televisions espanyoles han produït els personatges més arrelats a l’imaginari popular –per això és tan agradable veure’ls parodiats–. ¿Quants de vosaltres sabríeu reconèixer el ministre de Defensa francès si l’imités algú, ni que fos el millor humorista del món? ¿Quins locutors de ràdio francesos coneixem? En canvi, la Carme Chacón i Justo Molinero són més coneguts per quasi tots nosaltres que –aquí voldria posar algun nom de casa nostra, però per no ferir sensibilitats sense necessitat, deixem-ho en blanc– qualsevol personatge públic andorrà...
Que algú m’ho discuteixi, si us plau. Us ho agrairé de tot cor si m’arribeu a demostrar que la nostra reacció a l’humor espanyol és una reacció normal dels habitants d’un país veí a una paròdia de personatges universalment coneguts. Em deixaré convèncer. Avui, però, estic pensant, amb estranya tossuderia: doncs ¿Yes we Spain o No we Spain not (o com es digui)?... ¿Per què sabem tant de Torrente i tan poc de... de...? Ostres, no sé ni quin personatge de l’estil posar-hi que no sigui espanyol. Ara bé, si ens ho pensem, Carlos Latre també ha imitat Antoni Martí, durant tres o quatre segons. I ha dit alguna cosa de Caldea, el tabac i el Punt de Trobada. I de part de la comunitat internacional, hi han sortit Juanes i Shakira. I és de cultura general conèixer Pantoja, Julio Iglesias i Sabina. I potser algú més.
Per acabar l’article, us torno a esmentar el meu home, que és andorrà i se l’ha llegit, i insisteix que precisi que no sóc rara, sinó que sóc una russa que no ha vist prou televisió.
(Publicat al BONDIA el 12 d'octubre del 2011)
Felicitacions al Comú d’Andorra en general i l’Albert Villaró en particular per organitzar l’actuació de Carlos Latre. No he sentit aplaudiments així a cap lloc de tot Andorra, ni que es tractés d’actuacions d’estrelles de fama mundial. Em vaig arribar a tapar les orelles –les tinc sensibles– tot i que m’arriscava a ferir els sentiments d’aquells que cridaven com bojos al meu costat. Mirava el públic i, com a observadora –us ho juro– imparcial, constatava felicitat i gaudi sincer i pur en totes les cares que podia veure, incloent-hi els membres de la meva família més propera. S’ho passaven tan bé, tan bé, que no puc imaginar un lloc a Andorra on tanta gent es posés tan eufòrica. Tant les paròdies de les cançons del Fari com l’aparició de la duquessa d’Alba i les bromes sobre la pal·lidesa de l’Iniesta, al més pur estil Polònia, van provocar gran entusiasme. La incapacitat d’Aznar i Zapatero de parlar anglès correctament va divertir l’amable públic fins a extrems per a mi incomprensibles. Les imitacions de les estrelles de Sálvame i La noria rebien una gran apreciació. L’espectacle satíric es desenvolupava arran de la idea –ja em direu– de portar Obama a Andorra per salvar Espanya de la bancarrota; quan l’humorista va dir que Andorra “també” estava en bancarrota, el públic reia i aplaudia, sense que li importés en absolut que la fallida d’Espanya fos milers de vegades més hipotètica que el que podem arribar a témer aquí.
Sense cap mena de dubte, Carlos Latre és un bon actor i parodia bé (el meu home, llegint l’esborrany de l’article, em corregeix: “Molt bé”). El que encara no em puc treure del cap, després de l’actuació al Centre de Congressos, no representa cap crítica del seu treball a l’escenari. Només és un pensament que –quina curiositat– coincideix amb el nom del seu espectacle, Yes we Spain (per als qui em vulguin explicar que es tracta de la paròdia del Yes, we can d’Obama: sí, ho he entès, però no parlo d’això). Yes –com diu el seu Mariano Rajoy–, sí. We: una consola de videojocs (i aquí toca riure). Spain: Espanya. Traduït d’un anglès macarrònic: “Sí, som Espanya.” Ja sé que no ho som, jurídicament, però no em deixa de fer nosa la idea que si tot el que diu Carlos Latre ens fa tanta gràcia, això significa que en l’esperit, culturalment, som un equivalent perfecte del públic d’Espanya. No dic que aquesta realitat s’hagi de canviar, potser s’hauria d’ignorar i prou, però és simptomàtic. Les televisions espanyoles han produït els personatges més arrelats a l’imaginari popular –per això és tan agradable veure’ls parodiats–. ¿Quants de vosaltres sabríeu reconèixer el ministre de Defensa francès si l’imités algú, ni que fos el millor humorista del món? ¿Quins locutors de ràdio francesos coneixem? En canvi, la Carme Chacón i Justo Molinero són més coneguts per quasi tots nosaltres que –aquí voldria posar algun nom de casa nostra, però per no ferir sensibilitats sense necessitat, deixem-ho en blanc– qualsevol personatge públic andorrà...
Que algú m’ho discuteixi, si us plau. Us ho agrairé de tot cor si m’arribeu a demostrar que la nostra reacció a l’humor espanyol és una reacció normal dels habitants d’un país veí a una paròdia de personatges universalment coneguts. Em deixaré convèncer. Avui, però, estic pensant, amb estranya tossuderia: doncs ¿Yes we Spain o No we Spain not (o com es digui)?... ¿Per què sabem tant de Torrente i tan poc de... de...? Ostres, no sé ni quin personatge de l’estil posar-hi que no sigui espanyol. Ara bé, si ens ho pensem, Carlos Latre també ha imitat Antoni Martí, durant tres o quatre segons. I ha dit alguna cosa de Caldea, el tabac i el Punt de Trobada. I de part de la comunitat internacional, hi han sortit Juanes i Shakira. I és de cultura general conèixer Pantoja, Julio Iglesias i Sabina. I potser algú més.
Per acabar l’article, us torno a esmentar el meu home, que és andorrà i se l’ha llegit, i insisteix que precisi que no sóc rara, sinó que sóc una russa que no ha vist prou televisió.
(Publicat al BONDIA el 12 d'octubre del 2011)
dimarts, 27 de setembre del 2011
Cara de minigolf
“Digues la veritat. Digues la veritat. Digues la veritat.” Mai no he conegut res de més difícil. En primer lloc, perquè de vegades no sabem quina és, la veritat. El que acabem dient resulta condicionat per milers d’opinions alienes. Volem quedar bé. Volem que ens estimin. Volem fer una descripció del món que englobi una visió favorable de nosaltres mateixos i que faci quedar bé els nostres éssers propers.
La majoria dels llibres de viatge que tracten d’experiències espirituals combinades amb desplaçament a llarga distància, presenten la realitat simplificada i ensucrada. Elizabeth Gilbert – al seu llibre Menja, resa, estima– aconsegueix parlar-ne sense enganyar-se. Ho trobo genial. Descriu les peculiaritats de la seva gent preferida –el passat ionqui d’en Richard de Texas, que li alegra la vida i l’ajuda a mantenir la salut mental als moments crucials a l’asram de l’Índia, el sentit de l’humor obscè i les ganes d’aprofitar-se de les situacions favorables que té la seva amiga balinesa, la curandera Wayan Nuriyasih, la mala memòria del vell xaman Ketut– sense voler-los deixar més macos del que són, sense voler-los decorar i adornar. Si no us sembla un gran mèrit, us asseguro que ho és: sé de primera mà què significa tenir una col·lecció d’amics excèntrics i no saber-los descriure sense voler-los transformar en el procés. Gilbert se n’abstén: no tan sols perquè els estima tal com són –això ja se suposa, per descomptat–, sinó perquè ensucrats i empolainats no serien tan bons com són en realitat. Ja no serien vius. Ja no serien ells.
No és un llibre del tot perfecte: trobo que tot el que es refereix als desenganys amorosos i depressions de la vida passada d’Elizabeth es podria escurçar quatre o cinc vegades. Però suposo que forma part inseparable del camí recorregut. Amb els llocs, amb les experiències espirituals, amb els sentiments fa exactament el mateix que amb les persones. La corrupció de l’illa paradisíaca de Bali i el seu passat sangonent, les carreteres balineses plenes de motoristes que porten el casc a la mà i van tres, quatre o cinc en cada moto, la desesperació fosca que sent l’autora per la necessitat d’aixecar-se a les quatre de la matinada i cantar un himne espiritual durant una hora i mitja a l’Índia, la nena italiana que li ensenya el dit del cor tot somrient, troben el seu lloc a la narració amb naturalitat.
Sens dubte és un llibre entretingut. N’he tret diverses frases que podria convertir en la meva divisa. Fa una setmana, aquella pregunta tan andorrana que, segons Gilbert, es faria un balinès sobre un estranger desorientat al món –“si no saps on ets i a quin clan pertanys, ¿com pretens trobar l’equilibri?”– va provocar una petita discussió al Facebook. En el fons, tots voldríem ser una “bona nena balinesa: immersa en els rituals, segura de les seves creences, que obeeix les obligacions de la seva cultura”. Però el que millor descriu tant l’autora del llibre com la que escriu aquestes línies és el que en diu el seu amor perdut i sentiment no eradicat fins a la segona meitat del llibre, David. El defineix de la manera següent: ”Tens el contrari d’una cara de pòquer. Tens una cara... de minigolf.” No és que no admiri les cares de pòquer, però crec que la cara de minigolf és una bona cara per fer front al mal temps. Això, i la capacitat de donar les gràcies mentre encara tinguem veu.
Si decidiu llegir Menja, resa, estima, a part d’un viatge per tres països que comencen per la "I" hi trobareu un camí en el qual es troben dimonis que semblen àngels i àngels que semblen dimonis. Només es poden distingir un cop han marxat: si et sents esgarrifat, és que era un dimoni; si et sents alleujat, és que era un àngel. Hi ha parts que us trauran de polleguera, però també riureu molt. Passarà el que passa quan coneixes una noia que combina el talent literari amb una cara de minigolf: hi trobareu, i gaudireu, la transparència dels sentiments.
(Publicat al BONDIA el 28 de setembre del 2009)
dimecres, 21 de setembre del 2011
Llums, càmera, acció
El discurs del cap de Govern, Antoni Martí, transmès dilluns per la televisió andorrana ha aixecat passions, com no podia ser d’una altra manera. D’entrada, veiem l’assumpte de la funció pública. Lògicament, ningú vol que se li rebaixi el sou, però sembla que amb la solució aplicada hi guanyen tots, o la majoria, dels implicats. És més barat per a l’Estat congelar i rebaixar els sous que començar a acomiadar treballadors i pagar indemnitzacions astronòmiques. Els funcionaris hi guanyen la tranquillitat de tenir la feina assegurada.
Hi ha assumptes que necessiten atenció urgent que de moment no s’han abordat: la reorganització del Servei d’Ocupació, la situació de desigualtat entre les escoles laiques i religioses (tant les primeres com les segones són públiques i gratuïtes; ara bé, les escoles religioses avui en dia tenen major llibertat d’acceptar o no acceptar alumnes), la possible introducció d’un impost patrimonial. Hi ha decisions que haurem d’avaluar a mesura que se’n desenvolupi l’aplicació: per exemple, l’abast real de l’“obertura total”, quins sectors s’hi inclouen i quins no, i quines conseqüències tindrà per als petits empresaris andorrans. Altres mesures –com per exemple la d’estendre la cobertura sanitària familiar als estudiants més grans de 25 anys i rebaixar la cotització dels autònoms en alguns casos– són positives, necessàries i urgents. Quant als ànims de “prescindir de tot allò que no sigui essencial o necessari”, probablement haurem de donar feina a una petita plantilla de persones molt ben pagades que decideixin el que és prescindible i el que no ho és.
El nostre és un país que poques vegades ha sabut trobar la frontera entre el que popularment es coneix com a luxe asiàtic i la inversió assenyada. Eva Arasa, a l’article El preu de la dignitat, publicat dilluns a El Periòdic d’Andorra, remarcava que “el que és superflu pot ser simple ostentació, luxe i malbaratament de recursos, o bé pot ser qualitat –qualitat democràtica, qualitat de servei, qualitat d’infraestructures…–i valor afegit”. Suposo, espero, confio que no caurem en un extrem oposat al que repetidament s’ha fet fins ara. Si volem “atreure a casa nostra persones amb un alt poder adquisitiu”, hem de pensar que la casa on els pensem atreure deu ser, o continuar sent, un lloc agradable per viure, un lloc amb millors serveis i millors infraestructures dels que els poden oferir els països veïns. Perquè, si no és per la seguretat, les infraestructures i els serveis que tenim, ¿per què hi voldran venir aquelles “persones amb un alt poder adquisitiu”?... No dic que no pugui haver-hi d’altres raons, dic que aquestes em semblen les raons més lògiques i correctes per les quals la gent podria tenir ganes d’esdevenir resident d’Andorra.
Acabats els cent dies de gràcia, tots estàvem impacients per veure més acció. El temps demostrarà si aconseguim sortir de la crisi: de moment, l’important és que s’hagi proposat una sèrie de mesures que s’adiuen amb el sentit comú. A l’entrevista publicada al BONDIA el 19 de setembre, el síndic general, Vicenç Mateu, deia que “perquè en una societat no hi hagi conflictes cal que tothom s’hi pugui guanyar la vida”. Res és més obvi, res és més cert. Espero que puguem aconseguir-lo. El treball del nou Govern comença. Sort a tots.
(Publicat al BONDIA el 21 de setembre del 2011)
Hi ha assumptes que necessiten atenció urgent que de moment no s’han abordat: la reorganització del Servei d’Ocupació, la situació de desigualtat entre les escoles laiques i religioses (tant les primeres com les segones són públiques i gratuïtes; ara bé, les escoles religioses avui en dia tenen major llibertat d’acceptar o no acceptar alumnes), la possible introducció d’un impost patrimonial. Hi ha decisions que haurem d’avaluar a mesura que se’n desenvolupi l’aplicació: per exemple, l’abast real de l’“obertura total”, quins sectors s’hi inclouen i quins no, i quines conseqüències tindrà per als petits empresaris andorrans. Altres mesures –com per exemple la d’estendre la cobertura sanitària familiar als estudiants més grans de 25 anys i rebaixar la cotització dels autònoms en alguns casos– són positives, necessàries i urgents. Quant als ànims de “prescindir de tot allò que no sigui essencial o necessari”, probablement haurem de donar feina a una petita plantilla de persones molt ben pagades que decideixin el que és prescindible i el que no ho és.
El nostre és un país que poques vegades ha sabut trobar la frontera entre el que popularment es coneix com a luxe asiàtic i la inversió assenyada. Eva Arasa, a l’article El preu de la dignitat, publicat dilluns a El Periòdic d’Andorra, remarcava que “el que és superflu pot ser simple ostentació, luxe i malbaratament de recursos, o bé pot ser qualitat –qualitat democràtica, qualitat de servei, qualitat d’infraestructures…–i valor afegit”. Suposo, espero, confio que no caurem en un extrem oposat al que repetidament s’ha fet fins ara. Si volem “atreure a casa nostra persones amb un alt poder adquisitiu”, hem de pensar que la casa on els pensem atreure deu ser, o continuar sent, un lloc agradable per viure, un lloc amb millors serveis i millors infraestructures dels que els poden oferir els països veïns. Perquè, si no és per la seguretat, les infraestructures i els serveis que tenim, ¿per què hi voldran venir aquelles “persones amb un alt poder adquisitiu”?... No dic que no pugui haver-hi d’altres raons, dic que aquestes em semblen les raons més lògiques i correctes per les quals la gent podria tenir ganes d’esdevenir resident d’Andorra.
Acabats els cent dies de gràcia, tots estàvem impacients per veure més acció. El temps demostrarà si aconseguim sortir de la crisi: de moment, l’important és que s’hagi proposat una sèrie de mesures que s’adiuen amb el sentit comú. A l’entrevista publicada al BONDIA el 19 de setembre, el síndic general, Vicenç Mateu, deia que “perquè en una societat no hi hagi conflictes cal que tothom s’hi pugui guanyar la vida”. Res és més obvi, res és més cert. Espero que puguem aconseguir-lo. El treball del nou Govern comença. Sort a tots.
(Publicat al BONDIA el 21 de setembre del 2011)
dimecres, 7 de setembre del 2011
Quaranta-cinc anys d'amistat
La setmana passada el Néstor, el Jordi i el Manolo celebraven els quaranta-cinc anys d’amistat que els uneixen. El Néstor, el meu sogre, va fer un recull de fotografies d’ells tres, amb les seves famílies, a través d’aquests anys. També va idear un dibuix –geomètric, com sempre– com a portada per al llibre de celebració. “No acostuma a haver-hi amistats que durin tants anys, ¿oi?”, em deia, mostrant-me’l. “¿En vols escriure al BONDIA?” “Sí, si me’n parles. Jo el que conec es podria resumir en dinars, beures i cachondeo.” “I és pura realitat també –riu el sogre–, és pura realitat...” S’emociona. No sap per on començar. “És tan intens que de vegades no saps... Ara m’he quedat així, jo: gelat, fora de joc. I segurament que te’n podria explicar moltes, de coses.”
Es van conèixer fent el servei militar, durant les festes majors de la Seu d’Urgell, i el fet curiós és que les festes de la Seu d’Urgell de fa quaranta-cinc anys es van celebrar exactament en les mateixes dates que les d’aquest agost. Van començar sent tres amics (sis, amb les dones) i després han format una colla. El diumenge, el Néstor, la Trini, el Jordi, l’Amparo, el Manolo i la Tere anaven a dinar tots sis al costat del riu. Bevien aigua del Segre, al costat d’on ara han fet el parc olímpic. Un dia van veure una ovella morta allà on havien begut l’aigua: per la felicitat del somriure que acompanya el record concloc que tots els participants del dinar en qüestió, no obstant la desafortunada ovella, se’n van sortir amb bona salut.
M’és difícil destriar les coses importants de les que no ho són. Tots els records semblen essencials, tant els de Peníscola com els de la Rabassa. Havien anat a la muntanya amb helicòpter. Als Plans, a dinar, els diumenges l’estiu. Parlant d’aquests dinars, recorden també l’altra gent que hi era, com l’Avelino, que en pau descansi, i es posen trists... Quan reprenen la història, descriuen com la majoria dels diumenges venia la tronada i anaven corrent cap a dins de les camionetes per no mullar-se. Hi havia els nens, també: el Néstor i la Trini es van casar l’any 1967 i les altres dues parelles, l’any 1970.
Tant per les festes de Meritxell com per cap d’any sempre han intentat estar junts. Comencen a explicar-me com, abans de casar-se, el Manolo i la Tere sempre venien amb ells a Meritxell. De cop i volta, recorden una altra anècdota, com per al sopar de Cap d’Any de fa molts anys, el Néstor, el Jordi i el Manolo van passar un munt de temps “buscant per Andorra un vi determinat que es deia Monopol”. “Havia de ser el vi aquell, per real decret. El vam trobar a la Margineda, al supermercat. Vinga, ja hem trobat el vi, ja podem fer el Cap d’Any! ¿Tu saps què és, cinc o sis hores buscant un vi?” Després, per fer el mateix sopar, plomaven els pollastres a l’aigua calenta d’Escaldes: “Allà on han fet allò del museu, hi havia els safarejos...”
Hi ha coses de l’existència de les quals dubtem més d’una vegada a la vida. Per això, quan les trobem en la seva forma més pura que mai les admirem i les atresorem com si es tractés d’autèntics miracles. L’amor, el sacrifici, els moments d’una felicitat intensa són únics i són per sempre. I de totes les sorpreses de l’existència, no hi ha res més sagrat que una veritable amistat. “Aquesta amistat –diu el Néstor– ha semblat ser una mena de cometa, un cometa ample que deixa el foc aquell. D’allà han vingut totes les amistats, i van seguint. Quan es fan les festes –encara es fan moltes festes– normalment sempre hi som tots. I si s’ha de deixar de fer un sopar per falta d’un o el que sigui, doncs s’espera que vingui bé a tots. És un història intensa i no intensa. Anàvem a la muntanya, anàvem de vacances junts, i si algú estava malalt, anàvem a la clínica: no es tracta d’estar junts només per passar-ho bé. Tots els problemes que hi pugui haver hagut sempre s’han arreglat perquè hi han hagut els uns i els altres que hi han posat el seu granet de sorra perquè tot s’arregli. Problemes, alegries, sempre intentant solucionar-ho tot amb gràcia, i sobretot respecte per a tots.” Per molts anys d’amistat, senyors: amb moltes alegries i moltes festes. Feliç diada de Meritxell a tots.
(Publicat al BONDIA el 7 de setembre del 2011)
Es van conèixer fent el servei militar, durant les festes majors de la Seu d’Urgell, i el fet curiós és que les festes de la Seu d’Urgell de fa quaranta-cinc anys es van celebrar exactament en les mateixes dates que les d’aquest agost. Van començar sent tres amics (sis, amb les dones) i després han format una colla. El diumenge, el Néstor, la Trini, el Jordi, l’Amparo, el Manolo i la Tere anaven a dinar tots sis al costat del riu. Bevien aigua del Segre, al costat d’on ara han fet el parc olímpic. Un dia van veure una ovella morta allà on havien begut l’aigua: per la felicitat del somriure que acompanya el record concloc que tots els participants del dinar en qüestió, no obstant la desafortunada ovella, se’n van sortir amb bona salut.
M’és difícil destriar les coses importants de les que no ho són. Tots els records semblen essencials, tant els de Peníscola com els de la Rabassa. Havien anat a la muntanya amb helicòpter. Als Plans, a dinar, els diumenges l’estiu. Parlant d’aquests dinars, recorden també l’altra gent que hi era, com l’Avelino, que en pau descansi, i es posen trists... Quan reprenen la història, descriuen com la majoria dels diumenges venia la tronada i anaven corrent cap a dins de les camionetes per no mullar-se. Hi havia els nens, també: el Néstor i la Trini es van casar l’any 1967 i les altres dues parelles, l’any 1970.
Tant per les festes de Meritxell com per cap d’any sempre han intentat estar junts. Comencen a explicar-me com, abans de casar-se, el Manolo i la Tere sempre venien amb ells a Meritxell. De cop i volta, recorden una altra anècdota, com per al sopar de Cap d’Any de fa molts anys, el Néstor, el Jordi i el Manolo van passar un munt de temps “buscant per Andorra un vi determinat que es deia Monopol”. “Havia de ser el vi aquell, per real decret. El vam trobar a la Margineda, al supermercat. Vinga, ja hem trobat el vi, ja podem fer el Cap d’Any! ¿Tu saps què és, cinc o sis hores buscant un vi?” Després, per fer el mateix sopar, plomaven els pollastres a l’aigua calenta d’Escaldes: “Allà on han fet allò del museu, hi havia els safarejos...”
Hi ha coses de l’existència de les quals dubtem més d’una vegada a la vida. Per això, quan les trobem en la seva forma més pura que mai les admirem i les atresorem com si es tractés d’autèntics miracles. L’amor, el sacrifici, els moments d’una felicitat intensa són únics i són per sempre. I de totes les sorpreses de l’existència, no hi ha res més sagrat que una veritable amistat. “Aquesta amistat –diu el Néstor– ha semblat ser una mena de cometa, un cometa ample que deixa el foc aquell. D’allà han vingut totes les amistats, i van seguint. Quan es fan les festes –encara es fan moltes festes– normalment sempre hi som tots. I si s’ha de deixar de fer un sopar per falta d’un o el que sigui, doncs s’espera que vingui bé a tots. És un història intensa i no intensa. Anàvem a la muntanya, anàvem de vacances junts, i si algú estava malalt, anàvem a la clínica: no es tracta d’estar junts només per passar-ho bé. Tots els problemes que hi pugui haver hagut sempre s’han arreglat perquè hi han hagut els uns i els altres que hi han posat el seu granet de sorra perquè tot s’arregli. Problemes, alegries, sempre intentant solucionar-ho tot amb gràcia, i sobretot respecte per a tots.” Per molts anys d’amistat, senyors: amb moltes alegries i moltes festes. Feliç diada de Meritxell a tots.
(Publicat al BONDIA el 7 de setembre del 2011)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
