Els morts, els dolents i els lletjos

“No te’l compris,” va dir la Marta. “El tinc. Te’l deixaré.” I ja me l’ha deixat. Així que he passat uns dies llegint el nou llibre de J.K. Rowling. Quina raó tenia en desaconsellar-me que el comprés. Si arribés a comprar una còpia de La vacant imprevista, ara estaria rumiant si la cremava.

 

I ja t’has indignat. Perquè ets una persona recta i correcta, i segons tu els llibres no es cremen. I a més a més, resulta que un no-se-quí molt savi va dir que “al país on es cremen els llibres, està a poca distància de començar a cremar persones,” i la història ens ensenya que el règim nazi a Alemanya va passar, amb una certa lleugeresa, de la primera part de l'esmentada sentència a la segona. D’acord, d’acord, no cremaré cap llibre, ni bo ni dolent. De tant en tant, però, en tinc ganes.

 

¿Quin és el tipus de llibre que cremaria amb gust? Mirem-ho com una pregunta purament teòrica. Més que res, es tracta dels llibres que ens ensenyen el món sense la més mínima gota d’esperança. Un món on no hi ha bellesa (i ni tan sols es troba a l’estil de l’autor). Una vida que mai no surt dels límits del gris avorriment d’un infern quotidià. On les dones són desesperadament dèbils, els homes són odiosos, els fills menyspreen als pares, i els pares s’ho guanyen a pols. On els conflictes polítics fan sortir el pitjor de les persones, i tothom esclafaria aquell que troba més pobre, més gras, més ximple o més prepotent que un mateix. On l’autor(a) odia als seus personatges, les seves petites manies, els seus estúpids crims, la terra que trepitgen i els valors petitburgesos que defensen tan cegament. On la mort és la única sortida.

 

El poble de Pagford, més enllà de les seves vitrines i les ruïnes de la vella abadia, és un món de cartró poblat per marionetes adormides, marionetes grotesques fornides de grans, addiccions, capes de greix i pensaments malèfics. Cada vegada que el seu creador (la creadora) les desperta, cada vegada que fan una aparició personalitzada al seu teatre d’ombres i sorolls, són moguts per motius fastigosos, trivials, ridículs, cruels o malaltissos. No hi ha ningú que se salvi. El regidor del Consell que s'ha mort a la tercera pàgina del llibre potser havia tingut motius nobles i heroics per viure (salvar els pobres): o potser no. Potser el movia algun impuls amagat i tergiversat. En dues pàgines de text farcit de mal de cap terrible no vam tenir prou temps de conèixer-lo íntimament. Els altres protagonistes (són uns quants) si no fan por fan pena. En cas de trobar-se amb qualsevol personatge de La vacant imprevista en vida real, semblen aconsellables tres tipus de mesures: a) denunciar-lo; b) hospitalitzar-lo; c) clavar-li una puntada. En certs casos, els tres procediments descrits no són mútuament excloents. Tanmateix, dubto que La vacant imprevista sigui tan diferent del cèlebre cicle de llibres infantils de la mateixa autora com consideren els autors d'algunes crítiques recents. La seva manera de descriure el món del mal no ha canviat substancialment (tot i que s'hi ha afegit una bona dosi de renecs). A més a més, trobo que la vida “no-màgica”, “sense Harry Potter” descrita per J.K. Rowling es pot percebre i descriure com la vida vista a través dels ulls d’un(a) adolescent. 

Els únics personatges de “La vacant imprevista” que l’autora no sembla odiar a mort són els adolescents. Els únics que semblen vius, fets de carn i ossos, són els adolescents (i els nois li surten millor que les noies). Sí, també són patètics, estan confosos, no tenen vida, però, a la seva manera, la seva creadora se’ls estima: ja els toca ser patètics i confosos, és l’edat de desitjos mal formats i sexe al cementiri. Si són uns malparlats, si criden, si odien el món, ho fan perquè fan el que els toca. La vacant imprevista s’ha venut com un llibre per a adults. Naturalment, no el podrien vendre com a cap altra cosa: és un llibre ple de violència domèstica i sexual, morts inútils, vides arruïnades, drogoaddicció i llenguatge tabú. Però potser precisament per això, no crec que sigui un llibre especialment atractiu per a un adult. No descriu cap món real: descriu un món fictici, fosc, desesperant. Un món despietat, un món ple d’odi: més que les novel·les de Dickens, em recorda les cançons d’Eminem. És la visió de “la veritat” de la vida especialment atractiva per a un adolescent. Quant a mi, m’entristeix. Sóc vella. Massa vella. M’hi falta la bondat.

(Publicat al BONDIA el 30 de gener del 2013)

Els friquis són de la Lluna

Últimament m’he obsessionat amb les diferències entre homes i dones. No amb els genitals i altres atributs corporals: amb allò que arribem a ser a la vida. Amb el que considerem realment important. Amb el que trobem imprescindible. Potser no es pot dividir per gèneres. Potser som tots iguals. Voldria pensar que sí. Si no, em faig un embolic amb mi mateixa.

Diuen que als nens els agraden les coses, i a les nenes, les persones. Diuen que els homes no escolten i les dones no saben llegir mapes. Que les dones no saben conduir de nit i els homes no saben trobar la mantega a la nevera. Que les nenes volen ser la dona ideal tal com l’imaginen els seus pares (i els nens, suposo que volen ser l’home ideal tal com l’imaginen les seves mares). Que els homes solen ser, a la família, figures indiscutibles d’autoritat. Que el pare és la força i la mare és la tendresa.

Els homes són de Mart, les dones són de Venus. És una teoria tan arrelada que no la puc discutir. I no m’ajuda gens el fet que si hi començo a pensar resulta que no sóc d’enlloc. Sóc atípica. Quan de mi es tracta, l’assignació dels planetes del sistema solar i dels déus romans adequats fracassa estrepitosament. No condueixo ni de dia ni de nit. No sé on para la mantega. No sé comprar. No sé fer dues coses a la vegada. I moltes vegades, més vegades de les que transpira dels meus escrits, sóc insensible als sentiments humans. No sé fer res del que podria fer de mi un “súper home” o una “súper dona”, un ésser perfecte. Tant per ser una dona “com Déu mana” com per ser un home “com Déu mana” em falten competències. Alguna cosa bona dec tenir.

Un dia, a un dels amics que tinc se li va ocórrer enviar-me un test molt simple que consistia en buscar paraules en una sopa de lletres força gran. Les instruccions asseguraven que les primeres tres paraules que hi trobaves retrataven el teu jo interior. Les meves van ser experiència, poder, diners. Vaig continuar buscant paraules, per pura curiositat, només per descobrir que totes les que quedaven eren molt millors: amor, joventut, diversió, amistat. N’hi havia unes quantes. I si la comparava amb altres opcions disponibles, la combinació que m’havia sortit em semblava un autèntic malson.

¿Què és el més important per un ésser humà? Ni els diners, ni el poder. ¿Com puc saber si arribaré a ser la millor versió de mi mateixa? Ho tinc difícil. ¿Aconseguiré convertir les meves obsessions en alguna cosa que millori el món? No ho sé. No sé si sóc el que voldria ser. No sé si sóc prou bona, però sóc el que sóc. Ciutadana i mare, treballadora i amiga, lectora i professora, de Mart, de Venus o de la Lluna, faré el millor que pugui amb el que tinc. ¿Què és, l’important de la vida? L’alegria. La pau. La fe. La fermesa. La sort. El coratge. L’amistat. L'esperança. L’amor.

(Publicat al BONDIA el 23 de gener del 2013)

El parc del Palau de la Joventut

Avui ha caigut una nevada i m’he quedat en blanc. La neu ha usurpat els meus pensaments. No hi ha silenci com el silenci de la neu, “la neu que dorm a l’ombra del camí”. Quan era petita, ja me l’estimava. En realitat, estimava totes les temporades de l’any, tots els seus canvis previsibles. A l’hivern, entre veïns es construïa un tobogan de neu. El fèiem força gran. Per sobre, hi tiràvem aigua calenta perquè es gelés com déu mana. A les places, hi havia tobogans encara més voluminosos, de dos o tres metres d’alçada, fets a escala municipal. Baixàvem dels tobogans de gel asseguts sobre les fustes o trossos de cartró gruixut. També jugàvem al “rei de la muntanya”: aquell qui aconseguia arribar a dalt d’un munt de neu sense que els altres el tiressin cap avall esdevenia el rei de la muntanya per uns segons. Després acabava substituït per l’altre.

L’esquí que fèiem era l’esquí de fons, un esport de poc risc, silenciós i complet. Esquiàvem al parc que començava a prop de casa nostra i s’acabava amb l’edifici d’un gran centre esportiu amb les finestres il·luminades a través de les quals es veien enormes llits elàstics, sempre amb nens saltant, fent acrobàcies a l’aire. Era un parc ple de caderneres, gaigs i altres ocells d’hivern amb uns preciosos noms llatins d’estil Poecile gambeli. La majoria d’aquests arribaven, d’acord amb el calendari popular, a partir del dia 12 de novembre, dia conegut a Rússia com el Sant Zenobi dels Moixons. L’hivern dels Urals era prou ric en ocells, ocells diversos i no tan sols cornelles, coloms i garses. S’hi veien pinsans borroners, de colors llampants, s’hi sentien pica-soques. Cap al mes de desembre venien de la tundra els grans ducs blancs, poderosos caçadors alats que s’alimenten de llebres.

El parc del Palau de la Joventut era una part important de la nostra vida. Aquesta denominació, potser antiga o incorrecta, se m’ha gravat a la memòria: el parc del Palau de la Joventut. A la tardor, hi collíem les últimes flors: n’hi havia diverses. Recordo sobretot les semprevives. Tothom ho feia, l’última setmana abans que els serveis municipals netegessin el sòl per preparar-lo per a l’hivern. Després comença- va a ploure fort, fort, i plovia durant un parell de mesos, fins que no arribava la neu. I quan ja havia caigut la neu, quan s’hi trobava ben instal·lada, hi anàvem amb els nostres trineus: no eren trineus de plàstic com els que veig per Andorra, sinó una mena de banquet de fusta sobre esquís d’alumini. Si busqueu “trineu” a les imatges de Google, el que hi surt com a “Trineu Clip Art” és el meu: l’única diferència és que la part de fusta del trineu de la meva infància estava pintada de vermell i blau cel. Quan corries amb el trineu cap al cim de la muntanya de neu, pesava bastant. També era inestable, i sempre que baixaves, queies: les caigudes formaven part de la diversió. Al pati de casa nostra –un edifici de dotze pisos– els nens grans portaven els petits en trineu a passejar i els perdien cada tres o quatre passos. Els pobres bebès, que guardaven una raonable semblança amb cols (de tanta roba que portaven), s’indignaven quan se’ls perdia. En aquell pati, sempre, tot l’hivern, hi havia dos o tres ninots de neu, clàssics, amb el nas de carrota, ulls de trossets de carbó i una galleda al cap. Déu sap qui els feia.

Ciutat llunyana, ciutat trista, grisa, fosca, com enyoro els teus hiverns! Josep-Sebastià Pons, al poema La neu que s’adorm, parlava de l’hivern així: “El vent geliu me ve a rejovenir. Del vent geliu l’amor naixia.” ¿Quin amor?..

(Publicat al BONDIA el 16 de gener del 2013)

El gran secret de la Cecília Santañes

Tinc davant meu el dibuix que vaig rebre de regal pel Nadal de l’any 2011. A l’herba, al costat d’un arbre, hi ha una lectora curiosa: asseguda, llegeix un atles de color blau. És la vaca Bruna. Encara no s’havia perfilat com el personatge rodó i alegre que protagonitza el llibre editat per AINA un any més tard. La vaca Bruna del 2011 té una taca en forma de cor, ulls més grossos i una mica menys de traça a agafar el llibre, però no hi ha dubte: és ella mateixa, la vaca Bruna, que en arribar a la tercera pàgina del conte canviarà d’arbre, canviarà un atles per un cançoner, però seguirà asseguda en la seva posició preferida, amb la mateixa passió per aprendre coses noves i visitar llocs desconeguts. M’encanten els personatges de la Cecília Santañes. La meva filla diu que voldria ser una dels protagonistes d’un dels propers llibres de la vaca Bruna. Potser ho serà: encara no hi són. Encara s’amaguen al món de la fantasia de la dibuixant. Entenc el desig de la meva filla. El món de la Cecília Santañes és còmode, creïble i ple de secrets feliços. Tothom hi és bo, tot se supera, tots s’ajuden i tot surt bé. Jo, si pogués, també hi viuria. És clar que, fins a un cert punt, ja hi visc: he tingut el privilegi de perfilar la història participant en la construcció de la seqüència dels dibuixos; he pogut explicar-la amb la meva veu. Però no hi aparec, als dibuixos; només aparec a les lletres: sóc el narrador. La narradora. L’Andorra de Cecília Santañes és increïblement bonica. És humana. És acollidora. Al mateix temps, és totalment real; els detalls de la biblioteca de la Casa d’Areny-Plandolit, de la Ruta del Ferro d’Ordino, d’un cotxe vell del Museu de l’Automòbil de la parròquia d’Encamp (i no us dic res més per no revelar-ho tot) són precisos, sòlids, ben treballats. El mossèn Ramon d’AINA s’assembla tant a si mateix que sembla que hagi nascut i envellit dins del conte. En part, és cert: hi ha viscut. A part de ser –com a representant d’AINA– el seu editor, ha inventat els noms dels nens que protagonitzen la història, i és fruit de la seva ploma un pròleg ple d’il·lusió i de fantasia. El gran secret del món de la Cecília Santañes és la bondat. No hi ha ningú que se’n senti exclòs. No hi ha ningú que no s’hi senti estimat. Amb El gran secret de la vaca Bruna (AINA, 2012) només n’hem vist un petit raconet: en realitat, el pobla més gent. Hi ha altres llibres, encara muts: els habiten dragons de colors, gats amb barrets de pallasso i nenes d’ulls enormes i marrons. Hi ha altres projectes, encara latents. Però El gran secret de la vaca Bruna és l’oportunitat perfecta de fer el primer pas en aquest món, si és, per a vosaltres, encara desconegut. El gran secret de la vaca Bruna és un llibre per a nens i nenes. Està escrit en lletra lligada perquè els alumnes de primària puguin practicar la lectura mentre gaudeixen amb les aventures dels personatges. Es pot adquirir a AINA per una donació simbòlica d’un euro; naturalment, la iniciativa de qualsevol que vulgui fer una donació que excedeixi l’euro serà benvinguda. L’AINA, els editors d’El gran secret de la vaca Bruna, són colònies populars de Canillo per a nens i nenes de 6 a 12 anys. El primer punt del seu ideari és fer conèixer i estimar el país. (Publicat al BONDIA el 9 de gener del 2013)

Nit de cap d'any, nit màgica,nit de canvis

2013. I després diem que no som supersticiosos. Jo tinc una amiga que sempre, des de petita, havia dit que el seu número preferit era el 13. Va néixer el 13 de maig, vivia en una casa número 13 i anava a l'escola número 13 (a Rússia soviètica, les escoles no tenien nom sinó que estaven numerades: la meva, era la número 2). Vam créixer juntes, sempre hem mantingut el contacte i puc assegurar-vos que des del meu punt de vista, el número 13 serveix de meravella com a número de la sort: és una empresària d'èxit, extraordinàriament bella (de jove, va guanyar un parell de concursos de bellesa regionals), té dues llicenciatures (sociologia i història de l'art, amb especialització en les joies d'Anglaterra victoriana), està casada amb un milionari – propietari d'una cadena de fàbriques de xocolata–, té tres nenes precioses i viu a Xipre. El meu número de la sort és el 8, em va bé. Però Déu n'hi do, el 13.

Prou de xifres: ens esperen les plantes. La mandràgora és una planta màgica per excel·lència, d'aquelles plantes que només serveixen perquè són màgiques, i prou. És extremadament versàtil. Els grecs, a l'antiguitat, la relacionaven amb Afrodita, i els nois solien portar trossets de mandràgora com a amulet que els portava sort a les conquistes amoroses. A Israel, s'utilitzava per ajudar la concepció (una mica el contrari dels anticonceptius: els conceptius). Per assegurar-te que et quedaries embarassada, prenies una infusió d'arrels de mandràgora abans de fer l'amor. A França –fem un salt temporal– es pensava que la mandràgora era la planta dels elfs: li deien «la mà de la glòria».

És clar que una arrel tan valuosa, amb un caràcter tan fort, no es podia lliurar als humans sense lluita. Les arrels de la mandràgora es dividien en masculines i femenines. Ambdues varietats, però, eren extremadament difícils d'aconseguir: quan sortien de sota terra, cridaven. Però quan un mag se n'apoderava, podia constatar que havia valgut la pena. Per als pagesos alemanys, les arrels de mandràgora representaven els déus de la llar. A l'arrel, se li posaven uns ulls fets de blat, i se la tractava com si fos un ésser viu, un petit ésser humà: la banyaven, la vestien, la tapaven per dormir. Després, se li consultava quan s'havia de prendre una decisió especialment pertinent. L'arrel de la mandràgora podia conferir a aquell qui la posseeix un immens poder, amb una sola condició: no et podies separar d'ella, ni de nit, ni de dia. S'havia de guardar l'homenet de mandràgora en un lloc secret, lluny de les mirades alienes, i durant els àpats, posar-lo al cap de taula i alimentar-lo bé. Així, s'asseguraria no tan sols una alta posició a la societat i una protecció de les forces del mal, sinó també la salut per a tots els membres de la família. Hi havia una creença que la mandràgora ajudava a protegir-se de les armes blanques, a trobar tresors enterrats i a predir el futur. Les bruixes l'utilitzaven com a un dels components més importants de la unció amb la qual s'havien de cobrir de cap a peus per poder volar.

Avui és la nit de Cap d'Any, nit màgica, nit de canvis. I per assegurar-nos que ens acompanyi la sort, no cal utilitzar cap planta associada amb la bruixeria. No cal banyar-la en vi negre cada dissabte, vestir-la amb roba nova cada mes lunar. Però ¿què cal fer? Ai, qui ho sap. Però tot temps de canvis és un temps quan brota la imaginació i creix l'esperança. Sort, amics. I que al 2013 us acompanyin, com sempre i com mai, la salut, la riquesa i l'amor.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 31 de desembre del 2012).

Il·lustració: Jordi Casamajor.

La mida no importa, el món és petit

(Ponència a la 4a edició del TEDxAndorra la Vella)

Com més es desenvolupen les noves tecnologies, més petit es fa el món, i més es distorsionen les distàncies. Pensem-hi. Per molta i molta gent que viu al centre d’Andorra la Vella, Barcelona és percebuda com a situada “més a prop” que el cim del pic de la Font Blanca. El que ha anat a Nova York i ha tornat, no té la sensació de cobrir una distància tan llarga com aquell que ha participat en l’Ultra Trail d’Andorra i l’ha acabat. Les úniques distàncies que percebem correctament són les que hem cobert a peu. Tot i així, hem de reconèixer que vivim en un món obsessionat amb les mides.

Vaig néixer al país més gran del món. Us ho dic i n’estic orgullosa. I que consti que sóc plenament conscient del perquè de la seva grandària. És tan gran perquè en un moment donat uns senyors molt espavilats i militarment potents se les van enginyar per conquerir uns territoris enormes. Si haguessin sigut menys despietats amb els pobles nadius de les terres que suposadament no eren de ningú, no es tractaria, avui, del país més gran del món. Hi hauria més països allà on ara només n’hi ha un. Gran. 

Sí, com qualsevol persona nascuda al país més gran del món, he crescut amb la idea que la mida sí que importa. Que la mida és una de les coses més importants que hi ha. Si ets GRAN, ets bo. Quan érem petits, a la coral cantàvem una cançó que deia: “El meu país és ample, té molts boscos, camps i rius.” La paraula gran s’associa amb la bondat. Dels bons escriptors se’n diu GRANS escriptors. El teatre més important de l’òpera i el ballet a Rússia és el Gran Teatre, el Bolshoi (és la paraula que significa gran). El diccionari de la llengua catalana (oh!, perdoneu: el Gran diccionari de la llengua catalana) defineix la grandesa com l’elevació moral, la dignitat, l’acció pròpia d’homes que excel·leixen en força i en riquesa.

Com qualsevol persona nascuda al país més gran del món, he crescut amb la curiositat i tendresa per les coses petites. “Allà, darrere de les muntanyes, darrere dels boscos, hi ha un país petit”, deia l’altra cançó popular de la meva infància. “País petit, ¿qui m’explicarà on és? País petit, on l’ànima s’omple de llum, on sempre és primavera.” Un país petit, on m’espera la felicitat. Com hi somniava jo, amb aquell país que és petit, on ningú és tan pobre que es mor de gana, on l’opulència no és cruel amb la misèria, on tothom es coneix pel seu nom, tothom és important i conegut i ningú passa desapercebut. On les coses estan fetes a la mida de les persones, i és més fàcil tenir cura d’elles. A la presentació d’aquesta ponència –si la llegiu a la web– us deia que qualsevol pàtria se somnia completa, encara que sigui molt gran. Però la pàtria petita que és petita se somnia en tota la seva completesa, completa sense trampes. I penses: És el meu país, i el conec tot.

La mida importa. És clar que és bo, ser gran. Té avantatges... i té inconvenients. Quan un país és gran, és més probable que esdevingui ingovernable. És més difícil tenir-lo sota control. És clar que és bo, ser petit. Si en un dia vénen deu mil turistes, ja estem contents. Les lleis es fan tenint en compte els requeriments del territori, i per això és fàcil que el país es converteixi en un laboratori perfecte per a la ciència social i educacional, i fins i tot empresarial. Abans hem dit que les úniques distàncies que percebem en la seva realitat són les que es poden cobrir a peu. I per a un caminant, per a un vianant, un excursionista, un aventurer, Andorra és un país de mida perfecta. La pots recórrer de dalt a baix, i somniar-la completa, talment com somniava la seva petita pàtria el gran poeta de la terra del Vallès. El fet que un país de territori petit i població petita tingui estructures d’Estat, com els grans, també té avantatges i inconvenients. L’inconvenient principal és la dificultat d’atreure les millors ments i les millors mans a la nostra terra. Tradicionalment, la política d’ocupació ha facilitat la immigració de la força de treball poc qualifi cada; els treballadors qualifi cats, en canvi, emigren. Un lloc petit, protegit per les muntanyes, ha d’anar molt amb compte per no esdevenir el refugi de la mediocritat. I per no ser-ho, per obrir-nos al món –últimament es parla molt d’obrir-nos al món– hem de pensar en clau altruista més que en clau de guanys financers. Hem d’intentar remodelar el nostre petit país perquè sigui més amable, més còmode per a aquell qui hi viu i aquell qui el visita, encara que tot això no ens aporti guanys immediats. Sense gastar ni guanyar grans quantitats de diners, hem d’intentar reinventar-nos a nosaltres mateixos per arribar a ser... nosaltres. Hem de sobreviure al temps de la crisi intentant que la gent que ens vingui a visitar vulgui tornar a veure’ns. L’avantatge d’un país tan petit com el nostre és que la contribució de cada persona que s’hi fa es nota i és important. Una cafeteria, un restaurant, una perruqueria, una botiga que ofereix un bon servei s’arriba a conèixer de seguida. Cent cinquanta persones que es reuneixen al mateix lloc són multitud. Però no és fàcil assegurar la innovació, la competència, el progrés en un lloc on molts negocis estan a les mans dels monopolis i un empresari petit ha de lluitar per la seva supervivència.

La mida importa, i l’hem de tenir en compte. Si arribem a explorar el potencial del nostre país per a l’organització d’esdeveniments internacionals, tant culturals com esportius, hem de parar atenció a la intrínseca necessitat d’especialització d’aquests esdeveniments. No tenim territori ni mitjans per ser la seu dels nous Jocs Olímpics o de grans festivals teatrals o cinematogràfics. No tenim grans estadis, museus, universitats o biblioteques, ni tenim enormes cinemes o teatres d’òpera i ballet. Els nostres escriptors, compositors, pedagogs, polítics, artistes, artesans, dissenyadors, enginyers, astrònoms, editors, arquitectes, no tenen reconeixement mundial comparable amb el que tenen els representants de les mateixes branques de l’activitat humana procedents dels països del nostre entorn. Som petits, i per això hem d’intentar ser singulars. Ser nosaltres mateixos. Ni Suïssa, ni Espanya, ni Rússia en miniatura. Andorra, que s’expliqui a si mateixa, que es conegui i es faci conèixer al món, sense por, sense ressentiment, sense secrets, en la seva bondat, en la seva lletjor, en la seva història present i passada.

La nostra relació amb els visitants històricament s’ha modelat com una relació comercial: la presència dels visitants que no compren, o que no compren gaire, ens és més aviat estranya. Per normalitzar la nostra relació amb l’entorn, potser s’hauria de pensar a fer sentir còmodes les persones que no gastaran més de 30 euros al dia. A les persones que no vénen a comprar, sinó que vénen a veure’ns, a gaudir de la natura, a ser espectadors d’un esdeveniment esportiu o una actuació d’un dels esbarts, a participar en una festa popular, a visitar una biblioteca o un museu especialitzat, a intercanviar experiències educatives amb les escoles. No ens podem limitar a vendre joies i rellotges a aquells qui vénen a ingressar diners. Som un país comercial, i trobo que això està molt bé, però no podem limitar-nos a ser un país exclusivament comercial. Un país gran no pot fer-ho... però tampoc hauria de fer-ho un país petit.

La mida importa. Ho sabia Aristòtil quan deia que una polis ideal hauria de poder-se veure en la seva totalitat des del cim d’una muntanya, i que tothom hi hauria de poder conèixer el caràcter dels altres. La mida importa perquè com més petit el nostre país, més solidaris esdevenim amb aquells que viuen al nostre costat. Però de cara al món, on les distàncies cada vegada semblen més curtes, on la informació viatja d’un extrem de la terra a l’altre en un instant, ja no podem amagar-nos darrere de les fronteres, darrere de l’avantatge competitiu creat per les lleis restrictives i antiinnovadores; no podem optar a tenir una situació privilegiada a causa de la nostra situació geogràfica. Les distàncies s’han escurçat. El món, antany tan gran, s’ha fet petit, i estem oberts a tots els vents. És un moment difícil, crític; és un moment interessant. I si som honestos amb el món i honestos amb nosaltres mateixos..., sabrem crear un món millor per a tots, països petits i països grans.

(Publicat al BONDIA el 13 de desembre del 2012)

Cap de carbassa

Per a mi, la carbassa s'associa més que res amb temes culinaris. Amb aquell porc magistralment descrit per Pere Quart que s'amoïna: «Ja tothom parla de Sant Martí!» i es fa, la mil·lèsima vegada, aquella promesa infundada de «poques segones, gens de carbassa/i les cent passes cada matí». El meu home que, ja des de fa uns anys, representa, en comparació amb mi, un esquelet, fa unes cremes de carbassa boníssimes. No pot engreixar-se, per raons de salut, i m'alimenta a mi. En Sergi Mas ja em deia, ahir, que si em vull aprimar, em va bé tenir molta feina. «¿Però qui t'ha dit, Sergi, que em vulgui aprimar?» «Ningú... ningú... però si et vols aprimar...» Quan els bons amics que et volen el bé comencen a dir-ho, malament. O potser em burxa sense raó aparent. En tot cas, malgrat que fa anys que vacil·lo al llindar del sobrepès, no sóc la única que pensa en el menjar cada cop que es parli de les carbasses. Hi ha una gran diversitat de plats elaborats a base de carbassa: risotto de carbassa, bunyols, flans, pastissos, coques, galetes, cabell d'àngel... Diuen que fins i tot l'expressió «donar carbassa» ve del fet que a l'antiguitat, quan es volia refusar a un pretendent, el convidaven a casa a dinar i li donaven carbasses per menjar. Així la bona gent ja s'estalviava la conversa i els problemes que podia suposar la comunicació verbal de males notícies de tal magnitud. Recordo tota una colla de senyors de mitjana edat cantar, a la Biblioteca Nacional d'Andorra (després d'una conferència del Sr. Pere Canturri) una cançó que deia: «Ai Josep, ¿per què estàs trist?/ Alguna t'ha passat», i continuava amb la suposició de que li havien «dat carbassa», amb lo qual l'afectat responia: «Carbassa me n'ha dat,/ l'he presa ben volent:/ més val menjar carbassa/ que tractar amb mala gent». Què més li quedava dir al pobre. Es veu que els grecs antics consideraven que menjar carbassa calma el desig, així que a part de la seva funció simbòlica, l'àpat tenia un puntet pràctic.

I si no és el menjar, és el beure. Tot i que la carbassa assecada i buidada es pot fer servir per diversos usos – m'ha sorprès molt descobrir que a l'Índia els sitars es feien amb una carbassa – l'ús que ens ve a la ment d'entrada no és aquest, ni el de la carbassa oliera o carbassa de nedar, sinó el de la carbassa de vi, vinatera, vinera. 

De les coses rares i excel•lents se'n diu que no es poden beure en carbassa. Una de les maneres d'indicar que dues persones són inseparables és dir que són tap i carbassa. Tot i així, se'n poden trobar usos molt més exòtic: per voluntat de Charles Perrault i una fada madrina, una carbassa es va transformar de forma màgica en la carrossa de Ventafocs, la més magnífica de tot el reialme.

I no ens oblidem de la seva presència important a la vida dels monstres: ¿quina mare pot oblidar-se dels monstres, ni que fos per Nadal, a l'època del domini de les nines Monster High?... La presència quasi constant de la nit de Tots Sants a la nostra vida imaginativa ens fa associar les carbasses buidades (amb o sense espelma o altra font de llum a dins) amb la presència de bruixes, espectres, fantasmes i esquelets. A la meitat fosca de l'any, que tot just acaba de començar, les carbasses somrients que fan llum arriben just abans dels arbres decorats, ninots de neu i el miracle del naixement del nen diví. I punt. I ja acabo. Ja sabeu (i jo també, un dia hauria d'adonar-me'n): «Qui es pensa saber massa, té el cap de carabassa».

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 17 de desembre del 2012)

Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor.