Passant Ermoupoli

Quan fa molt vent, a la superfície del mar hi neixen petits tornados d’aigua. Són com els de sorra que es veuen al desert, però semblen flames. Al mig del mar d’un blau tan profund com ho eren els ulls de la meva àvia materna, l’Olga, hi ha flames blanques d’escuma marina, pàtria mare de la passió amorosa. Els ulls de la meva mare encara guarden un record d’aquell blau del mar Egeu, els meus s’aproximen més al cel dels Urals, però la meva germana és filla seva, amb ulls d’un blau fosc i seriós, amb un toc de verd. A totes les dones de la meva família les ha fascinat el mar, i jo no en sóc excepció, també em fascina, tot i que potser no el necessito tant com elles. Tot i així, ara el tinc a prop, amb la vista de l’illa grega d’Ermoupoli inclosa.  


El vent aixeca els crins dels cavalls de Posidó i, per dins, els il•luminen els arcs de Sant Martí. No, m’equivoco, les ones no són prou grans per indicar la presència del qui regna els mars. Deuen ser éssers més lleugers, menys rellevants en aquest món governat per la força bruta. Amb tots els set colors de l’arc de Sant Martí, s’aixequen les llargues cabelleres de les nimfes, filles del rei marí. Les nimfes segueixen el vaixell de molt a prop, just al costat dels bots salvavides de color taronja.

(Publicat al BONDIA el 20 d'agost de 2014)

Santorini, muntanya nevada

Ai, tu que viatges tant mai optaries per un creuer. Si perseguís l’improbable i estúpid objectiu de trobar-me amb tu en el curs de les meves vacances, mai no t’enxamparia. Però pensa, tu pensa sisplau que per a mi aquesta és l’única manera, o fins i tot potser l’única oportunitat, de veure tanta terra des del costat del mar. La possibilitat que viatgi en un veler com la Clare Allcard i el seu home Edward, l’arquitecte naval i rescatador de criatures de segles passats, dels fantàstics vaixells derelictes, la possibilitat que repeteixi la fascinant història dels Rodamons de la mar és, de moment, inexistent. No tinc planificat cap viatge en un vaixell de pescadors, ni en el iot dels meus amics milionaris que viuen a cavall entre Mònaco i Niça, ni en una canoa d’aquelles que dominen el Rafa i el seu fill Bernat. I hem de tenir en compte que sóc molt més de mars que de deserts, que l’aigua em fascina tant o més del que em fascina el bosc: sóc filla del bosc i del riu. El que em sembla preciós en un creuer no és la possibilitat de socialitzar, que per cert no utilitzo, no sé socialitzar amb ningú més que amb aquells qui m’enamoren a primera vista, sinó la possibilitat de veure les illes gregues i turques tal com es veien els pobles russos des de les finestres del tren. En sis anys dels meus estudis a la capital, vaig agafar el tren de Moscou a Ekaterinburg unes cinquanta vegades, si hi comptem l’anar i el tornar, i mai no em cansava de veure el gairebé imperceptible canvi del paisatge d’una província a l’altra, d’un poble a l’altre.


Sempre m’he preguntat com és que la gent que no té necessitat de desplaçar-se d’un lloc a l’altre agafa el transsiberià. Doncs pensa que el creuer és exactament com el transsiberià, però passa per l’aigua. He vist ciutats com ruscos i poblets blancs veïns de fortaleses grises, he vist com uns prats verds baixaven directament al mar, sense necessitat de cap platja, ni sorra, ni roques. Però el que no oblidaré, allò que no oblidaré, és despertar-me el matí de l’arribada al primer port i veure, de lluny, la cresta de les magnífiques muntanyes nevades que s’aixecaven de l’oceà. No oblidaré com les vaig veure, transfigurades, a la llum del sol naixent. I sobretot recordaré com molt a poc a poc, a mesura que el vaixell s’hi apropava, la neu dels cims va agafar una textura que no és pròpia d’aigua gelada, i com qui acaba de centrar la imatge formada per milions de píxels, em vaig adonar que al cim dels cràters de les illes de Santorini no podia haver-hi neu, i que en lloc de neu estaven cobertes de cases blanques, cases de colors clars, de tons groguencs i roses, que era ple de vida el meu regne encantat. Bé, i després, és clar, vam pujar al volcà i ens vam banyar a les aigües sulfuroses, vam prendre vi local a les terrasses de Thiera i fins i tot vam baixar amb ruquet. La Laura té un vestit de colors vius, típicament grec, desigual a les vores de la faldilla. Poc abans de tornar al vaixell, uns americans de Nova York que passaven uns dies a Santorini ens van fer una foto de família a la llum del sol ponent. No hi ha res com arribar al primer port, ni hi ha res com sortir-ne, cap als nous horitzons, cap a Istanbul, del qual, quan tingui l’ocasió, ja et parlaré.

(Publicat al BONDIA el 13 d'agost de 2014)

Arrels

M’he adonat, massa tard, que no tinc ni idea de la vida dels meus avis paterns: no sé quina mena de persones eren, què volien ser de petits, com els va anar la vida. Recordo que el meu avi Aleksandr, que era un militar jubilat, es passava hores signant sobre un full de paper. Tenia una signatura molt elaborada, que eren les inicials del seu nom complet i totes les onze lletres del cognom, amb un acabament fantàstic. Si hagués sigut escriptor de renom, el president de la república o, com a mínim, el ministre d’afers estrangers, no tindria preu, aquesta manera de firmar.

Tanmateix, no sembla que hagi sigut res d’important, ja que la seva família de tres persones vivia en un pis diminut d’una sola habitació, amb una cuina petita. Era vicecoronel, això sí, i guardava algunes medalles de la guerra, no tantes com les medalles dels avis d’algunes de les meves amigues, però déu n’hi do també. Mai no va concedir venir a la meva classe el Dia de a victòria per parlar de la guerra, i no tinc ni idea de a quines tropes pertanyia ni a què es dedicava: semblava algú de despatx, un oficinista. No sé si havia hagut de signar molts documents durant la seva vida, o bé si era una ambició frustrada. Tocava l’acordió, no gaire bé, però bé, i era molt despistat, sempre se li perdia el document d’identitat necessari per entrar a la ciutadella dels militars on vivien. Per això, sempre m’explicava històries sobre les aventures del DNI perdut, que era un ésser animat i viu i el trobava passejant pel bosc. M’estimava, jo era la seva única neta, i jo l’estimava a ell. Sempre deia que quan jo fos més gran, ell tocaria La pometa a l’acordió i jo ballaria. No va viure prou per poder-ho fer. No em van portar al seu enterrament, no sé per què, però potser haurien d’haver-ho fet.

Venia del sud de Rússia, d’una regió on el meu cognom és típic i freqüent, i defineix els cosacs de la regió, “els que provenen de la carena de la muntanya”. Tenia cinc o sis germans, dels quals ens arribaven, de vegades, postals de regions llunyanes. La seva mare, després de tenir tots els fills, va estudiar dret i amb 43 anys va esdevenir jutge i va treballar de jutge fins a la seva vellesa i mort.
L’àvia Maria era inspectora de qualitat del menjar a les cantines governamentals. Tenia una germana, Caterina, que era mestra. El seu primer fill, el Valeri, no era del meu avi, sinó d’una relació o un matrimoni anterior, i no el coneixíem gaire ja que vivia al nord. El primer fill de la meva àvia Olga tampoc no era fill del meu avi, sinó fruit del seu primer matrimoni, el va tenir als 18 anys. Ara bé, de la vida de la meva àvia Olga en sé moltes coses, sé que era una nena rebel i independent que no s’avenia gaire amb la seva mare i la seva germana gran, que eren, segons ella, unes bledes. El seu germà petit, el Boris, va morir a la guerra de Finlàndia, amb 16 o 17 anys, i tenia cabells arrissats. La meva àvia se n’anava a ballar a les festes del poble des que tenia 13 anys, i sempre mentia a tothom dient que en tenia 16. També des dels 13 anys, va treballar de caixera a la mateixa botiga del poble que la seva mare: la Lídia, la germana gran, va continuar estudiant, però l’Olga va haver de deixar el col·legi, tot i que era una bona estudiant. La feina li donava una independència i una llibertat que desitjava. Amb 17 anys va anar a treballar en la construcció d’una carretera, hi va conèixer el seu primer marit i se’n va desenamorar després del naixement del fill.

Al meu avi, el seu segon marit, sí que l’estimava. El meu avi Ivan provenia d’un petit poble de la regió de Tambov i era el petit de la família, l’únic fill després de moltes filles, l’únic germà de diverses germanes, algunes de les quals ja tenien els seus propis fills quan ell va néixer. N’hi havia tantes, de germanes, que dues d’elles es deien de la mateixa manera: ni el pare, el meu besavi, ni l’home del registre no es van recordar que la família ja en tenia una, de Pelagia.

(Publicat al BONDIA el 3 de setembre de 2014)

Portofino

Hi ha pobles de mar que et provoquen un sentiment d’immensa felicitat, felicitat punyent, intensa, regalada, pel mer fet de ser-hi. L’espai es condensa arreu d’ells i els converteix en llocs d’ensomni. No ha de ser necessàriament complicat arribar-hi, no fan cap selecció de gent especialment elegant o adinerada a la carretera que hi porta (si no, ens haurien deixat fora, tot s’ha de dir), però per molta pobresa que hi pugui haver a l’altra banda de les seves fronteres, no hi entra la corrosió ni la des­esperança de la crisi. Hi veus dones amb vestits de gala i tacons mig alts, passejant pels paviments relliscosos amb una gràcia i una seguretat alienígenes. Hi veus turistes de pantalons curts fent-se fotos asseguts al caire de barques de pescador alienes, i ningú es preocupa encara que les barques es moguin. Hi veus nens jugant a futbol, vellets menjant ostres a la terrassa d’un restaurant de cinc estrelles i famílies gitanes, o que semblen gitanes, airejant els fulards de colors. Tot plegat crea un ambient de festa sublim, d’alegria permanent. Ha d’haver-hi un castell, gran o petit, pins pintorescos que serveixin d’un marc artístic per a les fotos de vaixells que passen a la llunyania, i uns quants iots de luxe amb els seus salons interiors totalment transparents a la xafarderia d’aquell qui els mira des de dalt. Hi ha d’haver artistes que venguin les seves litografies a dins de les petites botigues de records, que són, al mateix temps, galeries d’art. Així és Portofino. Té coses en comú amb Cadaqués, amb cala Sa Tuna, amb Cotlliure i amb Sète. S’assembla a alguns dels pobles a la vora de Biarritz, allà on les ones són altes i, als restaurants, uns joves amb boina i guitarra canten L’estaca en basc.

Portofino és un poble d’Itàlia on vam arribar a parar de camí cap a Roma, cansats de les immenses autopistes de muntanya foradada, de túnels quilomètrics barrejats amb visions llunyanes de platges i torres situades al cim de les colines. És un poble de mar, situat a tocar de les ones d’un mar tan transparent que es veuen tots els peixos que passen a prop de l’embarcament. Respira la felicitat, o així m’ho sembla, a mi que estic de vacances i lluny de tota mena de preocupació: per això m’enamoren els arbres d’Itàlia, aquells que s’assemblen als contorns d’una copa de vi i  no tenen res a veure amb els andorrans, m’encanten els salers enormes dels restaurants italians, i em salto la dieta per menjar els seus gelattos, que semblen tenir menys sucre que aquells que mengem a casa. Portofino n’és ple, de gelateries. Ens mengem un gelat de cafè i un altre de xocolata, fem quatre fotos amb el mòbil a la llum del capvespre i marxem més enllà, en direcció de la ciutat eterna, cap als llunyans i nous horitzons.

(Publicat al BONDIA el 6 d'agost de 2014)

Pares i fills

Tots estem condemnats a ser allò que els nostres pares haurien entès per persones felices. Així, ens les enginyem perquè la nostra filla tingui vacances llargues amb els pares a prop del mar, vagi de campaments d’estiu, faci esport i aprengui a gaudir de la muntanya. Els meus pares, en el mateix esperit, procuraven que jo visités museus i aprengués els noms de pintors, anés a una escola anglesa, toqués el piano i la guitarra, tingués una biblioteca de milers de llibres i un gran record de viatges culturals. Això, ara ho sé del cert, era la seva més autèntica i la més perfecta idea de felicitat. Jo hi estava d’acord. Igual que la meva filla avui, adorava els meus pares i em volia assemblar en tot a ells, tot i que sabia que el meu desig anava contra totes les evidències: jo era jo, cara i figura, ment i manies. Només en certs moviments i mirades ens assemblàvem, els pares i jo, només en certs costums.

De petita, vaig passar hores davant del mirall, tot preguntant-me: “¿Com és que tinc aquest nas tan llarg? ¿D’on deu venir aquesta boca petita?” La meva àvia Olga, que m’estimava molt, sempre deia que ella i jo érem com dues gotes d’aigua, però l’espill jurava el contrari. Totes les dones de la meva família eren fantàsticament seductores. Jo no ho era en absolut, o així m’ho semblava. Ara que tinc una filla indubtablement més bonica que jo, també l’observo davant del mirall fent pràcticament el mateix: “¿Com és que no tinc els cabells de la meva mare? ¿Per què aquest color dels ulls?”  Se’m fa estrany que pensi que la seva mare –jo sóc la seva mare!- és la millor del món.

Tots els qui vam tenir la benedicció i la sort de ser veritablement estimats a la nostra infància, intentem repetir els encerts dels pares. Procurem llegir poemes a la nit, fer dibuixets de part de les fades, riure junts, abraçar fort i viure els nostres somnis. Una cosa que feien els meus pares i jo hauria de fer, i encara no he fet mai, era organitzar festes per totes les amigues i tots els amics dels fills. La mare preparava pollastre al forn i pastissos de pa de pessic, i tots dos es disfressaven i organitzaven jocs i competicions. Recordo un joc de preguntes i respostes, la meva mare vestida de gitana i el pare –no sé ni per què– disfressat de mussol.

De lluny estant, en un idioma que no entenen, els dono les gràcies per fer de la meva infància un conte de fades, per uns instants de màgia, nocions de món feliç.

(Publicat al BONDIA el 23 de juliol de 2014)

El diari secret

Sempre he tingut la mania d’escriure tot el que penso. Es tractaria d’un costum relativament inofensiu, una pèrdua de temps com qualsevol, si tot seguit ho esborrés o ho estripés, segons el tipus de suport. La meva mare, coneixedora de la meva tendència a plasmar els pensaments i a guardar-los, va intentar salvar-me’n. “No deixis que es vegi el que és lleig del teu interior”, deia, mentre jo, tota esperit de contradicció, em moria de ganes de mostrar al món la negror profunda, real o imaginada, de la meva ànima secreta. La mare, amb l’ànim pràctic d’estalviar-me’n les conseqüències, m’aconsellava escriure el que jo volgués en un trosset de paper, i després fer un foc i cremar-lo: consell que no recordo haver seguit mai. Així, quan tenia uns 12 anys, vaig fer un diari secret ple de poemes de la pròpia collita que copiaven l’avorriment aristocràtic característic dels poetes russos del començament del segle XIX. No era aristòcrata, és clar: era un membre de ple dret de la unió comunista dels joves. Tampoc estava veritablement avorrida amb la vida; crec que intentava reproduir l’estil dels romàntics. Tanmateix, els exercicis poètics no van trigar a portar-me a la perdició (la poesia ja ho fa, això). Van causar un megaemprenyament del propietari de la casa on passàvem els estius, el segon marit de la meva àvia (el meu avi Ivan va morir quan la mare tenia 11 anys), Mikhaïl Stepànovitx. 

Per mala fortuna, el bon home va agafar una sobtada afició a la lectura dels diaris secrets. El meu primer lector va resultar molt més que crític. Estava tan furiós amb mi i amb la meva visió del món que no vaig tornar a passar-hi cap estiu, a Vell Pixminsk, i no em van tornar a portar a veure’l fins a la seva mort. En cap moment vaig pensar que el fet de llegir les meves notes havia sigut més aviat culpa seva, que les notes secretes dels altres, incloses les meves, no es llegien. Ara bé, tot i que em va saber molt greu el sobtat trencament de totes les comunicacions (no suporto quan la gent s’enfada amb mi, i ell, fins aquell dia, sempre havia semblat tenir-me en bona consideració), no vaig deixar d’escriure tot el que pensava o sentia, o tot el que em semblava que sentia. Vaig assumir que el que havia de ser escrit hauria de ser escrit. Vaig interioritzar  també que tot el que s’escrivia corria el risc de ser llegit. El desafortunat incident amb el meu segon avi em va servir de primer pas cap a la publicació. Vaig començar a pensar que les coses, un cop escrites, havien de ser llegides, i a prendre consciència del fet que escriure històries per llegir podia ser terapèutic. Les coses escrites per ser llegides deixen de ser totalment teves: són més divertides, més sociables, més fetes per existir en societat que el diamant en brut de l’opinió crua. O és això el que penso. Aquest matí, de camí al dentista, he trobat un senyor que es diu Joan. “Bon dia, et segueixo”, m’ha dit. “Llegeixo el que escrius, tot i que de vegades és molt dens. Molt carregós. Carregós potser no, però sí que és dens. Suposo que tothom té el seu estil, ¿oi? Jo, com a mínim, et segueixo.” I ha continuat el seu camí. No el conec. L’únic que sé d’ell és que surt amb una noia molt simpàtica que sovint saludo. Li agraeixo l’interès. L’ànim de crítica sorgeix de l’afició a la lectura. Quin gust que hi hagi afició a la lectura. Amic lector, celebro que hagis arribat a aquest punt sense passar la pàgina. Si tinc una ànima negra, ja hi entra la llum de la teva mirada. Des de l’edat molt tendra, m’encanta tenir lectors.

(Publicat al BONDIA el 16 de juliol de 2014)

La verticalitat del paisatge

Quan un habitant de la plana arriba a Andorra per viure-hi, sobretot per viure-hi i no per passar-hi les vacances o un cap de setmana llarg o curt, el que hi arriba a veure, gradualment, com qui s’acaba d’acostumar a les ulleres, són les muralles verdes. Andorra, per a un habitant de la plana, és un recinte emmurallat a la semblança d’una fortalesa o un castell d’aquells que construïen i ensorraven els senyors medievals. Les seves torres són de terra i de pedra, adornades amb branques i plenes d’arrels. Un habitant de la plana es desperta en un lloc on, vagis on vagis, no arribaràs a fer més de 10 quilòmetres en pla i en línia recta sense migrar al territori d’un altre Estat. Un país on, des de la profunditat de la vall, la muntanya es veu ferida per una multitud de murs de contenció, atrapada en les xarxes, foradada pels túnels. Allò que se situa al mig és, per a ell, immensament claustrofòbic a causa de l’elevada quantitat de cases en un espai reduït, pel fet que l’aire, el vent, no entri al fons de la vall per emportar-se els fums i les energies. Quan un habitant de la plana puja a Sant Miquel d’Engolasters, el que veu a baix no és el cor del lloc on viu sinó una massa grisa de pedra i de metall, de vidre i d’asfalt. Un foraster troba a faltar el sol i el cel, s’angoixa amb la llum que a partir de les sis de la tarda ja no sembla pertànyer a un astre celestial, sinó que fa veure que ve d’una font desconeguda i es mor lentament, gradualment s’apaga, com si se li acabessin les piles. Però, sobretot, no acaba d’entendre d’on li ve a Andorra una superfície tan considerable en comparació amb el que li és aparent. Allà on vulgui caminar, la muntanya li para els peus, i arriba a pensar que Andorra no té sortida, que tot el que té són fronteres, fronteres naturals a banda de fronteres geogràfiques: ja li havien dit que era, sobretot, un país de frontera. “Tenim muntanyes, no fronteres”, llegeix en un cartell publicitari d’un banc, i es diu que per als diners en format electrònic això és veritat, però per a un ésser de carn i ossos les muntanyes són muralles. I, tot seguit, es torna boig.

Si no es torna boig, si per la gràcia dels menairons se’n salva, aprèn a veure la verticalitat del paisatge. A viure la muntanya com un compendi de senders que menen cap amunt en lloc de barrar el pas i parar els peus. Amunt, amunt camina l’habitant de la muntanya, per veure el sol, el cel i l’aire, els trencalossos i les àguiles, els corbs i les granotes i les flors. L’Andorra dels voltors i dels escurçons, l’Andorra del verí de la tora blava li és més propera que l’Andorra de les obres i més obres, dels blocs de pisos habitats i sense habitar, d’aquells carrers on tothom agafa el cotxe per no trobar-se amb la meitat dels seus coneguts i tres quarts dels saludats. Amunt, amunt se’n va, a esbrinar els secrets dels boscos màgics, de les tarteres perilloses, dels llacs tan freds, tan freds. Amunt i avall, i, quan baixa d’un pic, els murs de contenció ja no li fereixen tant la vista, ja el molesta el tarannà caòtic de l’obra pública, ja li agrada passejar-se en línia recta en transport públic i veure gent. És un principi conegut de la màgia bàsica que les coses semblants curen mals semblants. Els recargolats senders muntanyosos curen el mal de muntanya. És una veritat com el Comapedrosa, és un fet provat.

(Publicat al BONDIA el 9 de juliol de 2014)