I si els rucs volessin no veuríem el cel

L’exposició de Sergi Mas al Centre d'Art d'Escaldes-Engordany seria una visita obligada en qualsevol època de l’any, però em fa il·lusió que es pugui visitar per Carnaval. Sí, tal vegada Carnaval és l’època més adient per poder-la veure. L’obra de Sergi Mas és l’obra més carnavalesca de tot el que s’ha produït al nostre petit país dels Pirineus durant els últims cent anys. Ja ho sé, que de creadors i creatius en tenim una munió, en tenim de bucòlics i de tètrics, però Sergi Mas, per més que ens sembli que tira fort cap a bucòlic, no és ni una cosa ni l’altra. És més burleta que Carnestoltes, i sempre l’acompanya un gat, o dos, o tres. El 19 de febrer, farà un taller al CAEE, i el dia 19 de març, la visita guiada de l’exposició. Jo, per vosaltres, m’hi apuntaria: les places són limitades. Veniu, no us perdeu el ball de màscares que ens presenta, una Andorra disfressada amb un barret divertit i ulleres de color rosa. Gaudiu de les musicadures i dels retaules fets a l’antiga. Contempleu la truita del riu de la sèrie Homages a Maître Escoffier, la truita que es diu... Hommelette. A pocs metres dels delicatessen d’isards, ànecs i consellers de xocolata, les vaques baixen a la vall, fugen de la desconeguda neu adversa, trepitjant les xicoies florides i les maduixetes de bosc. Un ruc alat intenta prendre el vol. Quatre pagesos juguen a la botifarra a la panxa d’una óssa. Un voltor potent amb una cartera plena camina pel mig de l’avinguda Carlemany. Tots ells, fruits de la imaginació d’un geni artesà vestit de gala amb la corbata de ganxet, de color beix, obra de Maria Canalís de dolça memòria.

A la saleta fosca, al fons de la sala d’exposicions, es projecta un curtmetratge d’Alfons Casal i Hèctor Mas, aquest últim un dels néts del Sergi. No sóc gaire amant de les pel·lícules de por, però m’assec a mirar-lo. El curtmetratge té il·lustracions: dibuixos del nostre artista. Entre diversos altres temes, se centra en la idea que l’art transforma la cruel i despietada, vulgar i avorrida realitat, aporta justícia poètica al món, que altrament no tindria cap dret a existir. “¿Què dibuixes?”, pregunten els soldats malvats al dibuixant taciturn, i els respon: “Somnis. Desitjos.”

A la sortida de la saleta de cinema il·lustrat, hi ha coses fetes per als nens de la família. Observo els tòtems: un, de Gerard (2008), l’altre, d’Èric. Els llibrets de contes que regalava als néts, amb uns poemes entranyables: “La gallina ha post un ou. / Quin enrenou, / Un ou ben nou. / Cova, dorm i pioca, / La gallina / Fa de lloca...” M’imagino la multitud d’exposicions que es podrien fer a partir de les sèries que hi estan representades molt fragmentàriament: Segells de Sergi Mas. Ex-libris de Sergi Mas. Sergi Mas. Dibuixos de pans. No ho sap ni ell, quants pans té dibuixats.

Entre els gravats, hi trobareu Esteve Albert fent la picada de la poció dels druides i, com que es diu Esteve Albert i Corp, a mà esquerra (sembla esquerrà) té... un corb que li fa companyia. Un Corb vigilant, atret per la semblança del seu nom amb el cognom Corp. Aquest és el típic Sergi Mas, els seus acudits a voltes enigmàtics i a voltes transparents estan amagats a l’interior de cada obra. Sóc una negada amb endevinalles, però gaudeixo descobrint-los.  Sergi Mas, artista, mestre i bromista, té un sentit d’humor que ens retorna a la infantesa, a l’època daurada quan els arbres eren més grans, els éssers humans més justos i l’herba més verda, érem nens i sabíem que el més important encara quedava per aprendre.

Publicat al BONDIA l'11 de febrer de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

Som un país

Albert Llovera ha arribat al podi de la Plaza de Mayo de Buenos Aires. Un total de 63 hores, 59 minuts i 34 segons per l’Argentina, Xile i Bolívia, en un bugui adaptat, al costat del seu copilot català Àlex Haro. Llovera-Haro ocupen el vuitè lloc entre els vehicles de 2RM gasolina. Han completat el Dakar 2015 en la 41a posició en la categoria de cotxes. Els últims 174 quilòmetres els van haver de fer a través d’una pluja que no parava, per pistes gairebé impracticables. Com deia el seu germà: “Realment, l’Albert pot arribar a fer coses que la resta dels mortals som incapaços de fer: tal vegada els minusvàlids som nosaltres.” 

Albert Llovera s’ha convertit en el primer pilot andorrà a acabar el Dakar en la categoria de cotxes. Quan donava les gràcies a l’afició, a tots els saltaven les llàgrimes, perquè la seva afició som nosaltres, no hi ha un home a Andorra, amb la possible excepció de mossèn Ramon de Canillo, que tingui tanta afició com Albert Llovera. Tots els polítics li demanen que es posi a la llista del seu partit. Tots els que no fem política activa l’admirem desinteressadament. El seu llibre de l’any 2011 es deia No limits, i no hi ha títol més idoni per a la seva vida, tan increïble. Sense límits. Sóc una gran fan d’Albert Llovera. Moltíssimes felicitats, Albert, per haver acabat el Dakar. Ets –com et diu el Jordi Troguet– la clau de l’èxit. 

Diumenge et vèiem a les pantalles del Bàsquet Club Andorra, parlant amb emoció i desitjant-nos sort en el partit. Bé, ja sabeu que, contra el Barça, hem perdut. No cal que ens desesperem, però. Ni el mateix Albert Llovera havia pogut acabar el Dakar a la primera, però ara, a la tercera, l’ha acabat, i ja pot dir, amb aquell gran somriure seu: “Ho hem fet perquè ningú ens havia dit que era impossible.” Una d’aquelles coses que els fans del Bàsquet Club Andorra hem d’aprendre d’Albert Llovera (per cert, soci honorari del club) és la seva alegria imparable, la capacitat d’afrontar tots els problemes un per un, sense emprenyar-se, sense perdre la calma i l’esperança. És molt difícil, no perdre la calma i l’esperança. 

Tinc l’escut del Bàsquet Club Andorra dibuixat amb un retolador blau a l’interior del meu canell dret. Al costat de l’escut, hi ha la bandera d’Andorra feta amb flors de colors. I la paraula “Andorra” perquè no hi hagi confusió de què es tracta. Qui té una filla artista, sense decoració no es quedarà. Quan canten l’himne, també el canto. Quan criden “Força Andorra!”, també ho crido. Hauria d’haver comprat l’abonament de temporada amb una ubicació més a prop de la Penya Tricolor. Crec que la meva filla se sentiria més segura amb un tambor, una pancarta i una trompeta. Allà on som, els sentim molt de lluny i els nostres nens, quan de vegades es posen a cridar “Força Andorra!” al seu ritme, s’indignen que el públic dels seients més propers a nosaltres no s’uneixi, o no sempre s’uneixi, al seu cant coral. Us en dic més: per algun estrany efecte acústic i visual de la BMB, al partit de diumenge passat ens semblava que les dues-centes persones dels grups d’animació de l’FC Barcelona, agrupades en un raconet fortificat, van cridar més que els 3.000 andorrans. Les seves veus clares, alegres i constants durant tot el partit, fos el que fos el que digués el marcador, se’m van quedar a l’orella durant dues hores ininterrompudes. 

La Penya Tricolor deia al Facebook, divendres, anunciant el partit d’avui: “La nostra afició s’hi deixarà la veu.” Bé, quasi no se sentien. Aquí a Andorra, se’ns fa molt difícil no simpatitzar amb el Barça. Hem de saber que com a mínim alguns dels nostres jugadors més estimats són del Barça, ho seran fins que morin i possiblement darien uns dies de la seva vida per poder jugar al Barça. Jo mateixa, quan no juga el MoraBanc, sóc del Barça. No ho puc evitar. Fins i tot quan són el rival directe, els tinc simpatia. 

Diumenge passat teníem un rival espiritualment massa fort, massa connectat a la consciència popular amb el catalanisme i l’esperit de resistència. Quan vaig veure, en una de les pancartes de les penyes que animaven l’FC Barcelona, el nom de “Meritxell”, no vaig poder evitar pensar: “¿Però, a part de tenir mil fans encoberts aquí a la BMB, s’han apropiat també la nostra Mare de Déu?” Naturalment no era aquest el cas. La Penya Blaugrana Bàsquet Meritxell és força més antiga que un partit amb el MoraBanc Andorra, i participa activament en la vida de l’FC Barcelona. Em va encantar la forma d’animar que tenen els Dracs Supporters 1991, Sang Culé Cor Català i la Penya Blaugrana Bàsquet Meritxell. Sense parar, sense callar, passant-s’ho bé sigui quin sigui el resultat al marcador. Trobo que hem d’aprendre molt de l’afició de l’FC Barcelona. Potser hem de trobar una persona que dirigeixi els moviments de la Penya Tricolor, que els faci saltar i celebrar passi el que passi, que ens faci animar el nostre equip encara que les coses vinguin mal dades. M’agrada el nostre equip. Posats a tirar floretes, m’agraden la majoria de les coses que em demanaven valorar a l’enquesta que ens han passat avui: les Urban Angels i els homenatges, les exhibicions i la música. M’agrada com som i vull que guanyem. 

Dissabte, a les nou de la nit, ve el líder de la Lliga, l’Unicaja CB. Com sempre, hi serem, fins i tot jo, que acabaré l’examen d’història del dret espanyol a les 20.30. Passem-ho bé amb el nostre equip, que són uns cracs i segur que algun dia arribaran a guanyar l’ACB: aquest any ja no, aquest any sobretot que no baixin, però algun dia sí. Saltem i cantem per ells. Siguem l’afició de debò. I així arribarem a tenir jugadors que, encara que no juguin amb nosaltres, puguin dir: “Seré del Bàsquet Club Andorra fins a la mort.” Com ara ho diuen de l’FC Barcelona. Però arribaran aquells qui ho diran de nosaltres. Potser no els mateixos. O potser sí. Som un país.

(Publicat al BONDIA el 20 de gener de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor. 

La terra dels tresors robats

Diuen les males llengües que l’examen de l’assignatura d’història econòmica de l’An­dorra contemporània és molt difícil de passar, que molts acaben suspesos per l’estricta, si bé justa, Maria Jesús Lluelles, que tots llegim al Diari d’Andorra de tant en tant. L’avaluació de l’assignatura es compon de la defensa d’un projecte grupal sobre un determinat aspecte de la història econòmica d’Andorra del segle passat i l’examen en si: un comentari d’una fotografia històrica que expliqui la relació de la imatge amb el procés històric a què pot anar referida. Quant al projecte grupal, ens ha tocat la radiodifusió a Andorra. Un grup que consisteix d’un català, una russa, una equatoriana i un peruà d’aquí deu dies parlarà del paper de les emissores espanyola i francesa en la història del nostre país d’acollida, i de la seva relació amb l’administració andorrana. Venim dels sectors laborals del periodisme, l’ensenyament, l’administració i l’hoteleria. La persona més jove del grup té 19 anys, la més gran en té 44. Estem a Andorra des de fa disset, quinze, tres i dos anys. Diversitat personificada, tan característica del país avui en dia. Tres de quatre hem de fer un esforç important per parlar i escriure en català correctament. Quant a l’examen en si, que el bon Déu ens ajudi a inspirar-nos i descriure com cal el context històric de l’últim segle d’aquesta terra.


Com més miro les fotos del segle passat que haurem de comentar, més em recorden les imatges que m’ensenyen els meus amics que viatgen als països del tercer món avui en dia: homes i dones que s’escapen de la barreja claustrofòbica d’edificis de vidre i pedra per trobar-se a si mateixos en llocs els habitants dels quals suposadament han conservat la seva “autenticitat”. Per recarregar les piles, se’n van allà on els serveis mèdics són precaris, l’esperança de vida és baixa, l’educació superior és un luxe i el fet de sobreviure a l’hivern se celebra com un miracle, i porten les fotos dels simples plaers de la vida dels pobres com a prova documental de la felicitat dels “salvatges amables”. Això és exactament el que feien els excursionistes francesos, britànics i catalans al començament del segle XX a Andorra. El romanticisme de la vida d’un poble que sobrevivia en condicions per a ells impossibles de suportar durant un temps realment llarg és el que produïa les fotos en blanc i negre i les postals color sèpia que ara analitzem.


Per als humans esclafats per la crueltat de la seva raça, per totes les guerres del començament del segle XX, Andorra devia ser una mena d’Amèrica Llatina en la seva versió rural. Un lloc per refugiar-se de la civilització i els seus mals i vicis. Un paradís natural on la gent es veia feliç mentre rentava la roba al riu i mentre es guanyava el pa passant les vaques de contraban d’una vall muntanyenca a l’altra. Una jerarquia social molt marcada en la qual, per altra banda, l’estil de vida dels cacics poderosos no es diferenciava gaire de l’estil de vida dels pagesos més pobres. Una petita comunitat muntanyenca on la política era una mena de servei militar, amb el seu uniforme i tot en el cas dels consellers, on els nens passaven una gran part del temps tenint cura dels animals, on el paper de l’església era enorme i no hi havia ni burgesia, ni intel·lectuals locals, ni periodisme, ni filosofia, ni oligarques financers, ni universitats grans o petites, ni òpera, ni voluntat de conquerir el món, ni classe obrera, ni monarques, ni moviments literaris, ni grans descobriments, ni opi, ni xocolata, ni luxe ni vanitat. Si hi pensem bé, l’esplendor d’Europa ve, en una gran part, dels tresors robats d’Amèrica Llatina. Un petit poble muntanyenc que no havia fet cap guerra en set segles no era pròpiament europeu. S’estava plantejant vendre els pocs tresors de la seva terra en concessió als veïns poderosos; es negociava uns privilegis que li permetien anar sobrevivint; patia despoblació cada cop que les grans potències militars i econòmiques situades al seu costat el pressionaven. Les Valls d’Andorra eren les valls més tossudes i receloses de la seva identitat de tot Pirineu. Les Valls d’An­dorra eren com una illa enmig de l’oceà d’Europa. El torb d’hivern i les grandalles de la primavera. Les obres del romànic venudes per l’església, l’esperit lliure de la República d’Andorra i la presència constant dels cosenyors. Abans, molt abans de ser rodejada de països de la Unió Europea, no era Europa tal com entenem Europa aquests qui venim dels altres llocs del món. Era Amèrica, l’Amèrica dels indis, la terra dels tresors robats.

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

Publicat al BONDIA el 14 de gener de 2015.

Força Andorra

Perquè no hi hagi confusió, que no n’hi ha d’haver, però bé, per si de cas, que quedi clar que no sé res d’esport. És clar, també em podeu contestar que de la política, de l’economia i fins i tot de la filologia catalana no és que en sàpiga gran cosa tampoc. És cert. I tanmateix, els meus coneixements sobre els esports no és que siguin incomplets o fragmentaris, són inexistents, com si de física nuclear o de la fauna de Mali es tractés. Anys i anys de piano i anglès, de cursos de ganxet i d’introducció als llenguatges de programació, de cant coral i de fabricació de murals per a totes les festes imaginables han assegurat que no s’hagi dedicat ni una minúscula part de dècades del meu temps lliure a l’anàlisi dels esdeveniments esportius. A casa meva, els fans de l’esport són el meu home i la meva filla: per això, tinc un abonament de la temporada 2014-2015 del Bàsquet Club Andorra. Per això, després d’uns quants partits, no tan sols conec els noms de tots els jugadors sinó també puc dir en què es diferenciava, en el partit contra el Saragossa, el joc de Bogris del de Beto, com ens entusiasma l’arribada de Nathan Jawai i quina bèstia de tirador era el Goulding aquell de l’equip contrari. En fi, que ja gaudeixo llegint el blog del Toni Solanelles Encistelland, tant si assenteixo emfàticament amb el cap marcant el ritme de la lectura com si m’indigno amb allò que diu. Però no és que vulgui convertir-me, de cop i volta, en una il·lustre crítica del bàsquet masculí. Avui, a les portes de l’any nou, com sempre carregada d’esperances, volia compartir amb vosaltres algunes reflexions sobre aquells qui miraven el partit des dels seients del pavelló Joan Alay. Avui parlaré de nosaltres: de l’afició.

L’afició del Bàsquet Club Andorra és patidora; està acostumada a patir. Va esperar la tornada a l’ACB durant vint-i-cinc llarguíssims anys, i es pren el lema Som un país molt a pit. Sí, sí, som un país, ho som i ho serem per molt o poc que guanyin els nostres equips esportius, però quin orgull el d’escoltar l’himne d’Andorra cantat abans dels partits, quina alegria veure mossèn Ramon com a soci honorari, quina il·lusió que la nena guardi un dibuix signat per David Navarro. Tots, tots hem cridat com a bojos “Força Andorra!” cap al final dels partits contra el Joventut de Badalona i contra el València, contra l’Herbalife de Gran Canària i contra el Múrcia. En tots els partits que s’han fet a casa, hem cridat i hem animat el nostre equip fins al final, entonant aquell “Força Andorra!” tant guanyant com perdent, sempre a prop de la victòria, mai gaire lluny de la derrota, entre el miracle i la mala sort. Ara bé, el partit contra el Saragossa va començar diferent. Ja veníem contents de Sevilla, ja s’havia vençut, per primer cop, fora de casa i sòlidament. I des dels primers minuts del partit contra el CAI Saragossa vam liderar de tretze punts. I aquí es va veure… que l’afició no tenia el dia. Sí, sí: l’afició.

Els jugadors rai: si ho portaven la mar de bé. Sòlids com una roca, bons a la defensa, ràpids en marcar. L’afició, en canvi, guardava un quasi complet, astorat silenci. No fos cas que els molestem amb massa crits, ara que van guanyant. “An-dor-ra!” per un costat, “Força Andorra!” per un altre, veus discordants en un silenci amb quatre xiulets. “Uf, com estem”, ens dèiem, entre un feble “Força Andorra” i un altre: somriures incrèduls, amb molta por de cridar la mala sort. Al segon quart, a setze punts, seguíem cautelosos. Tot va canviar a la tercera part, quan els saragossans van començar a marcar seguit: i, de l’ensurt, l’afició andorrana, de cop i volta, es va despertar de l’estupor. Quan els saragossans van arribar a acostar-se a un punt 46-45, ja no ens quedava ni veu, però ànims, de sobra. Ja érem nosaltres mateixos, aquells qui creuen en la victòria per molt que les coses vagin mal dades, per molt ingènua que fos l’esperança de guanyar, de tornar a somniar, de ser els millors. I els jugadors ens van fer cas, van recuperar el lideratge i, ja ho sabeu, vam guanyar 72-59. Segur que ja ho tenien apanyat sense nosaltres, al cap i a la fi mai no havien perdut ni l’harmonia, ni el ritme. Potser l’efecte del nostre entusiasme era més desmoralitzador per a l’equip visitant que encoratjador per als nostres jugadors. Però vam guanyar, vam guanyar i en sortir del pavelló ens ho dèiem, encara sorpresos: “És que quan anem guanyant, no ho sabem gestionar. Sembla com si no ens ho creguéssim, que es pugui guanyar si no és de miracle. I mira que ja ens agradaria acostumar-nos a no patir.”

Sí, ja ho sé que la grandíssima majoria dels jugadors no són d’aquí, però, posats a pensar-hi, ni jo tampoc ho sóc. És sorprenent que ràpidament te’ls fas teus si són del teu equip. El dia 4 jugaran contra el Reial Madrid; el dia 18, contra l’FC Barcelona. Hi serem per animar-los, per plorar, per implorar, per celebrar. Hi serem malgrat que alguns –com jo– fa quatre dies no teníem ni idea del perquè d’un tir lliure. Hi serem, escèptics i entusiastes. Som un país. Que l’any nou ens porti la il·lusió i, amb ella, que ens acostumem, si és que Déu ho vol, a les victòries i a les alegries.
Força Andorra. Feliç 2015.

(Publicat al BONDIA el 31 de desembre de 2015)

Quan el temps existia

L’altre dia, vam intentar fer neteja. El nostre pis de dues habitacions cada vegada es fa més petit, i tinc la sensació que d’aquí no res viurem en un espai de dos metres quadrats. Si no els ho impedim, algun dia les coses ens faran fora de casa. Arribarem a la nit i no ens deixaran obrir la porta. Faran de casa nostra una república independent de casa seva. Segur que sabran com fer-ho: al cap i a la fi, unes quantes vénen d’IKEA. Quant a nosaltres, no tenim prou caràcter per resistir la intrusió de les coses a la nostra vida. La majoria de les que hi entren, s’hi queden anys i panys. Si ens costa llençar una planxa trencada, imagineu-vos quin dilema posen unes vambes velles que ens han acompanyat en moments força més plaents que la planxa. Som uns sentimentals i els objectes se n’aprofiten. Les úniques coses que han marxat són aquelles, velles o noves, que algú altre ha volgut utilitzar. Així passen els anys, i cada dia tenim menys i menys lloc per moure’ns. Abans que s’acabi l’any, hem decidit començar una petita reconquesta de les fronteres entre el mar de trastos vells i nosaltres.


L’humidificador d’aire espatllat i la liquadora per a bebès de pinta espantosa ens van haver de deixar. I sí, aquella planxa que no va, també. Però just quan en Jordi estava traient de casa les cubetes que al començament del segle havia utilitzat per revelar fotos (abans hi era molt aficionat, ara ja tot és digital, res no es revela a mà), vaig mirar aquelles cubetes i vaig entendre que ara fa una eternitat va haver-hi un temps quan el temps existia. I no tan sols això, sinó que tots dos el teníem, el temps. Quan ens aixecàvem un dissabte i no hi havia res, absolutament res a fer, cap tasca urgent, cap feina posposada des de l’any anterior: tret que truquessin de guàrdia, al meu sofert marit informàtic, teníem tot el cap de setmana per a nosaltres, i prou. Ja podíem anar a esquiar o baixar a la platja, anar a córrer o mirar la tele: com a màxim teníem planificat un dinar a casa dels meus sogres i fins i tot això, en primer lloc, és un plaer, en segon lloc, habitualment es feia en diumenge i, en tercer lloc, en cas de necessitat es podia ajornar. Em dedicava a fer targetes de felicitació a tots els amics i família, o regals de punt de creu per a la Trini, escrivia cartes a la meva mare, llegia Agatha Christie, dibuixava amb ceres i de vegades, quan en Jordi no hi era, jugava al solitari a l’ordinador.


Tothom em diu que avui en dia tots anem escaldats, com si de pollastres sense cap es tractés, per manllevar l’expressió de Victor Kuppers (ell ho diu en castellà, “pollos sin cabeza”, i per alguna raó en castellà fa més gràcia). Ho puc entendre, però la realitat és que tampoc no fa tant, no fa ni set anys que el temps existia. Ja havia nascut la nostra filla, però teníem temps. La feina, l’estimada feina és el que a poc a poc se l’ha menjat. Suposo que a tothom li ocorre amb el pas dels anys. Diu en Jordi que he d’aprendre a ser més eficient, i té raó, com sempre: sí, té raó. És per això que per a l’any que ve demano que de feina no en falti, que n’hi hagi encara més que ara: poder-ne tenir i poder-ne oferir als altres. Tan sols un cop per setmana, durant dues hores o tres, vull que em torni l’època nostàlgica de tenir temps per a nosaltres, de no fer res, tots junts, una família feliç, sense obligacions.

(Publicat al BONDIA el 17 de desembre de 2014)

The Quiet Andorrans



Després de disset anys a Andorra, els russos que conec m’han començat a dir que ja no tinc costums de russa, que malgrat tenir la ciutadania de la Federació Russa em comporto com una estrangera. Tenint en compte que durant l’última dècada no he arribat a viatjar gaire, és de suposar que per als russos ja sóc d’Andorra.




El fet de ser andorrana per a russos i russa per a andorrans d’entrada no té cap gràcia, seria molt més divertit ser andorrana per a andorrans i russa per a russos, aquesta mena de simbiosi que la gent d’aquí aconsegueix amb tanta elegància. Albert Villaró, andorrà i clarament percebut com a tal pels andorrans, no deixarà mai de ser un català als ulls dels catalans. Niki Francesca és un “cantant britànic” per als anglesos i naturalment, andorrà per als andorrans. La facilitat de  ser identificat com a seu per la població de dos països diferents és encara més impactant quan es tracta de persones de menys transcendència pública. També existeix al nivell de tot el poble: quan vaig arribar a Andorra, l’any 1997, uns amics de París em van preguntar quants mesos pensava quedar-me a França. La meva resposta que Andorra no era França els va provocar una irritació lleu: “D’acord, d’acord, ¿quant de temps t’hi quedaràs doncs?”  De cara a Espanya, de tota la vida ha ocorregut el mateix; els andorrans que emigraven a Barcelona durant el segle passat no tenien la sensació d’haver marxat a l’estranger.

Encara que ningú em volgués reconèixer com a plenament seva, gaudeixo d’un avantatge: pels andorrans, sóc una “russa simpàtica”, mentre pels russos que em perceben com a estrangera sóc una “estrangera comprensible”. Quant als representants de la comunitat angloparlant amb qui em trobo en el curs del meu treball i lleure, probablement m’identifiquen com una mena de TCK, third culture kid: un d’aquells “camaleons culturals” dels quals vam parlar l’altre dia. Amb els britànics i els americans també tinc un avantatge: si més no, pel fet de ser professora d’anglès els solc entendre molt millor del que els podria entendre la majoria dels andorrans i la majoria dels russos. I una de les coses que he après durant els anys que fa que estic a Andorra és que els americans que hi vénen se solen emportar un xoc cultural semblant al que us emportaríeu vosaltres si us enviessin a viure a Sibèria.




¿Sabeu que sempre m’heu dit que els russos, per vosaltres, resulten en la seva majoria antipàtics, secs i massa seriosos? Sorpresa! Així, o més o menys així, us veuen a vosaltres els visitants americans. Us en dono un petit exemple. Si teniu alguna relació amb l’Escola Andorrana, sabreu que cada any hi vénen uns quants joves americans als quals se’ls va concedir la beca Fulbright per treballar d’assistents de professor d’anglès a Andorra. A diferència del model espanyol, els “lectors” (aquí es diuen així) que arriben a Andorra no solen treballar conjuntament amb un professor andorrà, sinó que tenen una aula pròpia i donen les classes seguint els seus propis mètodes. No hi ha un programa de formació específica i estàndard per a tots, cosa que pot potenciar la creativitat o dificultar l’aprenentatge, segons cada cas. El que els sol sorprendre, però, no és això sinó la relació amb la resta del professorat. La sensació que he tingut jo del que se m’ha explicat de la seva experiència amb els companys és que se senten isolats. Menys d’un 5% dels altres professors els parlen, ni que sigui en castellà. Dinen sols. No se senten inclosos en les activitats de l’equip pedagògic, amb molt poques i agradables excepcions, les quals no esmentaré precisament perquè són agradables... i poques.




Conec el professorat de l’Escola Andorrana, i sé que tots són gent maca i sensible. Sé que si s’adonessin del problema, ho farien tot perquè els joves americans s’hi trobessin com a casa. Però de vegades els codis culturals no coincideixen, i les expectatives mútues no es fan realitat. És important matisar que no m’ho han dit els mateixos fulbrighters: la meva informació ve d’uns amics d’amics. Però seria estrany que els amics d’amics ho haguessin entès totalment a la inversa quan en realitat els visitants s’han integrat de meravella a la vida col·lectiva andorrana. No dic que aquí s’ho passin malament. Fan pinya entre ells, tenen un sou que els permet viure dignament i s’apunten a activitats. Però quan se’n van d’An­dorra, sovint s’emporten la impressió d’haver passat un any en un lloc trist i inhòspit, rodejats de gent freda i indiferent. Potser això es deu, en part, a la barrera lingüística. O bé potser ens passa perquè som així. Als ulls dels americans, som orcs i secs. Vaja –¿com us ho explico?–, una mica com els russos.




(Publicat al BONDIA el 3 de desembre de 2014)

Malfia't dels teus ulls

Hi havia una vegada un funcionari. Va començar per l’esglaó més baix de l’escala laboral, i va acabar sent director d’un departament. Diguem-li Cosme, per donar-li un nom. Als 17 anys, en acabar el col·legi, en Cosme va ingressar a l’administració pública i hi va romandre durant uns quants decennis, fins a la seva inesperada mort esdevinguda just quan estava a punt de prejubilar-se. Va dedicar tota la seva vida, tret de la infància i l’adolescència, al servei del poble. A més a més, cada vegada que trobava una estona lliure, feia l’esforç d’escriure articles plens d’aforismes l’objectiu dels quals no era altre que instruir les noves generacions en la saviesa dels avantpassats i demostrar l’estupidesa de les reformes implantades a destemps.

Els agraïts lectors feien petites col·leccions dels aforismes del senyor Cosme, entre els quals comptaven veritats tan eternes i aplicables a diversos aspectes de la nostra societat contemporània com, per exemple, “si a la gàbia de l’elefant llegeixes la paraula búfal, malfia’t dels teus ulls” o “no tot allò que creix  demana ser esporgat”. Com qualsevol ciutadà de seny, el senyor Cosme estava orgullós de la terra que el va veure néixer. El seu amor per les institucions de la pàtria es va reflectir en uns aforismes tan coneguts com el següent: “No hi ha al món sencer un Estat més lliure que el nostre, un Estat que gaudeix de totes les garanties democràtiques, i per tant, obeeix els qui retenen el poder amb una envejable diligència.” Tanmateix, els seus interessos tenien un abast més ampli que les qüestions purament polítiques i socials. Generacions i generacions de ciutadans van madurar plantejant-se l’eterna pregunta retòrica “¿Qui ens impedeix inventar la pólvora impermeable?” i van trobar la pau interior repetint-se la sentència: “Si desitges ser feliç, endavant.”

¿No us sona, el nostre funcionari articulista? No em sorprèn. El senyor Cosme, o Kozma, Prutkov, aquell qui deia “com més ràpid condueixis, més aviat arribaràs”, amant de la política i psicòleg d’estar per casa, conservador i enemic de les reformes, era un súbdit de l’Imperi Rus. No tan sols era rus, era fictici, un pseudoautor i també personatge fruit de la imaginació de quatre poetes i escriptors decimonònics. Van inventar la seva biografia, des del naixement fins a la mort; tres dibuixants conxorxats amb ells van crear el retrat que acompanyava els seus escrits. Als anys seixanta del segle XIX, va omplir les pàgines de la revista El contemporani d’articles, vinyetes i acudits gràfics. “L’entusiasme ho venç tot,” es proclamava en una de les vinyetes. Passant la pàgina, el lector en trobava l’altra: “A voltes, l’entusiasme també venç el sentit comú.” No em digueu que no us sembla actual, això. En tot cas, Kozma Prutkov era el pseudònim col·lectiu de tots els quatre amics, i els seus aforismes satírics, que han nodrit tantes generacions dels russos, parodiaven la realitat del seu temps, la burocràcia i immobilitat de Rússia tsarista, l’estancament intel·lectual de la societat i la resistència a qualsevol innovació. Ja s’han complert 150 anys des de la mort fictícia de Kozma Prutkov.

Per acabar, recordaré un altre aforisme seu de la sèrie nonsense, que és una de les meves preferides: “En tirar pedretes al mar, observa els cercles que formen. Altrament, serà una pèrdua de temps.”

(Publicat al BONDIA el 26 de novembre de 2013)