dimarts, 19 de novembre del 2013

Cafè, copa i caliquenyo


Des de dissabte passat, cada vegada que truquen els padrins, la nostra filla de 8 anys agafa el telèfon amb les paraules: “Aquí Radio Andorra.” I continua –en castellà, per preservar l’ambient–: “Estáis escuchando el vuestro programa favorito ‘Café, copa y caliqueño’.” La realitat històrica d’aquesta frase és més aviat relativa: apostaria que Radio Andorra mai no havia emès un programa que es digués Cafè, copa i caliquenyo (o Cafè, copa i carquinyoli, com la Laura el bateja de tant en tant, per amor als carquinyolis i a la diversitat). Ara bé, la realitat de la nostra família és que divendres de la setmana passada vam veure Un any de la nostra vida al teatre de Les Fontetes de La Massana. Des d’aleshores, de tant en tant viatgem 70 anys enrere: a l’any 1943.

Durant les dues hores i escaig que va durar l’obra (es va acabar quasi a mitjanit), la Laura va seguir l’espectacle amb atenció singular. Li van agradar les ombres que feia a la paret la silueta del mossèn Manel (representat per Joan Sans) quan feia la prèdica, els intents dels personatges de desxifrar els missatges secrets (té un record que li fa molta gràcia, de les “bledes gustoses” que amagava un dels codis) i el fet que al final de l’obra hi aparegués, al sostre, la corda del penjat. Li va fer gràcia trobar-hi el Sisquet de Cal Sinquede (en realitat, Xavi Fernández, que hi vam veure com a Ton): explica que el Sisquet de Cal Sinquede s’ha tallat la barba perquè ningú el reconegués a l’obra, però ella, és clar, el va reconèixer. Opina que la Paquita (representada per Emma Laurent) és una bona dona, tot i que sempre es queixa i és una pesada, i que Maria Alaminos (Mlle. Laia) sembla una francesa portada de França especialment per a l’espectacle.

No vull que us quedi la impressió que recomano Un any de la nostra vida com a espectacle especialment apte per a nens de 8 anys. No està pensat per a nens, tot i que (a causa de l’absència de contingut sexualment explícit i/o violència en viu i en directe) no crec que els faci cap mal. És un espectacle per a la gent que vol reflexionar sobre la història d’aquest petit paradís entre mun- tanyes que tenim el plaer d’habitar, on els papers estan distribuïts d’una manera que molts espectadors veuran com a “justa i necessària”: el refugiat republicà és el bo, el polític local estret de mires és el dolent, la forastera misteriosa és seductora, l’home de la fonda és un aprofitat (però té bon cor) i la veïna és una xafardera. I els nens de Sant Julià que saludaven el copríncep Iglesias i Navarri amb el gest franquista no l’haurien d’haver fet (tot i que, és clar, quan tens el sistema educatiu d’un altre país instal·lat dins del teu, no és d’estranyar que els nens del poble facin el que els manen els mestres estrangers).

L’univers de Martí Llimois (que té un pseudònim fantàstic) no admet cap escala de grisos. No us prometo que us digui la veritat sobre com era, o com és, Andorra. Tanmateix –ens deia un personatge de Primera història d’Esther, de Salvador Espriu–, “penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum”. Sí, trobareu engrunes de llum als trossos del mirall de la història recompost per Martí Llimois. Però a més a més, crec que no importa si la motivació de l’espectador per veure l’obra es deu a la llum perduda o a les ombres terrorífiques. L’essencial és que es tracta del primer intent d’escriure una obra de teatre basada en la història andorrana del segle XX, un intent més que lloable. Si l’obra es torna a representar (i no en tinc cap dubte) i no l’heu vist encara, aneu-la a veure: us farà pensar. I us inspirarà per descobrir més coses sobre la història de les nostres muntanyes: car un home que ignora els fets que van esdevenir abans del seu naixement (com deia Ciceró, si mal no recordo) restarà, per sempre, un nen.

Per acabar, una petita reflexió. Crec –tot i que no ho sé del cert–que la productora no ha pogut recuperar la totalitat de les seves despeses. Ho dic mirant la web de l’espectacle, que reflecteix les aportacions recollides: tot i que hi ha col·laborat molta gent, podria haver-n’hi més. Si sou aquestes persones que volien ajudar Produccions K-das-Q a sufragar les despeses d’escenografia, el vestuari i les llums, però no heu pogut trobar, fins ara, el moment adequat de posar-vos-hi, recordeu que la companyia productora (Produccions K-das-Q) té comptes oberts a Crèdit Andorrà i MoraBanc: encara teniu l’oportunitat de convertir-vos en el seu mecenes fent-hi un ingrés i indicant-hi el vostre nom. 

(Publicat al BONDIA el 20 de novembre de 2013)

dimecres, 13 de novembre del 2013

Com si fos dia de Reis


Baixo pel mig de l’avinguda Carlemany, un dia qualsevol. Estic casada amb un home que celebra el fet de poder passejar pel mig de l’avinguda Carlemany amb el mateix entusiasme amb el qual recull caramels de terra el dia de Reis. Crec que allò de passejar pel mig de l’avinguda Carlemany també el fa sentir com si qualsevol dia fos dia de Reis. I si es pogués passejar pel mig de l’avinguda Meritxell també, ja seria un dia de Reis gairebé complet. Òbviament, faltarien les carrosses, els Reis i aquells caramels que tiren, però res no t’impediria imaginar que en qualsevol moment poden estar a punt d’arribar. Així, quan el cap de setmana anem a fer una copeta de vi blanc a Cal Forest, seiem a la terrassa del carrer i em comenta: “¿Veus com hi ha penya? Ja t’ho deia jo que hi passa molta gent.”

Però avui no és pas diumenge, és més aviat dimarts, o potser dimecres, el meu home està treballant, la filla és al col·le, i jo, en el meu trajecte d’una classe a l’altra, “de la feina i cap a la feina”, sóc l’única persona que baixa pel mig de l’avinguda Carlemany malgrat el fet que a les voravies, al costat de les botigues, sí que hi ha gent. Cada minut o dos, miro al meu voltant un xic nerviosament, mig esperant que un cotxe, un taxi o un autobús apareixerà sense avisar i esclafarà aquesta vianant solitària del mig de l’avinguda. Els altres vianants, els de les voravies, probablement turistes, també em miren amb una lleugera preocupació: ¿segur que no actua en contra de les normes, algunes normes que no apareixen escrites?


Potser m’equivoco. Potser exagero, i la gent ja entén que un carrer de vianants és el que és: encara que no n’hi hagi, de vianants. Però si tinc raó, penso que aquesta situació s’hauria de poder solucionar. Jo hi obriria accés als artistes, els dies de cada dia. Ja ho sé que els dies de màxima afluència dels turistes no hi cabran: però els dies d’afluència moderada, hi podrien vendre els seus quadres, dibuixar retrats. Jo en faria una mena de Rambles, amb una mica de música, acròbates de carrer i estàtues vivents. També hi podrien ser els venedors de flors, els antiquaris i les associacions voluntàries. O hi posaria exposicions de fotografies o d’escultures: allà, al mig del carrer.

Sóc partidària de carrers de vianants: i tant que en sóc partidària. I no em preocupa que no estiguin plens de turistes un dia de cada dia a les onze del matí. No és això... però tinc la sensació que s’hauria d’omplir aquest buit del centre. Si no, mentre quedi lloc a les voravies, la gent no passarà pel mig. Jo sí: però jo també tinc el costum d’anar pel mig de la carretera quan baixo de Vila d’Encamp, mirant els camps verds i escoltant el soroll monòton de les esquelles de les vaques. És molt bonic, aquell soroll que fan. 


(Publicat al BONDIA el 13 de novembre de 2013)

dimecres, 30 d’octubre del 2013

Hiperrealisme al Museu del Tabac

Encara tenim temps d’anar-hi: l’exposició s’ha prolongat fins al dia 30 de novembre. Ja ho saps que, entre les meves obsessions, el Museu del Tabac té un paper –si potser no central– important. M’agrada l’edifici, la seva arquitectura, la mera idea de convertir una fàbrica en una llegenda; tinc una nostàlgica tendresa per l’exposició permanent, amb els seus finestrons que s’obren i es tanquen i els calaixets amb les essències secretes per afegir a tipus distints de tabacs. Gairebé mai hi he anat per les inauguracions o els esdeveniments organitzats per a gran afluència de públic, però he passat hores i hores en les exposicions temporals, i crec que encara no me n’he perdut cap. Ara bé, explicar que les exposicions temporals del Museu del Tabac sempre han tingut el més gran nivell professional de muntatge i preparació seria dir-te coses que ja fa anys que són òbvies per a tothom. Millor t’explico el que hi he vist aquesta vegada.

Tinc ganes de tornar-hi per veure les prunes d’Antonio Castelló Avilleira. Les fruites que pinta enganyen: semblen fruites normals, però en realitat han sortit d’un conte de fades mig dolç mig macabre. Pots passar una bona estona intentant descobrir què els passa, tot sense èxit aparent. Semblen una còpia fidel (tot i que gegantesca) de prunes reals de colors saludables, però a mi no m’enganyen, el cor i els ulls em diuen en uníson que no es pot tractar de prunes de veritat. No és tan sols el fet que tenen la mida de síndries gegants (com quatre caps humans o un gran globus terraqüi de l’aula de geografia): els seus colors s’han modificat lleugerament, s’han intensificat. Així es veu el món quan et recuperes d’una malaltia –no ha de ser necessàriament una malaltia molt seriosa, però ha de significar el retorn a la normalitat– o bé quan surts d’un estat constant d’estrès insuportable, i el món canvia la seva dimensió.

També voldria tornar a veure els llibres de Paul Beliveau: els lloms dels llibres, llibres vells, llegits amb cura o sense cura. I el món lluminós, enlluernador de Pedro Campos, ple del mateix amor per les coses que l’envolten que predicava Andy Warhol: la profunditat arquitectònica dels pots de caramels al Jelly Bean Delight, els cossos suggeridors de les llaunes de Coca-Cola a a Hot Day. I la rossa enorme de Simon Hennessey, tan famós per la traça que té pintant els ulls humans i els reflexos de les ciutats en les ulleres de sol que portem. I els setrills de bars de carretera de David Finnigan. Tot en XXL.

Sí, sóc l’antípoda d’aquell ciutadà indignat amb els cavalls de Balmaseda que amb tant humor descrivia Andrés Luengo com a públic ideal per a l’exposició dels hiperrealistes. Joan Campàs i Montané (el meu professor d’història de l’art a la facultat d’humanitats) parlava del món pintat pels hiperrealistes amb el que es podria considerar l’equivalent d’insults en el jargot d’experts: “L’hiperrealisme és una avantguarda artificialment muntada que emfatitza el banal i l’ordinari”, deia. “Com a llenguatge és un oportunisme”, “una tendència semiòticament regressiva”, “la personificació d’una representació esteticista”. Després d’aquella presentació flamant, mai vaig sentir curiositat per res d’hiperrealista, o “realisme capitalista”, com ens l’havien caracteritzat... fins avui.

A diferència de la majoria dels comentaristes, no veig que la part extraordinària de les pintures hiperrealistes és el fet que s’assemblin més o menys a fotos ampliades a gran escala (tot i que m’ha fet gràcia veure en un dels paisatges la mateixa tècnica d’enfocar tots els detalls que utilitza a les seves fotos Jordi Troguet). Estic convençuda que cap realisme serveix per retratar el món tal com és. L’interessant és que ens fa percebre una petita part del nostre món tal com el voldríem veure. De fet, la gràcia de l’art –de tot el veritable art, i no sols dels corrents concrets– és que produeix els efectes que les drogues prome- ten sense que ens hàgim d’intoxicar: els colors canvien, els sons són més harmònics i les coses ordinàries es revesteixen de gran bellesa.

Bé, ja arribem al final de la meva crònica fragmentària i incompleta. L’últim detall que ja sortit a tots els diaris, però no és sobrer repetir-lo: entre els artistes presents a la mostra, hi figuren tres noms que van formar part de la retrospectiva del moviment d’hiperrealisme a la galeria Thyssen de Madrid: John Salt, Richard Mclean i Ben Johnson, que va tenir l’honor de ser convidat per la National Gallery de Londres a exposar la seva visió de la ciutat. Ja ho saps: com sempre, val la pena. Al Museu del Tabac, fins al 30 de novembre.

(Publicat al BONDIA el 30 d'octubre del 2013)

dissabte, 26 d’octubre del 2013

Pioners herois

Allà d’on vinc, els ulls blaus mai no tenen el mateix to del blau que els ulls blaus d’aquí. Són d’un blau més nostàlgic, més transparent, menys uniforme: un blau que no s’assembla a cap color de tela, ni a la pintura blava a la paret. Durant els meus primers anys a l’estranger, em fascinaven els ulls de les persones que venien dels altres països: sobretot, dels anglesos i dels americans (en veia molt, d’anglesos i americans: eren els meus companys de feina). Els seus ulls eren d’un blau més segur de si mateix, més definit, un no-nonsense blau: sense ximpleries. I el color dels meus ulls per a ells era gris: de la mateixa manera que a Espanya, el color de les cendres que tenen els meus cabells va passar a anomenar-se ros. A Rússia, no se’m considerava rossa: els meus cabells eren de color rus, el color de les cendres. I els meus ulls eren blaus: d’aquell to rus del blau no té res a veure amb el color del cel d’aquí.

Si hi pensem, el color del cel d’allà tampoc té res a veure amb el color del cel d’aquí. A més a més, a Ekaterinburg no hi ha cel sense núvols. Allà, els núvols sempre formen part del cel: poden ser blancs o grisos o negres, portar pluja o fer ombra, tapar el cel sencer o prendre formes d’animals fantàstics. Però no és necessari que t’expliqui com són els nostres cels ni els troncs dels nostres arbres (sí, sí: els pins dels Urals són més rectes i més inflexibles que els pins dels Pirineus). No cal que t’avisi que tenim una altra percepció dels colors, de les olors i dels sorolls. Quan ens mires les cares rodones, ja t’imagines que quan érem petits vivíem en un altre món. Però potser no t’adones fins a quin punt aquell univers aliè era distint de tot el que sobreviu avui en dia.

La història de la nostra generació no és més tràgica que la història de tantes altres generacions de persones nascudes en la mateixa terra. La particularitat que ens distingeix és que vam néixer en un país i vam madurar en un altre. Vam començar la vida com a “soviètics”... i quan sortíem de la universitat, aquella “Unió indestructible de repúbliques lliures” (així, amb aquestes paraules, començava l’himne de la Unió Soviètica) havia deixat d’existir definitivament. Els nostres germans petits –i els fills dels qui no van emigrar– són fills d’un altre Estat, potser millor, potser pitjor: distint.

Teníem una educació estranya, més puritana de la que es pot imaginar en nens normals del nostre segle. Recordo com jo mateixa, a l’edat d’uns 8 anys, o tal vegada fins i tot més gran, li preguntava a la meva mare, amb tota seriositat, com se sabia si un nounat era un nen o una nena. La mare, després d’una petita pausa, va respondre que era tota una sèrie de petits detalls d’ulls, cabells i orelles. Nens comunistes, semblàvem un ordre monàstic. A l’escola, portàvem uniformes marrons amb davantals negres per a cada dia i davantals blancs els dies assenyalats del calendari.

Se’ns ensenyava a morir si la pàtria ho demanava. Cada classe de l’escola secundària portava el nom d’un pioner heroi. De fet, es tractava d’un honor que no es concedia fins que els nens no l’haguessin merescut amb bones obres: recollint paper, cartró i vidre, ajudant la gent gran o tenint cura dels petits. La nostra classe feia poques bones obres, o menys de les necessàries: així que durant uns tres anys se’ns va anomenar “la classe que lluita per l’honor de portar el nom de Vitya Korobkov”. De fet, ni s’utilitzava la paraula classe: el nom de la classe com a unitat educativa era, per exemple, 6A. En canvi, el que lluïa –o lluitava per lluir– el nom d’un pioner heroi era l’equivalent d’una unitat militar: una “companyia” o “secció” (no sé quin equivalent té en català una formació militar d’unes 30- 40 persones). Quan finalment se’ns va concedir el nom del pioner heroi, crec que va ser més pel cansament de pronunciar “la companyia que lluita per l’honor...” que per una altra cosa. Molts anys més tard, he llegit la història del nostre pioner heroi: un noi que des de l’edat de 12 anys s’havia dedicat a la resistència contra els alemanys durant la Segona Guerra Mundial, amb l’ajuda del seu pare, espia soviètic. Un nen prodigi, molt bon dibuixant, extremament intel·ligent. Quan tenia 15 anys, la Gestapo els va agafar. Va ser empresonat, torturat i afusellat: va morir sense revelar cap nom dels seus amics i col·laboradors. El nostre heroi era un heroi de veritat.

Ja sé que no teníem sants. Ja sé que no anàvem a l’església. Ja sé que immenses quantitats de gent es reunien cada dia a la plaça Roja per veure les restes d’un líder polític dissecat embalsamat en el que es deia Mausoleu. Ja sé que els nostres coneixements de la literatura i de la música no arribaven més lluny que als finals del segle XIX. Ja sé que érem fills i néts d’obrers, pagesos i soldats. Les altres capes de la població havien emigrat o mort. Ja sé que érem fruit d’un experiment polític inhumà. Si hem sobreviscut, no ens assemblem als europeus ni sabem viure allà on vam néixer. El país de la nostra infància ja és història. Ens hi havien educat per viure en un món que ja no existeix.

(Publicat al BONDIA el 23 d'octubre de 2013)

dimecres, 16 d’octubre del 2013

L'adverbi "feliciter"


No us oblideu, companys i companyes, que demà comença el semestre per a la majoria dels màsters de la UOC. Ens hi trobarem tots: els qui esbrineu els misteris de la fiscalitat, els amants de l’anàlisi política i els qui us heu consagrat a la cosa tan desesperadament difícil de la direcció de les organitzacions en l’economia del coneixement. Nosaltres, els estudiants d’humanitats: art, literatura i cultura contemporànies, també hi serem –dedicant llargues i llarguíssimes hores a les lectures obligatòries, semiobligatòries i complementàries, a la investigació de ritmes i rimes, a la poètica de la composició i a les teories de la cultura–. De tots els cursos, graus i postgraus (a la UOC, tinc experiència d’un grau, un postgrau, una llicenciatura i un parell de màsters), el màster universitari en humanitats té l’ambient més fantasmagòric: és el lloc més ple de somniadors de tota mena. Sí, és un univers superpoblat de cites literàries, de pel·lícules, de música, de professors de filosofia i lletres que es comuniquen en llengües estrangeres, però sobretot d’imatges i de paraules: enlloc no es parla tant. Els consultors són uns apassionats de les seves matèries, tots els que hi he conegut ho són, i ja han començat a presentar-se –i a animar-nos que ens presentem– un dia abans del començament oficial del curs.

Només entrar al Campus, llegíem com la professora de Literatura i tradició Monica Miró i Vinaixa ens deia, en una de les presentacions més llargues i més inspirades que he vist a la meva vida virtual: “Vull que conegueu alguns aspectes de la tradició i la recepció dels clàssics al llarg dels segles, i que en gaudiu. Vull també que tasteu les literatures escrites en llengua llatina i en llengua grega, i que les sentiu tan fortes, tan belles, tan intenses, com jo les sento. No sols ho vull, sinó que m’ho exigeixo. Vull que ho feu sense traumes, amb entusiasme, amb ganes... Si no ho aconsegueixo, em sentiré tan absolutament inútil, tan socialment menyspreable, que em retiraré per sempre més de la vida universitària i em dedicaré a escriure poesia existencialista mentre tinc cura d’algun petit jardí.” I no em digueu que no és maco, això, que no m’ho creuré. I a més a més, ens deia, unes línies més tard: “Per ara, res més. Ah! sí, repetiu tres vegades l’adverbi feliciter.” ¿Per què s’ha de repetir l’adverbi llatí feliciter, que combina el triomf i la superació? Doncs aquí teniu el perquè: “El ritual no sols us protegirà contra tots els mals del mil·lenni, i qui sap si també contra la refotuda crisi, sinó que us ajudarà a passar triomfants per aquesta matèria. A més, així no perdrem els bons costums, inau- gurarem ritualment aquests mesos d’estudi i de plaer i veureu que l’excentricitat no és incompatible amb el rigor acadèmic.”

I així comença la vida escolar a la meravellosa terra dels màsters universitaris... Us he de confessar que, en llegir-lo, he repetit tres vegades religiosament feliciter, feliciter, feliciter: no tant per la superstició estudiantil com perquè la crisi no ens toqui. Perquè també en tinc por, de la crisi. És cert que la crisi de les escoles d’idiomes no és ben bé la mateixa que la del sector de la construcció, però en tinc por igualment. Feliciter, feliciter, feliciter, amics: ens en sortirem triomfants. Que no ens falti feina... i que no ens faltin nous reptes, llibres amb ànima, professors enamorats d’allò que ensenyen i alumnes preparats per sorprendre’s amb tots els bells descobriments.

(Publicat al BONDIA el 16 d'octubre del 2013) 

dimecres, 18 de setembre del 2013

El nostre propi "après-ski"


Llegint els fòrums dels esquiadors en llengua russa (cada dia tinc lectures més estranyes), he trobat tant la gent que recomana agafar un hotel a Encamp com l’altra gent que no ho recomana. La majoria semblen arribar a la conclusió que un hotel a Encamp és una bona idea: no has d’agafar cap autobús, arribes al Funicamp a peu o en trenet dels esquiadors, i no hi ha ningú que tingui cap dubte que Grandvalira és un domini esquiable enorme i meravellós, amb unes instal·lacions de fàbula: per molt russos que siguin, això forma part d’un sentit comú internacional. Si vols baixar a Escaldes (perquè és això el que fa la gent que no esquia: baixar a Escaldes), el transport és prou bo, els autobusos passen cada 15 minuts o, en el pitjor dels casos, cada 20. Els hotels són còmodes, nets i no excessivament cars, amb gent amable i bona cuina. El que Encamp té de dolent, diuen els russos, és que després de les vuit del vespre no hi ha absolutament res a fer.

Ho dic perquè ho he llegit als fòrums, no perquè hagi explorat Encamp a partir de les 20.00 a l’hivern. A mi no em mireu: jo hi visc des de fa setze anys, i sé que després de les 20.00 es poden menjar pizzes boníssimes als restaurants francesos (no sé per què tinc la sensació que totes les pizzeries d’Encamp sempre han sigut franceses, però de totes maneres sempre m’han agradat totes), que per als amants de la cultura de tant en tant hi ha obres de teatre divertidíssimes a La Valireta (Krampack n’és un exemple) i que a la biblioteca es fan activitats interessants (per anomenar-ne només una, recordaran La Vinoteca creada per Miquel Martín, un maridatge de poemes i vins amb el qual ell, l’actriu Olga Cercós i tres sommeliers empordaneses ens va visitar el passat mes d’abril). Però no culpem els visitants forans perquè nos’hagin assabentat del teatre en català i de les combinacions exquisides de la poesia en diverses llengües europees amb altres dolços plaers de la vida. El que diuen els russos –no sé si donar-los la raó però no sé desmentir-ho– és que no hi ha res que s’assembli al postesquí. Vaja, de coses que no són pas pensades per als amants de l’alta cultura sinó per als amants d’un bon còctel. Com deia una de les noies de les que havien escrit en aquell fòrum, “no hi havia res de res, però ens ho vam passar bé igualment: érem el nostre propi "après-ski". Jo mateixa feia els còctels a l’habitació de l’hotel”.
No sóc una entesa de còctels, ni surto a la nit, però ara que hi pensem, ¿no us sembla estrany que després de setze anys de viure a la parròquia d’Encamp (sóc de les Bons) no us sabria recomanar un lloc on es pot prendre una copa de bon vi i escoltar bona música a partir de les 20.00? ¿Com és que ni a prop del Funicamp, ni al centre del poble ni a cap altre lloc que jo conegui no s’hagi obert un local on tant els turistes com nosaltres mateixos puguem venir a descansar, a pensar, a fer un cafè nocturn amb gel o amb rom o amb xocolata i a xerrar amb amics? No estic parlant d’una discoteca, d’un local de festa, estic parlant d’un lloc tranquil i maco. Potser hi és però encara no l’he vist. Si és que hi és, que algú m’ajudi a trobar-lo: sóc russa, per molt que visqui a les Bons, i als russos ens costa veure les coses. Els russos de Rússia tampoc l’han vist: i s’han dedicat a fer mojitos i gintònics amb el que van poder comprar als supermercats de la parròquia. Això ens salva: 193 quilòmetres de pistes i la capacitat dels esquiadors de fer-se un còctel a la nit per si mateixos sense que ningú els l’hagi d’oferir. Bo i barat: potser no tan bonic, sense aquelles copes grans, sense ombrel·les.

(Publicat al BONDIA el 18 de setembre del 2013) 

dimecres, 11 de setembre del 2013

Camí de l'oratori


M’he llevat a les cinc de la matinada. En Jordi, que es desperta amb el més mínim soroll, pregunta, en veu baixa: “¿Pugem?” “Sí. Desperta la nena.” “Laura, amunt. Pugem a saludar la Mare de Déu de Meritxell.” La Laura obre els ulls, s’estira, coqueta a totes les hores del dia: “¿Em puc posar un vestidet molt maco?” “Jo portaré un xandall: fa fresca, encara és de nit.” “¿I per què hi anem de nit?” “Perquè els devots més fervents de la Mare de Déu hi van a primera hora.” “¿I van a missa?” “N’hi ha alguns que sí i n’hi ha d’altres que no. Jo, quan era més jove, hi anava a primera hora, quan el mossèn Ramon obria el santuari, saludava la Mare de Déu i tornava a baixar a Escaldes altre cop.” “Jo vull un vestit.” “Posa’t un xandall: Meritxell és una Mare de Déu de muntanya, i els seus devots més fervents la van a veure vestits de muntanya, amb anoracs i botes impermeables.”

Sortim de casa, baixem uns metres i creuem un pàrquing desert per agafar el camí de l’Oratori. A tot el sender hi regna la foscor, tret de la petita estructura on la imatge de la Mare de Déu de l’Oratori es troba rodejada de ciris alts en cilindres vermells. Els horts descansen, el sol dorm. A la llunyania, borda un gos. El cercle groc de la llanterna balla pel terra mullat, il·luminant bassals i pedres. Hi ha gent darrere, hi ha gent davant, sabem que hi són però no sabem qui són: en tots dos casos, ens separa una mica de distància. De sobte, a quatre passes de nosaltres apareixen dos flaixos petits de llum vermella, dos punts amenaçadors: les bruixes que surten de nit a observar els seus territoris i a espantar els devots de la Mare de Déu habitualment prenen forma de gat. Els rocs rellisquen, el camí ens intenta perdre, es bifurca, es divideix en dos. “Tranquil·la, Laura –diu el seu pare–, la Mare de Déu de Meritxell mai no deixarà que passi res als seus pelegrins. Jo, un any, m’hi vaig perdre, al camí de l’Oratori, i vaig aparèixer en un lloc tan incòmode sota la carretera que vaig haver de fer escalada lliure per poder-hi arribar. Sort de la Mare de Déu de Meritxell, que em protegia... Sí, sí, riu-te’n. Ara ja em sé el camí.” Sortim a la carretera. A poc a poc, es comença a fer de dia. Un grup de senyores que parlen un idioma forà amb veus estridents ens avancen, passen per sota de les barreres que separen la carretera de la voravia per poder creuar cap al camí de Meritxell i, en pocs instants, desapareixen a la llunyania del bosc.

En entrar al santuari, la Laura decideix que ens quedem per la missa de l’Aurora. Mossèn Ramon, en saludar-la, diu: “Vine quan vulguis. Això és casa teva. Les coses més importants de la teva vida han passat aquí.” No va desencaminat: aquí ens vam casar, aquí vaig pujar embarassada de quatre mesos després d’una llarga estada a l’hospital, aquí vam venir a ensenyar la Laura a la Mare de Déu quan tenia cinc dies, aquí la vam batejar. Ens installem en les cadires del costat, i esperem, xiuxiuejant: “Tots els Sants que hi ha a aquestes parets els ha fet Sergi Mas. I tu, Laura, quan eres petita, tenies por d’un d’ells.” “¿I de quin sant tenia por?” “No ho recordo.” La Laura examina les figures de tots els sants i, tot seguit, exclama: “D’aquest!” El sant en qüestió és un bisbe que sosté una creu enorme. “Sí, és aquest...” “¿I per què li tenia por, mama?” “No ho sé: ¿té molta autoritat?” L’església s’omple, a poc a poc: caminants matiners, gent vestida d’esport, dones sense maquillatge, homes taciturns. “Has vist la Mare de Déu de Fàtima, que guapa! Ella i la Mare de Déu de Meritxell s’estan mirant.” “Mama, ¿per què la Mare de Déu de Meritxell és diferent de les fotos del cançoner?” “Perquè hi ha diferents imatges de la Mare de Déu.” “Jo també n’he dibuixat una, i també m’ha sortit diferent.” Comença la missa. Recordo, entre les pregàries, la que demana a Maria, esposa del Josep treballador, que ens ajudi a tenir feina i una remuneració digna. N’hi havia d’altres, i de ben maques, però només recordo aquesta.

Al cap d’una hora, tornem a baixar pel camí de Meritxell: ara saludant els amics cada dues passes. “Avui encara fa bo”, diu Jaume Rossa, l’autor de la talla de la Mare de Déu de Meritxell que es guarda al santuari. “Avui fa bon temps, però l’any 1964 va fer tant fred que la meitat del tabac de tot Andorra es va gelar.” I repeteixo, per acomiadar-me: “El 1964.” Anem a contracorrent de masses i masses de gent, nens amb fulards d’AINA, adolescents, famílies senceres de tres o quatre generacions: el gruix dels pelegrins, l’hora punta per pujar. Amb un got de xocolata calenta en una mà, agafant-me amb l’altra, la Laura els deixa passar. Tornem a trepitjar el camí de l’Oratori, més verd i més ple de sorolls quotidians agradables ara que s’ha fet de dia. Diem adéu al gos que ens havia bordat. En arribar a casa, trobem una carta per a la Laura. L’obrim. I llegim que els monitors d’AINA la convidaven a la missa de les nou. “¿Tornem?” “No, ja és tard.” “¿Quan hi podré anar amb AINA?” “L’any que ve.” “¿L’any que ve?” “Sí. No ploris.” Ens estirem tots tres al llit de l’habitació nostra. Explico el conte d’un rentamans que perseguia un nen que no es volia rentar la cara. I, a poc a poc, ens adormim: tots tres, fins al migdia, gairebé fins a l’hora de dinar.

(Publicat al BONDIA l'11 de setembre del 2013)